Les detonacions a l'Alt Karabakh —o com l'anomenen els armenis, la República Independent d'Artsakh— anunciaven l'inici de la guerra i el territori ha tornat a convertir-se en un camp de batalla. El diumenge 27 de setembre, l'exèrcit àzeri va bombardejar Stepanakert, la capital de l'autoproclamada república, i es va revifar la flama d'un dels majors enfrontaments a la regió del Caucas des de la dècada de 1990. Des de llavors, les ciutats i els pobles petits de l'Alt Karabakh han patit constants atacs d'artilleria i projectils.

Divendres passat, 10 d'octubre, es va acordar una treva humanitària per a l'intercanvi de presoners i cadàvers, però al cap de dos dies, totes dues parts es van acusar mútuament de violar l'alto el foc. L'acord, aconseguit gràcies a la mediació russa, va quedar fet miques i els atacs van reaparèixer.

La fi de la guerra sembla encara lluny i milers de vides ho estan pagant. Artak Beglarián, Defensor del Poble del Karabakh, denunciava a EFE que des que es van reprendre els combats han mort 240 soldats del Karabakh, una vintena de civils i més de 80 han resultat ferits.

Som en una època de grans avanços tecnològics, en la qual existeixen armes realment destructives, la qual cosa es tradueix en morts massives, destrucció de poblacions i ciutats senceres, clima de por, angoixa i frustració. Artak Beglarián denunciava també a EFE que el territori “és escenari d'un desastre humanitari a causa dels indiscriminats bombardejos azerbaidjanesos contra la població civil, la participació de terroristes en els combats i l'ús d'armament prohibit com les bombes de dispersió”.

#Azerbaijan'i side killed at least 5 civilians since ceasefire came into force. 4 ppl were killed in Hadrut-Misha Movsisyan with disabilities, Anahit Movsisyan, Nver Grigoryan & Artyom Mirzoyan. Pargev Saghyan (75) was killed in Martini & a woman (65) was wounded in Shosh village pic.twitter.com/D376uzX0ZJ

— Artsakh / Karabakh Human Rights Ombudsman (@ArtsakhOmbuds) October 11, 2020

Un conflicte postsoviètic

El conflicte armeni-àzeri es remunta als temps de la Unió Soviètica quan, a la fi de 1980, el territori àzeri de l'Alt Karabakh, poblat majoritàriament per armenis, va demanar la seva incorporació a la veïna Armènia, després de la qual cosa va esclatar una guerra que va causar aproximadament 25.000 morts. Des de llavors s'han desencadenat diversos enfrontaments que han esdevingut dates claus per a comprendre la disputa:

Després de 30 anys d'intents de negociació sobre el terreny, el fracàs ha desembocat en la frustració d'ambdues parts. Enguany, l'Azerbaidjan ha decidit atacar per intentar redibuixar les línies territorials que va deixar l'enfrontament de 1994. “L'Azerbaidjan inverteix des del 2005 molts diners per rearmar-se. El boom econòmic del país ha permès l'adquisició d'armes amb gran potencial de destrucció portades des de Rússia, Israel o Turquia”, explica al Diari de Barcelona Abel Riu, analista polític expert en temes postsoviètics.

Una sola guerra, milers de motius
Després de dècades d'una espècie de guerra freda entre armenis i àzeris, sorgeix un gran interrogant: quins són els motius pels quals un conflicte així esclati i perduri en el temps? Quan pensem en les raons que impulsen una guerra, la primera cosa que ens ve al cap són motius geopolítics o econòmics. Però existeixen altres factors de pes que incentiven un conflicte armat, com són el nacionalisme i la pertinença cultural.

Seda Hakobyan, politòloga armènia de 28 anys que actualment resideix a Barcelona, explica al DdB que, per a la seva comunitat, es tracta d'una lluita per sobreviure i conservar la cultura i "no ho considero com a una lluita territorial sinó com a la defensa de les nostres arrels”. A més, afegeix que “es tracta de protegir la nostra gent perquè la majoria dels civils que resideixen a Artsakh són armenis i volem que visquin tranquils, sense por a una neteja ètnica”.

D'altra banda, parlem també amb Orkhan Bayramov, un politòleg àzeri de 28 anys que també viu a Barcelona. Orkhan explica que l'Azerbaidjan té un milió de refugiats de l'Alt Karabakh que, després de dècades, no han pogut tornar a casa i ara estan veient una oportunitat. “Els meus avis són part d'aquests refugiats que van marxar de l'Alt Karabakh quan van ser avisats que els armenis estaven atacant la ciutat. Van haver d'abandonar-la immediatament sense poder agafar les seves pertinences", recorda. "Després els armenis diuen que tenen por, però si per por van envair un territori aliè, no m'imagino què faran quan estiguin cabrejats", denuncia l'Orkhan. 

Negociacions en punt mort
Un dels requisits que va fixar l'Azerbaidjan per negociar sobre el territori de l'Alt Karabakh és que Armènia retirés el seu exèrcit de totes les localitats del territori. Seda Hakobyan assenyala que el seu país no accedeix a retirar les seves tropes per por que el bàndol àzeri faci una neteja ètnica un cop domini el territori. “Si la força militar es retira, significa que els civils armenis quedarien desprotegits enfront de l'atacant i això les autoritats no ho consentiran”, assegura Seda.

D'altra banda, Orkhan Bayramov indica que les autoritats de l'Azerbaidjan han declarat que no es tocarà a civils i que els armenis podran viure a l'Alt Karabakh com a qualsevol altre ciutadà. “És molt absurd pensar que es farà una neteja ètnica. L'Azerbaidjan demana que es retiri la força militar armènia del territori perquè no els correspon estar allí, perquè l'han envaït”, ressalta.

També, afirma que el govern àzeri no està disposat a negociar si Armènia no compleix la sèrie de requisits prediàleg que s'han fixat. “L'Azerbaidjan està cansat i no farà ni un pas enrere si Armènia no cedeix a retirar-se del territori i a demanar una disculpa internacional. En cas contrari, la guerra seguirà i els armenis no resistiran”. Per tant, ara mateix la situació de diàleg entre tots dos bàndols és un atzucac.

Una nació, dos estats
Un fet que no admet dubtes és que l'Azerbaidjan no està lluitant sol. Quan va esclatar el conflicte, el primer ministre d'Armènia, Nikol Pashinian, va denunciar que les accions militars de l'Azerbaidjan estan sent "dirigides per militars turcs" i que hi participen "combatents i mercenaris de Síria reclutats per Turquia”. Fet que, segons Europa Press, va ser posteriorment corroborat pels copresidents del Grup de Minsk de l'Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) —França, els EUA i Rússia— i també per nombroses publicacions de prestigiosos mitjans internacionals com Euronews, que posaven en evidència imatges i vídeos dels gihadistes sirians arribant a les línies de combat àzeris.

Another video filmed by a Syrian mercenary geolocated to Azerbaijan by @AKMcKeever
The mercenary identifies himself as a member of the Turkish-backed Hamza Division, Farouq Brigade, a group led by Abu Zaid. He brags about the corpses of the Armenian "pigs"https://t.co/uVWIDYQUSY pic.twitter.com/98WeRLvOin

— Elizabeth Tsurkov (@Elizrael) October 10, 2020

I és que Turquia juga un paper fonamental en aquest conflicte. Després de l'atac àzeri a la capital de l'Alt Karabakh, el Ministeri de Defensa turc va expressar el seu total suport a l'Azerbaidjan sobre el terreny i en la taula de negociacions. “Una nació, dos estats" és l'eslògan que ha recorregut les xarxes socials, discursos polítics i mitjans de comunicació per fer costat a Bakú en el conflicte.

El suport de Turquia al bàndol àzeri augmenta molt les seves possibilitats de dominar el territori. “L'Azerbaidjan té suport logístic de Turquia i molt de l'armament que utilitza és de fabricació turca”, explica Abel Riu, analista expert en política exterior. De fet, al juny d'enguany el Parlament de l'Azerbaidjan va aprovar un acord per adquirir avions de combat F-16 i drons de fabricació turca, però mai va sortir a la llum pública quantes armes va comprar.

A Turquia li interessa fer costat a l'Azerbaidjan i li afavoreix que domini el territori de l'Alt Karabakh. “Turquia és una potència regional amb 80 milions d'habitants, amb aspiracions expansionistes en moltes zones de la mediterrània oriental, zones del Caucas, nord d'Àfrica i de l'Orient Mitjà. El que vol és intentar reproduir i ampliar la seva esfera d'influència”, assenyala Abel Riu.

A més, existeixen grans interessos econòmics entre ambdues nacions, ja que la gran majoria de les exportacions de gas i de petroli àzeri surten del territori turc. L'Azerbaidjan té gairebé deu milions d'habitants, mentre que Armènia té gairebé tres milions. L'Azerbaidjan té recursos energètics que, segons l'O.S Energy Information Administration (EIA) el 2013 les reserves provades de l'Azerbaidjan eren de 7.000 milions de  barrils de petroli i 35 peus cúbics de gas, mentre que Armènia no té ni gas, ni petroli, ni sortida al mar. És a dir, que si l'Azerbaidjan ja li treia molt d'avantatge a Armènia en recursos i tecnologia militar, ara amb el suport de Turquia, el bàndol armeni té molt poques possibilitats de guanyar la guerra sense el suport d'alguna altra potència.

Rússia i la seva política d'equilibri
L'estreta relació que han tingut Rússia i Armènia al llarg de la història explica que Rússia sigui una altra de les potències que ara tenen un rol important en el conflicte. Però, a diferència de Turquia, Moscou no fa costat obertament a cap dels dos bàndols. Més aviat, intenta mantenir una política d'equilibri.

Rússia té una aliança militar de defensa mútua amb Armènia. “Si els àzeris ataquen Armènia, Putin té l'obligació d'intervenir pel pacte militar”, explica Seda Hakobyan, la noia armènia. Fins al moment, els atacs s'han produït en territori de l'Alt Karabakh. Per tant, com que no està reconegut internacionalment com a part d'Armènia, Moscou no té la responsabilitat diplomàtica de respondre. Tot i això, al llarg dels anys ha existit una estreta relació militar, econòmica i política entre Rússia i Armènia. A més de comptar amb bases militars en territori armeni, “Rússia li ven armament a preu de cost”, assenyala l'analista Abel Riu.

Segons un article d'estudi de la Universitat Pablo de Olavide sobre l'estratègia russa de poder entre la mar càspia i negre, de José Peña, Moscou també comparteix interessos en el marc geoenergètic pel que fa a les exportacions de gas i petroli àzeri, ja que l'Azerbaidjan és clau per als corredors d'energia. A més, és un país rellevant quant a sistemes de transport i reserva d'hidrocarburs, bona part del qual s'exporta per territori rus. Aquesta relació d'interès amb tots dos bàndols dona espai a diverses hipòtesis per entendre perquè Moscou es manté al marge de la guerra.

Segons el politòleg àzeri, Orkhan Bayramov, una d'aquestes teories pot ser que a Rússia li interessi allargar el conflicte perquè “així té a dos països que depenen directament d'ella” i perquè no li interessa enemistar-se amb l'Azerbaidjan.

Una altra hipòtesi es remunta a la revolució civil armènia de 2018, en la qual Nikol Pashimian es va convertir en primer ministre. “Nikol Pashimian ha buscat allunyar a Armènia del control rus. La seva política intenta independitzar Armènia de Moscou”, detalla Seda Hakobyan. Això segur que a Vladimir Putin no li fa molta gràcia. “Crec que, si Armènia continua perdent territoris, el règim armeni dimitirà i per això a Rússia no li interessa frenar a l'Azerbaidjan”, especula Orkhan Bayramov.

La pregunta del milió
De totes les disputes no resoltes que van esclatar amb la dissolució de la Unió Soviètica, la de l'Alt Karabakh té el potencial conflictiu més elevat. Després d'anys de tensions, sorgeix la pregunta del milió: per què revifa el conflicte ara?

Primer de tot, és molt important entendre que l'alto el foc de 1994 no va suposar un cessament de la guerra íntegrament. És a dir, “en aquests 30 anys, la guerra mai es va acabar”, assegura l'expert Abel Riu. “El conflicte armat va continuar per part dels dos bàndols deixant un saldo de morts durant les tres dècades. No de manera tan violenta o exposada com ara, però hi havia enfrontaments per manca de vigilància internacional permanent”, afegeix.

Dit això, cal treure-li zoom a la mirada i observar la imatge sencera. Cal entendre quines són les circumstàncies a escala global que van incentivar i van afavorir el fet que l'Azerbaidjan reprengués les armes just ara.

Amb la pandèmia de la COVID-19, hi ha una evident inestabilitat a escala mundial. El virus ha portat amb si crisis sanitàries, econòmiques i socials, i els països estan molt ocupats resolent els seus propis problemes. “Els Estats Units estan en època preelectoral, la Unió Europea té actualment molts fronts oberts en el Mediterrani oriental, com la Xina i Bielorússia. Rússia està concentrada en les seves crisis internes i prioritza els escenaris a Bielorússia, Síria i Líbia”, destaca Abel Riu. L'analista també explica que, amb tothom centrat en els seus assumptes interns, l'agenda internacional no és la prioritat i és l'escenari perfecte perquè l'Azerbaidjan i el seu país germà, Turquia, intentin redibuixar les línies territorials.

Un preu massa alt a pagar
Quan es recorre a les armes, les conseqüències són infinites. A escala econòmica, deixant de banda la crisi que comporta que un territori es converteixi en camp de batalla, la guerra de l'Alt Karabakh pot repercutir greument en el mercat energètic. Abel Riu també assenyala en una notícia del Diario.es que hi ha un oleoducte construït en una àrea de l'Azerbaidjan que, en cas de guerra total, quedaria probablement dins de la zona de combats, que podria ser atacat pels armenis per anul·lar la principal font de finançament àzeri o convertint-se en dany col·lateral dels enfrontaments.

Si la infraestructura es veu afectada, tallaria el subministrament de petroli àzeri a la Unió Europea. “Per fer-se una idea, el 2014 el 5 % del total de les importacions van ser de petroli àzeri. No es tracta de percentatges molt grans si ho veiem a escala general, però en alguns països europeus viuen fins al 10, 12 i 15 % del total de les importacions àzeris. A més, hi ha moltes empreses europees involucrades en la gestió d'aquestes infraestructures”, assegura Abel Riu. A més, a escala de territori i d'estructures, la zona del Caucas també podria patir una destrucció massiva, que costaria molts diners i anys a reparar.

Però les conseqüències econòmiques no són les més importants perquè poden solucionar-se. El problema rau quan les repercussions són irreparables, com és la pèrdua de vides. I és que quan s'analitzen les causes, riscos, precedents i conseqüències d'una guerra, cometem l'error de deshumanitzar-la. Intentar entendre un conflicte armat a vegades ens fa veure'l com un joc d'escacs: estratègies, atacs, contraatacs, influència de les potències i pressió dels espectadors. O com un joc de conquesta, on s'ocupen territoris de manera pràctica, freda i calculadora. Però dins de tota l'anàlisi, es deixa de costat la part de conscienciar i empatitzar amb les persones que viuen la guerra. Es deixen de costat aquells “danys col·laterals” que resultaven tenir nom i cognom. Potser és un preu massa alt a pagar.

????Imágenes del impacto de un cohete en la ciudad azerí de Ganja, anoche.pic.twitter.com/f2UO4PYLLZ

— Descifrando la Guerra (@descifraguerra) October 11, 2020