De les rates que infesten les clavegueres de la ciutat més acurada del món. Parlo d'aquestes rates. I també dels ratolins que quan no passa el metro pots veure passejar sigil·losament per les vies. No sé si cap metro ha mort mai un ratolí. Sota terra s'hi amaga la merda. Però la merda també és part de la ciutat. I mentre aquí d'alt discutim sobre si és millor el tofu o el seitan, les rates van fent-se més grosses. Tenen una gran capacitat adaptativa, arriben a menjar carronya i fins i tot poden ser caníbals. Elles s'alimenten del que la humanitat descarta.

Porten anys circulant per tota la xarxa de clavegueram. Des d'abans que existís la televisió i des d'abans que existís la impremta. De tant en tant, surten per algun forat cap a les places. Tot i que normalment no passa, algun nen embadalit amb una república a mig desfer és mossegat pels rosegadors. A Barcelona n'hi ha 200.000. El 85% de les rates estan infectades per cucs. I el 17% són portadores d'un paràsit amb ous que pot ser ingerit pels humans i generar cucs a l'intestí prim. Les rates són perilloses perquè han après a sobreviure en la foscor. No estan acostumades a interaccionar amb els altres animals, ni a veure la llum del sol.

Però quan poses una bona presa de formatge al mig de la plaça, fins la rata més mandrosa puja corrents pel carrer Ferran fins arribar a plaça Sant Jaume. I amb aquella olor de peus que tant agrada s'obliden de la seva intolerància (a la lactosa) i roseguen la gran peça sense pietat. Roseguen i roseguen i de l'emoció se'ls aixeca la mà dreta. I de l'emoció aprenen a parlar i els surt un "Arriba España" d'entre les dents. I amb aquella oloreta de peus alcen els seus draps bruts ben amunt. I la policia que serà sempre nostra acordona a les rates perquè puguin atipar-se de formatge i, després de sortir de cacera, puguin tornar a les clavegueres.

Les rates ja no tenen por del sol, ara hi tornen a posar tota la cara. Tot i que haurien d'anar en compte de no quedar-se massa morenes i que les seves amistats fessin ús preventiu del bat de beisbol reglamentari. Gràcies al formatge Gran Reserva, ara les rates també són portada. I ens esglaiem, i escrivim articles sobre rates. Però elles hi han estat sempre.

I no m'oblido dels ratolins, ells són més amorosos. Per alguna estranya raó els tolerem més i fins i tot podem arribar a empatitzar amb ells. Pobres ratolinets, de camp, de metro o d'AVE, que els dissabtes a la nit van a passejar pel FAQS a ofendre's amb qui afirma que als cuartels militars, ja des d'abans que els nens no tinguessin penis, les rates amb WhatsApp hi són majoria.