Mina de San José
Per EFE
Publicat el 04 d’agost 2020

Un 5 d'agost de fa deu anys, l'antic jaciment d'or i coure de San José, al desert del nord de Xile, es va esfondrar. L'únic accés a la mina va quedar bloquejat i 33 homes d'entre 19 i 63 anys van quedar atrapats durant 69 dies a 700 metres de profunditat. Aquesta catàstrofe va ser batejada com el "Matadero de San José".

Jorge Galleguillos, un dels supervivents, explica que "se sabia que això podia passar, la mina trontollava constantment, no parava d'avisar-nos, però als patrons només els interessava la producció".

Després de 17 dies d'angoixa, sense contacte amb l'exterior i menjant mitja galeta i dos cullerades de tonyina en conserva cada 48 hores, una sonda "miraculosa" va travessar la cavitat on es trobaven els miners, en plena obscuritat i a més de 30 graus de temperatura. El tub va tornar a la superfície amb un tros de paper lligat on hi deia: "Estem bé al refugi els 33".

En aquest moment es va posar en marxa un pla contrarellotge per fer eixamplar el forat - per on havia passat la sonda- de només 20 centímetres. El procés va culminar el 13 d'octubre quan es va rescatar als miners. Mil milions de persones van seguir l'operació per internet, que va comptar amb la col·laboració de la NASA.

 

"Víctimes, no herois"

Els miners es va convertir en una mena d'herois nacionals, per la seva resiliència i el seu treball en equip. Van recórrer platons de televisions i van viatjar arreu del món explicant la seva història: Hollywood, Israel, Espanya, Gran Bretanya, etc. Inclús van ser rebuts pel papa de Roma i l'actor Antonio Banderas va protagonitzar una pel·lícula de pressupost milionari que recollia els fets.

Jimmy Sánchez, que ara té 29 anys i era el miner més jove del grup, encara té la veu tremolosa quan parla de què va passar. Diu que amb prou feines recorda el que va viure després de ser rescatat perquè anava "empastillat" i el cop li va venir després.

"Amb 25 anys em vaig començar a adonar de tot el que va passar. Em va afectar molt. Estava malament, em tallava els braços per poder desfogar-me", diu Jimmy Sánchez. El terapeuta que li va proporcionar el govern li va donar l'alta tan sols tres mesos després del rescat i ara, ha de fer malabars econòmics per anar al psiquiatre.

Jimmy Sánchez, un dels 33 miners que amb 19 anys va quedar atrapat a la mina San José. Foto: EFE/ Alberto Valdés

El jove viu a Copiapó, una localitat a 45 quilòmetres de la mina d'on són la majoria dels miners. Sánchez explica que porta deu anys sense una feina formal i que ha de seguir vivint a casa dels seus pares amb la seva dona i els dos fills perquè no té diners per llogar-ne cap.

"Molta gent es va enriquir amb el nostre patiment i això fereix. No va ser culpa nostra quedar-nos tancats i hem de conformar-nos amb una misèria de pensió", denuncia.

Claudio Yáñez, de 44 anys, també amb dificultats econòmiques, està convençut que no li han ofert una feina digna des de llavors per por que denunciï les males condicions de seguretat de les mines de Xile, el primer productor de coure del món.

"Nosaltres no vam ser herois, vam ser víctimes", reivindica mentre mira una fotografia col·locada a la paret en la qual apareix la seva esposa al campament que es va muntar als afores del jaciment durant el rescat.

Claudio Yáñez, un dels 33 mineros atrapats. Alguns senten que va ser ahir i d'altres que ha passat una eternitat, pero cap ha tornat a ser el mateix des de llavors. Foto: EFE/ Alberto Valdes

Una indemnització que encara no ha arribat

San Esteban Primera S.A, la companyia propietària de la mina, va quedar absolta de l'enfonsament. No obstant això, una investigació parlamentària va evidenciar flagrants negligències i 31 dels 33 miners van decidir llavors demandar l'Estat, que va ser condemnat el 2018 a pagar més de 100.000 dòlars a cadascun.  Però el Consell de Defensa de l'Estat (CDE) va apel·lar la sentència, en considerar que els miners havien estat compensats amb pensions vitalícies. Aquesta apel·lació encara està per resoldre.

"El jutge que va exculpar la minera va declarar que la responsabilitat era nostre perquè sabíem que era molt perillós. Per poc no ens fan pagar-los nosaltres una indemnització als amos", ironitza el miner de 66 anys Omar Reygadas. També comenta que l'assetjament mediàtic posterior al rescat li va resultar més dur que el fet d'haver-se quedat tancat. 

"A Xile qui no té diners no és ningú. Segurament els amos de la mina van passar pesos per sota la taula perquè la causa quedés en res", apunta Jimmy Sánchez . D'aquesta manera també reivindica que encara no ha vist ni un dòlar de la pel·lícula de Banderas tot i que el van prometre la glòria.

A causa del coronavirus, que ha tingut especial virulència a Xile, aquest any no hi haurà cap acte commemoratiu a la mina, de moment només s'ha convocat un seminari en línia. I això que Sebastián Piñera, el presiden xilè, també governava quan es va produir l'esfondrament.

Encara que els miners estiguin afligits per no poder celebrar cap cerimònia, d'altra banda els ajuda a enterrar la seva desgràcia, en el fons estan contents perquè cada vegada se'ls feia més dur anar a la mina i "posar bona cara" a les autoritats.

Galleguillos, el segon més gran del grup, té poques esperances sobre la indemnització i només li demana a Piñera que construeixi el gran centre de visitants que va prometre, en comptes dels contenidors amb fotos i els panells explicatius que hi ha a la mina actualment.

"Som fills de la terra i és important que se sàpiga que aquí va ocórrer quelcom històric, que tan de bo no es torni a repetir", apunta emocionat, mentre contempla el forat pel qual fa deu anys va tornar a la vida dins d'una diminuta càpsula de ferro.

El miner Jorge Galleguillos. Com ell, els 33 miners lluiten contra els  fantasmes de la mina i la ràbia de sentir-se desamparats i oblidats. Foto: EFE/ Alberto Valdes

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —