Els dos governs en conflicte des de 2015 a Líbia van anunciar ahir un alto el foc després de quinze mesos d'intensos combats, i es van comprometre a treballar amb la comunitat internacional per trobar una sortida negociada que inclogui la convocatòria d'eleccions.

La treva ha estat recolzada tant pel cap del Govern d'Acord Nacional sostingut per l'ONU a Trípoli (GNA), Fayez al Serraj, com per Aquila Saleh, líder del parlament a la ciutat oriental de Tubruk, tutelat pel controvertit mariscal Jalifa Haftar. Es tracta de la tercera que s'anuncia en els sis últims mesos, i es produeix dies abans de la reunió de pau facilitada per l'ONU la setmana vinent a Suïssa.

A més, ha sigut rebuda amb aplaudiments de la comunitat internacional, després d'una setmana d'intenses negociacions amb importants visites al país de responsables europeus –com el ministre alemany d'Afers Exteriors, Heiko Maas– i converses entre el president turc Recep Tayyip Erdogan i Vladimir Putin, que donen suport a cadascuna de les parts.

En aquesta línia, la responsable de la missió especial de l'ONU per a Líbia (UNSMIL), Stephanie Williams, va animar aquest divendres a tots dos rivals a "aprofitar aquesta oportunitat històrica i pensar en el futur del poble libi". Mentre que el president d'Egipte, Abdelfatah al Sisi –un dels principals suports de l'executiu no reconegut de l'est– va lloar "l'acord pel cessament de les hostilitats".

Només durant els últims quinze mesos, els combats han acabat amb la vida de més de 1.800 persones -400 d'elles civils-, han causat ferides a més de 20.000 i han obligat a més de 150.000 a abandonar les seves llars i convertir-se en desplaçats interns.

Línia del front congelada

Tots dos bàndols mantenen les seves forces desplegades al llarg de l'estratègic golf de Sirte, cor de la indústria petroliera líbia des de finals de maig. Aquesta mateixa setmana, la Guàrdia per a la Protecció de les Instal•lacions Petrolieres va anunciar l'aixecament del bloqueig a la producció i exportació de cru que mantenia des del mes de febrer passat.

La decisió va permetre que les centrals energètiques del país tornessin a funcionar i es recuperés el fluid elèctric en la major part del país. Líbia produïa entorn d'1,8 milions de barrils de cru al dia abans de la revolta que el 2011 va posar fi a la llarga dictadura de Muamar al Gadafi. En l'actualitat a penes arriba a les 100.000 unitats diàries.

En l'últim mes i mig, i davant la possibilitat d'una altra gran batalla, Turquia havia enviat nous grups de mercenaris sirians a la línia que divideix el país en dos a l'altura de la ciutat de Sirte, en suport del GNA i el seu aliat, i la ciutat estat de Misrata havia mobilitzat les seves millors armes.

Grups de mercenaris sudanesos, txadians i russos sota el comandament de Haftar, en particular soldats de la Companyia Privada de Seguretat Militar (PSMC) russa "Wagner Group", havien començat igualment a cavar trinxeres i col•locar antiaeris entorn del veí oasi d'Al Jufrah, base més avançada en l'oest del Govern en Tobrouk.

Lluita pel control del Mediterrani oriental

Líbia és un estat fallit, víctima del caos i la guerra civil d'ençà que el 2011 l'OTAN contribuís militarment a la victòria dels diferents grups rebels sobre la dictadura de Muamar al Gadafi.

En els últims mesos, la guerra civil que es va desfermar el 2015 després de la creació del GNA, s'ha transformat en un enfrontament armat multinacional, totalment privatitzat, sense exèrcits regulars, lliurat per milícies locals i grups de mercenaris estrangers.

El conflicte s'ha convertit en un braç important del pols que Turquia i Rússia mantenen amb Europa i altres potències internacionals pel control estratègic del Mediterrani oriental, que té un altre tentacle en la guerra a Síria.

A més dels recursos petroliers sense explotar de la costa líbia, que Turquia ja ha negociat amb el GNA; Ankara ha començat a aixecar bases militars en l'oest de Líbia, zona del domini essencial per a controlar els fluxos de la migració irregular a Europa.

Rússia, per part seva, cerca a Líbia recuperar els grans contractes d'infraestructures que va signar en temps d'Al Gadafi, mantenir els rendibles acords militars que ha signat amb Haftar i afermar un trampolí que li permeti continuar i ampliar la seva expansió per Àfrica.