L’arribada de la pandèmia va transferir l’estatus d’herois als sanitaris. Durant la primera onada els aplaudiments i agraïments eren a l’ordre del dia, però a mesura que els mesos passaven van traslladar-se a un segon pla. Han anat succeint-se les onades de la pandèmia i la seva feina no ha fet més que incrementar, amb jornades inacabables, males condicions de feina i una tònica general de desgast.

L’estudi Mental health impact of the first wave of Covid-19 pandemic on Spanish healthcare workers: A large cross-sectional survey ('Impacto en la salud mental del personal sanitario español de la primera ola de la pandemia COVID-19: un amplio estudio transversal'), encapçalat per un grup d’investigadors de l'Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), exposa que després de recollir més de 9.000 testimonis de 18 hospitals i de 6 comunitats autònomes diferents, la pandèmia està causant problemes greus en la salut mental dels nostres sanitaris. Les dades informen que un 14,5% dels enquestats mostren algun trastorn discapacitant, és a dir, que afecta la seva vida personal i laboral, arran de la pandèmia. A més, l’estudi afirma que un 3,5% han arribat a tenir pensaments suïcides.

Font: Mental health impact of the first wave of Covid-19 pandemic on Spanish healthcare workers  Autors: J. Alonso, G. Vilagut, P. Mortier et al

Les infermeres responen

Diferents sanitàries d’hospitals d’arreu del país han explicat al Diari de Barcelona com estan vivint la situació. Les dones joves són els professionals sanitaris més exposats al virus, ja que la majoria són infermeres o auxiliars. A més, aquesta contínua exposició també les converteix en el col·lectiu més afectat psicològicament.

Mireia Juncà, infermera de l’Hospital Josep Trueta de Girona, explica que ha viscut moments crítics a causa de la manca de recursos humans i materials amb la que s’han trobat per a poder afrontar la pandèmia i la inseguretat que això pot arribar a provocar. També, afirma que han viscut i segueixen vivint situacions molt dures i tristes de pacients que, juntament amb el cansament d’haver de treballar torns intensos a marxes forçades i durant molts dies seguits, propicia aquest desgast entre el personal sanitari.

D’altra banda, Juncà ha manifestat que percep que “la part més significativa de la població no és conscient en absolut del que es viu a primera línia dels hospitals”. Malgrat que ja s’està fent molta conscienciació social, pensa que “si la majoria de la població vingués a conèixer en primer pla la situació que s’està vivint a les plantes i les UCI de Covid de l’hospital i veiés com ho vivim tots, tant els pacients com el personal, canviaria radicalment la seva percepció de la situació i l’afrontaria de manera diferent”.

Berta Lloret, que va començar a treballar arran de l’arribada de la pandèmia a l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona, recorda que durant la primera onada va viure certes emocions que “potser no em tocava viure, però en el moment estàs immers en una roda i tampoc t'adones que estàs en una pandèmia, la feina et supera i vas fet. És quan t’atures que veus tot el que has viscut i com això t’ha afectat”.

Lloret ara treballa de resident MIR a l’hospital Parc Taulí de Sabadell, on s’està especialitzant en pneumologia. Recorda que cal millorar les condicions del servei sanitari, ja que “no només s’han de millorar les condicions retributives, sinó també les formatives i de descans. Jo crec que el fet que una persona estigui treballant 24 hores seguides no és beneficiós ni per al malalt ni per al metge”.

En relació amb la salut mental del gremi, Lloret creu que tenen a l’abast el suport psicològic necessari, però que, no obstant això, “el col·lectiu sanitari és un col·lectiu que ens costa molt demanar ajuda i acceptar els problemes. Al final preval el sentiment de responsabilitat, ja que si demano la baixa per ansietat i no hi vaig, potser, els meus companys se sobresaturen. Tu personalment creus que fa mal de veure, però els companys sanitaris mai et diran res, al final és més l’autocrítica i autoresponsabilitat d’un mateix”.

Metges que ajuden a metges

Carolina Roig és metgessa de família i coordinadora del Programa d’Atenció Integral al metge malalt (PAIMM), un programa que des de fa més de 20 anys brinda assistència mèdica i psicològica al personal sanitari. Roig ha explicat que durant la pandèmia s’ha incrementat principalment l’actuació del SEPS, el Servei de Suport Emocional, i que la majoria de casos tractats sofrien un trastorn adaptatiu o d’ansietat davant la incertesa de la Covid-19.

És per això que, segons informa la metgessa de l’ABS de Cassà de la Selva, s’han ofert una sèrie de programes assistencials, com per exemple, atenció psicològica telemàtica, serveis de consultes externes de psiquiatria i teràpies grupals des de l’inici de la pandèmia. A més, també hi ha la possibilitat de tenir un tutor terapèutic a l’hora de reincorporar-se a la feina després d’haver viscut una situació laboral complicada.

Roig afirma que la millor manera de pal·liar els efectes negatius de la Covid-19 sobre el personal sanitari és brindar les eines necessàries als professionals en la línia de l’autocura i potenciar els seus actius en salut. La metgessa de família explica que, sobretot en aquests últims mesos, s’ha buscat posar èmfasi en la intel·ligència emocional i la importància d’aprendre a desconnectar fora de l’horari laboral.