El passat desembre J.K. Rowling va deslligar una tempesta que dura ja gairebé un any. La creadora de l’univers de Harry Potter va fer un tuit defensant a Maya Forstater, una comptable a la qual van acomiadar de la feina després d’un fil a Twitter amb contingut trànsfob: entre altres coses afirmava que la majoria de les persones trans no se sotmeten a cirurgia, i per tant posen en risc a dones i nenes quan entren als espais restringits només per a elles. També, i durant el confinament, Rowling es va mofar per xarxes de l'expressió "persones que menstruen" (una expressió utilitzada als entorns queer i LGTBI+ i que amplia el subjecte menstruant, ampliant-lo a la realitat trans). 

L’allau de crítiques no va trigar a arribar, i a Rowling li van penjar l’etiqueta de TERF (feminista radical trans excloent). L’escriptora va intentar sortir del pas amb un llarguíssim text en el qual assegura la seva empatia cap al col·lectiu però, al mateix temps, defensa el sexe biològic com l’única forma de determinar el gènere.

“Em nego a agenollar-me davant un moviment que, crec, [...] busca esborrar la ‘dona’ com classe política i biològica i ofereix protecció a predadors com pocs s’han vist abans”, escriu al text. Clar, perquè totes les persones trans són, inherentment, predadores. De què serveix que digui que s’ha passat anys informant-se, llegint articles escrits per gent del col·lectiu, parlant amb especialistes i mil coses més? Si, al final, continua perpetuant la criminalització i l’estigma al qual s’han vist sotmeses les persones trans des de sempre amb els prejudicis de sempre.

Ara, la polèmica ha tornar a propòsit del seu nou llibre, Troubled Blood – a banda del títol que, també, quina tela – planteja una trama en la qual un personatge fa de possible l’assassí en sèrie i vesteix amb roba de “dona” per atraure a les seves víctimes. Aquí crec que convé aclarir que no és el mateix una persona trans que una que fa cross-dressing o un travesti (que tampoc és que hi hagi res dolent amb cap de les tres qüestions, però cal matissar-lo).

La societat en general està bastant desinformada respecte a tot el que comporta ser trans. Per tant, és molt probable que gran part de la gent que es llegeixi Troubled Blood interpreti que les persones trans i, en concret, les dones trans, són pertorbats mentals a l’espera del moment idoni per atacar a les “dones de veritat”. Rowling s'ha defensat dient que aquest personatge està basat en "fets reals".

Per algun motiu, el principal argument de Rowling gira al voltant dels lavabos. “Quan obrim la porta de lavabos i vestuaris a qualsevol home que creu o sent que és una dona [...] estem obrint la porta a tots els homes que volen entrar. Aquesta és la veritat”. Doncs mira, la veritat és que dient això està banalitzant la realitat de moltíssimes dones i està reduint la seva existència a ser abusadores sexuals – quan, realment, les dones trans són estadísticament més propenses a sofrir, de fet, aquests abusos.

Segons la FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals) el 70% de les persones trans han patit insults; el 4% ha sofert amenaces o maltractament psicològic; i el 16% ha sigut agredit sexualment. I un estudi de l’IAM (Instituto Andaluz de la Mujer) revela que les dones trans són les que se senten més discriminades i assetjades tant al seu dia a dia com a l’hora de buscar feina. Crec que no cal afegir més llenya al foc amb representacions esbiaixades, encara que siguin fictícies. 

Rowling també denuncia al seu text que molts cops es disfressa el transactivisme de misoginia. “He llegit tots els arguments sobre que la feminitat no resideix en el cos sexuat i que les dones biològiques no comparteixen experiències, i els trobo profundament misògins i regressius”, afirma. Realment, encara que “agressió masclista” sigui un terme aplicable a la realitat de totes les dones, no totes compartim les mateixes experiències concretes, i reconèixer això no és misògin, és un exercici d'empatia. 

El que sí és regressiu i misògin és encasellar les dones trans en estereotips. Com explica Rosa María García, activista trans i portaveu de l’Asamblea del Orgullo Crítico de Murcia, “si la imatge que es té de les persones trans es basa en estereotips sobre ‘homes que es disfressen de dones’, doncs tota vida trans és un atac a les dones (cis) i, per tant, és una forma de misoginia”, apunta al seu article de El Salto.

Però, definitivament, la cosa més absurda que diu en aquest aspecte és que el creixent nombre de persones que s’identifiquen com a trans és degut a la persuasió, a una mena de cambra de ressonància que es crea entre grups d’amics que fa que diverses persones del mateix cercle decideixin transicionar. No sóc cap experta però, pot ser, aquest “fenomen” es deu al fet que els joves tenen la ment més oberta i els seus grups són espais segurs on cadascú potser qui veritablement és.

El Dr. Rider, coordinador del Programa de Serveis Sanitaris per Adults Transgènere de la Universitat de Minnesota, sí és expert, i segons ell “amb la creixent visibilització del col·lectiu trans als EUA, alguns joves poden trobar més segur sortir de l’armari i parlar sobre gènere”. I, com diu l’activista trans Alana Portero al seu article ¡Queer! una contrapolítica hecha carne, “la condició trans és una realitat material que ha existit sempre, que té una genealogia immensa i que només pot negar-se des d’una perspectiva supremacista, blanca i colonialista”. 

“Feminazi, TERF, puta, bruixa. Els temps canvien. L’odi cap a les dones és etern”, va escriure Rowling en referència a les crítiques rebudes. Però no l’odiem perquè sigui dona. Sinó perquè està criminalitzant deliberadament un col·lectiu sencer. I això és una gran irresponsabilitat, tenint en compte que acumul·la més de 14.000 seguidors en aquesta xarxa social i ha venut al voltant de 500 milions de còpies dels seus llibres arreu del món. 

És clar que Rowling pot dir el que vulgui i pot escriure el que vulgui. Tanmateix, també som, en part, responsables de la representació o els relats que contribuim a crear amb la literatura que fem o les ficcions que som capaces d'imaginar. De fet, durant molts anys, el paper de les dones en la ficció quedava relegat a un paper submís, secundari, interdependent dels homes del seu voltant. Podem fer la mateixa anàlisis si intenten determinar quin paper juguen, per exemple, les persones trans a la literatura. L’activista i escriptor Rubén Serrano ho va resumir molt bé a un tuit seu: “Té el poder d’escriure el que vol, però decideix utilitzar la narrativa de la patologia i la depravació per així validar i comercialitzar l’odi”. 

Finalment, em sembla oportú destacar l’últim paràgraf del seu text: “Tot el que demano - tot el que vull - és estendre la mateixa empatia i comprensió als milions de dones l’únic crim de les quals ha estat esperar que les seves preocupacions siguin escoltades sense rebre amenaces i abusos”. També podria aplicar-se això mateix per a les dones trans, no?