Columna Nadal
Publicat el 25 de desembre 2020

“On està papà? Segur que ha sortit corrents a canviar-se les sabates i la camisa per les seves crocs destenyides i una samarreta dels Simpsons”, així comença cada sopar del 24 de desembre a casa meva. Cada any, la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo ens fem una foto davant de l'arbret. “Ja, si us plau el flaix em cega”. “No us mogueu, esteu sortint borrosos”. "Va, l'última, us ho juro”. Aquestes són les frases més repetides durant la nostra sessió de fotos.

És graciós perquè, a mesura que han passat els anys, hem comparat les imatges i deu n'hi do! No ho negarem, les bromes han estat inevitables llevat que, cada vegada, ens esforcem més en sortir macos. Aquesta és la història d'una família que, separada físicament, encara es manté unida.

Retrat familiar nadalenc 2006

Retrat familiar nadalenc 2010 

Retrat familiar nadalenc 2014 

Retrat familiar nadalenc 2016

Aquest nadal, ens trobem davant d'unn retrat familiar bastant atípic: un pare en altamar, una germana i mare a Veneçuela i jo a Europa, o com es diria col·loquialment “a l'altre banda del charco". A més que, per tal de no passar les festes sola, la família de la meva companya de pis m'ha adoptat i estic a Cadis per a celebrar amb ells el nadal. Qui ho diria, que acabaria anant a casa d'una família random a passar les festes? Per sort són persones adorables.

Vestida de blanc a l'esquerra, estic jo. A la dreta està la meva mare, Ivita, que és com un llamp i sempre està plena d'energia i fent mil coses alhora. És la reina del multitasking: porta el negoci familiar, és mare, mestressa de casa, esposa i és qui ens manté a tots quan les coses es posen complicades. A ella li direm Starlight -superheroïna de The Seven (The boys), qui té el poder de controlar la llum-.

Al seu costat es troba el meu pare, Aritz, qui porta una vida bastant atrafegada pel seu treball de pilot. Ell s'aixeca a les 4 de la matinada per a pilotar un helicòpter que es troba sobre un vaixell de pesca de tonyina. Es passa de nou a dotze hores volant cada dia, i també dirigeix les estratègies de pesca. S'encarrega de localitzar els cardúmenes de peixos, deixar anar la xarxa, fondejar el peix i esperar que cap dofí es coli en la xarxa per a no haver de llançar-se amb els bussos a treure-li. És com una espècie de Aquaman. Així que, d'ara endavant, així li direm.

A la foto de retrat, la més alta de totes, malgrat ser la més petita en edat, és la meva germana. Ainara és massa madura pels seus 17 anys, és brillant i forta. Això sí, aquesta fortalesa no serà de casualitat, la nena surt més barata vestir-la que alimentar-la. Però, sobretot, és la més directa de la família, de vegades diu coses i sembla que et llegeixi la ment. Per aquest motiu, ens referirem a ella com Jean Grey -superheroïna de Marvel Comics amb el poder de la telepatia-.

Així doncs per Aquaman, Starlight, Jean Grey i per a mi, les tradicions nadalenques d'enguany seran una mica diferents. En comptes del nostre preuat quadre enfront de l'arbret, farem una captura de pantalla de la videollamada grupal. Si és que aconseguim fer-la.


El dilema horari

A molts els hi semblarà que concertar una hora per a dir-se hola és el més senzill, però en el meu cas no ho és. La meva mare i la meva germana tenen cinc hores menys que aquí, a Espanya; i el meu pare està navegant cap a Polinèsia, la qual cosa implica que cada dia que avança, els seus horaris canvien. El vaixell es dirigeix a Samoa que es troba, més o menys, entre Hawaii i Nova Zelanda. Samoa té 13 hores menys, a diferència d'aquí; i 8 menys a diferència de Veneçuela. Hem hagut de calcular la diferència horària exacta per saber on i quan Aquaman es trobarà, segons la seva posició geogràfica, la nit i el dia de Nadal.

Després, tenim el factor internet, que a la meva casa de Veneçuela és terrible. Vivim en una petita muntanya i no hi ha senyal ni per casualitat, a més, el wifi se satura fàcilment. Imatges congelades, delay en les converses i paraules tallades: suposo que aquest Nadal serà diferent.

Les pantalles no són substituts

La tecnologia ens permet seguir connectats. La realitat és que hi ha tradicions i moments que són impossibles de reemplaçar amb una crida, les pantalles no són substituts sinó alternatives. Trobaré a faltar...

Que ens donin a Jean Grey i a mi les 3am a la cuina de casa devorant-nos el nostre pastís favorit, perquè l'endemà, Starlight vulgui partir-nos amb un raig per haver-nos menjat les postres dels convidats. L'invasió d'oncles i cosins que vénen d'altres ciutats i organitzen un campament a casa: barallar-nos pels llits, sofàs, mantes i tovalloles, però rient-nos sense poder parar.

Comprar l'arbre natural més gran i bonic del mercat, per a després adonar-nos que no cap per la porta i que Aquaman hagi d'enginyar-les-hi per a ficar-lo com sigui. Per descomptat, canviant una cosa per l'altra: tens l'arbre més pompós, però oblida't de l'estrella en la punta del pi. Com cada any, dir “a la pròxima calcularem millor” però mai ens en recordem i, siguem realistes, si després de 20 anys no ho hem fet mai, ja no ho farem.

Cuinar les hallacas en família -plat tradicional veneçolà que es fa en nadal- i, de fons, els crits de la meva tieta mentre fa el menjar “tantas manos en el caldo lo ponen morado”.

El dia de les hallacas consisteix, sobretot, en una cosa, la logística. La família es divideix per estacions: hi ha els que netegen les fulles, els que posen la massa i el farciment, els que tanquen i amarren la hallaca; els que s'encarreguen de la música i servir el ponche de crema, ells normalment són a qui mai confiaries una hallaca encara que fos la fi del món. I després, estan els desgraciats, que han de netejar tot el que es va embrutant.

També trobaré molt a faltar la tradició de l'esperit del nadal, que consisteix a escriure cadascun una carta plasmant els nostres propis desitjos i expectatives de l'any que està per venir i cremar la carta de l'any passat. Convertir en cendres tot el que es va complir i també el que no. Deixant enrere totes les falses expectatives, les realitats viscudes i els objectius aconseguits, es tracta de tancar un cicle per a poder obrir un altre...

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —