Al primer capítol de Fleabag, la protagonista coneix un home a l’autobús, es comencen a fer miradetes, tontegen una mica i li acaba donant el seu número de telèfon. L’escena resulta difícil de mirar de tant incòmode que és. Quan s’acomiaden, Fleabag se’n recorda que fa tard al banc, on té una cita per demanar un préstec, i comença a córrer per arribar-hi. Finalment, hi arriba suada i esbufegant. L’home del banc li diu que la seva sol·licitud és “graciosa” i ella va fent bromes sarcàstiques tota la conversa. Mentre parlen, morta de calor, es comença a treure el jersei sense adonar-se que no porta res a sota i acaba marxant d’allà avergonyida, sense préstec i havent protagonitzat una escena altra vegada.

Mentre mirem la sèrie tenim la sensació que ja ens han explicat aquesta història, que no és la primera vegada que coneixem aquest personatge. Les sèries millenials són una fàbrica d’aquest nou arquetip de noies: desastre però gracioses, que no s’agraden a si mateixes ni es troben mai guapes – malgrat no sortir gaire dels estàndards de bellesa als que estem acostumats. Les seves targetes de crèdit són declinades quan van al supermercat, no els hi concedeixen mai préstecs i sempre asseguren estar broke, però no sembla que els hi preocupin gaire els diners, de fet, viuen independitzades dels pares en pisos enormes al centre de la ciutat.

Pure, I May Destroy You, Girls... Sovint es descriuen aquestes protagonistes com a genuïnament transformadores i originals, com a personatges que obren nous camins pel feminisme i les seves experiències com a relatables. Tot i això, tal i com explica Rebecca Liu a Another Gaze, aquest arquetip no deixa de ser el de dones de classe mitjana-alta, de “bellesa especial” i sovint brillants i sarcàstiques. Allò que definim com a relatable no deixa de ser un clixé de dona amb molts privilegis.

Per què és 'relatable' Fleabag?

En el cas de Fleabag, la protagonista es dirigeix a càmera contínuament, però és l’únic personatge que ho fa i no s’asseu a un sofà per explicar-se, sinó que manté una conversa permanent amb el públic (nosaltres) i va fent incisos, comentaris o ganyotes que deixen clar tot el que li passa pel cap a cada moment; trencant la “quarta paret”. Aquesta comunicació crea molta complicitat entre ella i nosaltres que, d’alguna manera, tenim accés a la seva intimitat i podem riure i plorar quan ella ho fa. Potser per tot això ens acabem identificant profundament amb ella, perquè la manera de filmar i d’explicar la seva història és brillant.

Malgrat tot, no deixa de ser més guapa, més llesta i més rica que nosaltres. No sembla que el fet de no guanyar diners amb la cafeteria la preocupi gaire. Tampoc no s’agrada a si mateixa, li diuen més d’una vegada –com a  totes les altres– que té una “bellesa diferent”, tot i ser un pibón als nostres ulls. 

We confess to being obsessed... This holy moment between @fleabag and the "Hot Priest" is nominated for the #MustSeeMoment award at the #VirginMediaBAFTAs

Avoid all foxes and vote for this moment here ?https://t.co/WVWcMt62Qw pic.twitter.com/467jMixl1v

— BAFTA (@BAFTA) July 9, 2020

La qüestió dels diners

La protagonista de la sèrie Pure també segueix el mateix perfil. Marxa de casa sense avisar els pares i se’n va a viure sola a Londres on, malgrat no tenir feina, aconsegueix trobar pis. Fins i tot li ofereixen pràctiques remunerades a una empresa, tot i que en cap moment no queda gaire clar quina és la seva feina allà. L’acaben acomiadant i tampoc no sembla que això l’afecti gaire. És tot un misteri d’on treu els diners per pagar-se el menjar i les despeses. Com les altres, també és especialista en muntar escenes i en quedar malament en públic.

A I May Destroy You la protagonista és escriptora, és famosa a les xarxes socials i quan va pel carrer la gent la reconeix. Té un contracte amb una editorial però és incapaç d’acabar l’esborrany que li demanen, sempre amb el “bloqueig de l’escriptor” o passant tota la nit de festa enlloc de complir amb les seves obligacions. També viu independitzada dels seus pares i, tot i que no cobra els avançaments de l’editorial des de fa un any, d’alguna manera els diners tampoc no són cap preocupació per ella. 

Malgrat l'anàlisi de classe, aquestes sèries tracten temes diferents de fons. A I May Destroy You la protagonista ha patit una agressió sexual i la sèrie aborda el tema del consentiment. D'altra banda, a Pure es desetigmatitzen les malaties mentals i a Fleabag es tracta el procés de dol després d'haver perdut a algú. 

Les mirades universals

En el cas de I May Destroy You, sovint se l’ha comparat amb Fleabag, s’ha anomenat la seva creadora, Michaela Coel, com la nova Phoebe-Waller Bridge o se n’ha dit que és la “Fleabag negra”. Això no és nou, també s’hi han trobat moltes altres protagonistes negres a qui s’ha reduït a versió negra de protagonistes blanques, per exemple, s'ha anomenat "The black Bridget Jones" a la protagonista de Queenie. Aquestes comparacions tenen a veure amb com les mirades universalitzants, o “relatables” per tothom, acostumen a ser blanques.

Tot i que la mirada neutra d’alguna manera segueix sent masculina, també hi ha veus femenines a qui es concedeix certa neutralitat o universalitat: les protagonistes blanques i classe-mitjanes. És per això que quan trobem una creadora negra, la seva experiència no serà titllada d’universal, sinó que serà tractada des de l’alteritat.  Aquesta manera de definir-les acaba perpetuant la idea de que les veus negres només són rellevants si es vinculen amb les autores blanques que ens són més familiars. D’alguna manera però, també s’hauria de tenir en compte que l’Arabella de I May Destroy You forma part d’aquest feminisme classe-mitjà que es tracta des de la universalitat. Malgrat que sigui negra.

A la sèrie de Netflix Valeria també hi trobem un perfil semblant. Layla Martínez en va escriure una ressenya, Valeria de Netflix: falso relato generacional, on critica el relat aspiracional de la sèrie. La Valeria és una escriptora que pateix “la síndrome de la impostora” i malda per escriure un llibre i per complir amb els terminis de l’editorial que l’ha contractada. Malgrat que assegura no tenir diners (diu que li queden 200€ al compte), viu amb el seu nòvio (fotògraf també precari) a un pis enorme al centre de Madrid. La seva discutible pobresa és transitòria, ella es convertirà en escriptora d’èxit i deixarà enrere aquesta fase de precarietat aviat. 

Manic Pixie Dream Girl: les predecessores?

Aquestes noies millenials no són l’únic model de personatge femení que ens hem menjat amb patates durant anys, les Manic Pixie Dream Girls en van ser les seves predecessores. Si pensem en la pel·lícula (500) Days of Summer, en recordem la Summer, una noia mona una mica excèntrica que semblava estar sempre als núvols. Les Manic Pixie Dream Girls sempre servien com a objecte de desig d’un sad boy, mai no les arribàvem a conèixer perquè el focus sempre es posava en ells.

Ara en canvi, el focus es posa en les dones. Aquest canvi de perfil també té el seu costat positiu. Les dones millenials, a diferència de les MPDG, treballen i tenen feines reals, encara que no els hi preocupin els diners perquè són riques. També són “maleducades”, diuen paraulotes i fan el ridícul. Malgrat tot, són adorables en la seva imperfecció i es fan estimar perquè són divertides i són tot allò que nosaltres volem ser.

Feminisme comercial

L'arquetip de noia millenial divertida i esbojarrada ha venut molt. La fórmula ha tingut èxit i és per això que ara hem de veure-la repetida per enèsima vegada a cada nova sèrie. En el cas de Fleabag, la genialitat de la sèrie i el carisma indiscutible de Phoebe Mary Waller-Bridge fa que ens siguin igual els clixés i que puguem passar per alt aquests relats repetits. Tot i això, hem arribat a un punt en què la quantitat de sèries que relaten una vegada i una altra les mateixes experiències és insostenible. Que a més es presentin aquestes representacions femenines com a revolucionàries i universals, esborrant les diferències socioeconòmiques i donant veu tan sols a les classes altes i mitjanes, fa impossible que hi hagi un canvi de focus real. O, com a mínim, que la sèrie de torn segueixi sent interessant.