L'observació de suposats ovnis, l’àrea 51, els reptilians… La idea que poden existir criatures fora de la Terra que indiquen que “no estem sols” es troba profundament arrelada en la cultura popular. De fet, la pregunta "hi ha algú més?" es remunta a Tales de Milet i Anaximandre, als segles VII i VI a.C, i arriba fins als nostres dies. Avui, més enllà del mite, tan alimentat per la ciència-ficció i la "premsa" del clickbait, la recerca de vida fora del globus terrestre ha esdevingut una àrea d’estudi anomenada astrobiologia o exobiologia, que es dedica a buscar rastres de vida, sigui simple o complexa, no només directament a l’exterior, sinó també en meteorits i en altres cossos que arriben a travessar l’atmosfera. 

L’exobiologia avui: més enllà del mite

L’existència de vida extraterrestre és encara merament hipotètica, ja que no se n’han presentat proves acceptades per la comunitat científica. Un dels últims projectes de la NASA, de fet, té com a objectiu trobar aquestes proves. El TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) és un satèl·lit que aquesta organització va llençar a l’espai l’abril de 2018, segons indica la web: “és el següent pas en la cerca de planetes fora del nostre sistema solar, incloent-hi aquells que podrien albergar vida. La missió buscarà exoplanetes que periòdicament bloquegen la llum de la seva estrella amfitriona, un esdeveniment anomenat trànsit”. 

El satèl·lit TESS i dos tècnics en 2018. Font: NASA

Didier Queloz, un professor de la Universitat de Cambridge, dedicat també a la cerca d’exoplanetes i guanyador del Premi Nobel de Física de l’any passat, va dir al discurs d'entrega del guardó que la raça humana podria trobar vida extraterrestre en un període de 30 anys: “hi ha massa planetes, massa estrelles, la química és universal”, deia, “la química que va portar la vida a la terra ha de passar en algun altre lloc”. L’astrònom va assenyalar que en 100 anys la vida extraterrestre hauria estat descoberta, però que en 30 anys seria construït un nou dispositiu capaç de recollir i entendre qualsevol activitat bioquímica. 

De moment, la majoria de projectes que busquen vida a l’exterior ho fan posant el focus en la vida unicel·lular o simple. Però, de fet, trobar només un simple bacteri a una roca que flota a l’espai ja seria una troballa que canviaria el panorama científic. 

Com anem?

Aproximar-se a la qüestió de la vida més enllà del nostre planeta requereix un conjunt de coneixements molt ampli. Albert Morral, astrònom i director científic de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, explica: “L'astrobiologia és multidisciplinar, ja que calen biòlegs, físics, astrònoms, astrofísics, químics, matemàtics i geòlegs”. 

Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, apunta que hem d’entendre el que requereix la vida aquí a la Terra, i traslladar-lo a altres punts de l’univers. Però pensant sempre que existeix vida en circumstàncies i entorns molt més hostils que el nostre, destaca Ribas: "són els organismes extremòfils, és a dir, els que viuen en condicions extremes quant a temperatura, pressió, radiació o acidesa. Aquests organismes extremòfils existeixen aquí a la Terra, per exemple, a l’aigua extremadament àcida del riu Tinto de Huelva o a la zona altament radioactiva de Txernòbil", assenyala Morral. I podrien existir allà fora també. 

La principal àrea d'interès per la recerca astrobiològica al sistema solar és Mart, per la seva relativa proximitat a la Terra. Ribas apunta també dos satèl·lits de Júpiter, Europa i Ganimedes, i el satèl·lit Encèlad de Saturn. Aquestes llunes gelades desperten l'interès dels astrònoms perquè segons Ribas, “a sota d’aquesta capa de gel —que pot tenir un gruix de 10 a 20 kilòmetres— podria haver-hi un oceà, per tant és un lloc interessant per buscar vida”.

També cal parlar dels exoplanetes, és a dir, planetes que es troben a fora del nostre sistema solar, que Ribas qualifica com a “potencialment habitables”. Morral explica que per ara "estem estudiant com són les seves característiques físiques i químiques, sobretot les seves atmosferes. El següent pas serà descobrir marcadors biològics en aquestes atmosferes per deduir si hi ha vida o no”. Tant la cerca al sistema solar com a fora suposen un repte tecnològic sense precedents.

En el cas de Mart i els satèl·lits de Júpiter i Saturn, els astrònoms busquen desenvolupar sondes que puguin posar-se en la superfície i prendre dades. Pel que fa als exoplanetes, s'estan desenvolupant telescopis per observar-los remotament. Tal com explica Ribas, aquests telescopis requereixen molta precisió, estabilitat, i sensibilitat a la llum, i poden anar fins a 39 metres de diàmetre com és el cas del Telescopi Europeu Extremament Gran (E-ELT) que s’està construint a Xile.

Impressió artística del telescopi E-ELT. Wikimedia Commons

A més del valor filosòfic trascendental que poden tenir aquestes investigacions astrobiològiques pels habitants de la Terra, Ribas assenyala altres perspectives d’interès en relació amb el canvi climàtic. “Potser altres planetes ja han patit un efecte hivernacle i estudiar aquests llocs ens podria permetre entendre com la nostra propia llar evolucionarà en aquest sentit”.

On és tothom? 

Actualment, doncs, la ciència se centra molt en la cerca de vida simple. Tanmateix, la pregunta que ha ressonat amb més força a l’imaginari popular és si existeixen civilitzacions intel·ligents com la nostra. La recerca de civilitzacions a altres planetes també ha format part dels plantejaments astrobiològics de la comunitat científica, però només han estat exposicions hipotètiques, especialment centrades a donar resposta a l’anomenada paradoxa de Fermi, que s’ha resumit en la literatura com: “on és tothom?”. 

Enrico Fermi va emigrar als Estats Units just abans de la Segona Guerra Mundial i va ser reclutat per la construcció de la bomba atòmica en el projecte Manhattan. Després d’acabar el projecte el 1950, Fermi es va fer aquesta pregunta: “Som l’única civilització intel·ligent i tecnològicament avançada de l’univers?”. Durant les dècades següents, experts i expertes van intentar solucionar el que l’astrònom estatunidenc Carl Sagan va batejar “la paradoxa de Fermi”: si sembla tan probable que hi hagi altres civilitzacions intel·ligents a l’univers, com és que no en tenim cap prova?

Potser perquè no és tan probable com sembla. Per una banda, el 1961 l’equació de l’astrònom estatunidenc Frank Drake apuntava que si existeixen altres civilitzacions intel·ligents a l’univers, les probabilitats de trobar-les són molt baixes. Aquesta equació intenta buscar el nombre de civilitzacions extraterrestres a la nostra galàxia amb les quals es podria arribar a entrar en contacte.

D’altra banda, astrobiòlegs contemporanis com Jacob Haqq-Misra apunten que potser no totes les civilitzacions intel·ligents de l’univers segueixen el nostre model de desenvolupament exponencial i tecnològic. Aquestes diferències entre nosaltres dificultarien la presa de contacte. És una de les moltes solucions que la comunitat científica ha donat a la paradoxa, però no és l’única: hi ha moltes altres opinions. En aquest infogràfic s'indiquen algunes d’aquestes teories les quals, de moment, no són més que teories sense provar. 

La NASA és una de les institucions que busca donar resposta a la paradoxa de Fermi. El SETI és l’Institut de Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre i es dedica a cercar rastres de vida a l’espai exterior, per intentar explicar l’origen de la vida a l’univers, així com de civilitzacions semblants a la nostra. De fet, compta amb un sector anomenat METI (Messaging Extraterrestrial Intelligence), que crea i transmet missatges interestelars per tal d’entrar en contacte amb civilitzacions extraterrestres.