Me’ls trobo de camí al Bar Viejo Cafè -on hem quedat per fer l’entrevista- i em saluden amb molta tranquil·litat. Van vestits els dos amb barrets de pescador. En Genís Segarra, filòleg, en porta un de verd. En Carlos Ballesteros, veterinari, ha triat un de color beix. De fet, porten conjunts similars -intencionadament o per casualitat, això ja no ho sé-, el primer amb colors freds i el segon amb colors càlids. Ens aproximem al bar i seiem a una de les terrasses que l’Ada Colau ha improvisat, demarcada per fites viàries. Passen cotxes, furgonetes i motos pel costat, fent que de vegades els membres d’Hidrogenesse hagin d’alçar la veu. Malgrat la pluja i el rebombori, l’entrevista, acompanyada de dos cafès amb llet i una aigua, és amigable i els 45 minuts que dura passen ràpidament.

En Carles i en Genís, el duet que forma Hidrogenesse, actua aquest divendres 24 de setembre a les 22:30 dins del BAM (Barcelona Acció Musical) per la Mercè 2021. El grup va sorgir fa més de 20 anys arran d’una festa, on es van conèixer. Des d’un principi, va ser la música que els va unir: “Ens vam conèixer parlant de música. Potser a mi (Carlos) de jove m’agradava més el rock i al Genís la música technopop”.  I, és que, les influències de rock i technopop estan presents en la música divertida, lleugera, populista i dotada de cert surrealisme que caracteritza aquest duet. Presenten una estètica cridanera i abstracta, tot i no considerar-se persones exagerades. La seva música, produïda i composta per ells mateixos i dirigida pel seu propi segell, està fortament vinculada a l’art. De fet, el seu últim disc, ¿De Qué Se Rien Los Españoles?, està inspirat en una exposició de la Mery Cuesta sobre la història de l’humor absurd a Espanya.

Ara, després d’actuar a les festes majors de Viladecans i Sabadell, encaren la seva pròxima actuació a la festa major més emblemàtica de Catalunya, La Mercè a Barcelona. Acompanyats de Cabiria i Centauros en el seu tram horari, Hidrogenesse pujarà un cop més a l’escenari per entretenir i divertir al públic, una tasca que acompleixen amb excel·lència. 

Aquest any la música i els concerts s’han vist molt condicionats per la pandèmia. Com ha viscut Hidrogenesse aquesta època sense concerts? Com heu viscut això de fer concerts per a gent asseguda?
Hem tingut sort perquè com que som un grup petit, és més fàcil que ens organitzin concerts perquè no es convoca tan públic, no són cars, no s’ha de mobilitzar a molta gent i no s’ha de muntar cap escenografia. Per això ha sigut fàcil trobar concerts durant tot aquest temps. Ens hem acostumat a cantar davant gent asseguda, de fet vam canviar el repertori fent un de més teatral, sense tanta base rítmica, amb un piano. Però el pitjor ha sigut fer concerts davant de cadires. En els concerts públics on et reserves l’entrada i és gratuïta, la gent no hi va, ve més tard o es queda a la barra perquè no vol estar assegut. Això desmotiva molt i es fa llarg. Però no ens queixem gens, hem tingut molta sort. 

Ens interromp la camarera del bar. “Aquesta taula està reservada”, diu. Ens canviem a una altra taula, més petita, i comença a plovisquejar. Intentant amagar-me sota el para-sol, reprenem l’entrevista. 

A tall de començament, darrere Hidrogenesse: qui són ara mateix en Genís i en Carlos? 
Tant ara com fa 20 anys: som dues persones que van decidir fer un projecte junts. Segurament sí que han canviat coses com que tenim més experiència i que toquem més, però quan vam començar intentàvem fer cançons de coses que ens feien gràcia i ara, més o menys, intentem fer cançons que ens facin gràcia. Potser no ha canviat tant. Sempre hem tingut moltes manies, i les seguim tenint. Coses que mai faríem. Semblava que amb el temps se'ns haurien d'haver passat les manies, però no ha estat el cas. Som molt autoconscients, maniàtics i crítics. Les coses com a molt planyívoles, molt serioses, molt èpiques són coses que en general en aquests 20 anys de carrera ens donen força al·lèrgia. Intentem de vegades no anar per aquí, sempre ens agrada que les coses tinguin algun punt de sentit d'humor en la forma, contingut o en com dur-les al directe.

Descriviu les vostres cançons com a lleugeres i gracioses. És així com enteneu la música?
Som molt obsessionats de la música des d’abans de conèixer nos. Trobes en la música coses que no trobes en les pel·lícules ni els llibres. La música ens la prenem molt seriosament i és el més important de tot. Per això ens fa molta ràbia quan es fa servir per coses lletges. Per a nosaltres la música ha de ser graciosa, atractiva, entretinguda, el que nosaltres creiem que és la música. Però no vol dir que ens la prenguem de broma sinó precisament perquè és el que més seriosament ens prenem.

"Per a nosaltres la música ha de ser graciosa, atractiva, entretinguda, el que nosaltres creiem que és la música"

I com sorgeixen les lletres i les melodies? 
Normalment parteixen d’una idea. Ja sigui una frase, una llista de coses, una idea general… I sobre això ens posem a treballar i surten melodies. Quan passa al revés i se t’acudeix una melodia, sempre és més difícil trobar les paraules que vagin bé i saber què fer-ne de la melodia, perquè la música és abstracta. Primer pensem què farem: una cançó que digui això, una cançó que retrati aquesta persona que ens fa gràcia, una cançó que contraposi aquestes dues idees… 

I la idea surt de…
De qualsevol cosa. Gent que coneixem, pel·lícules que mirem, coses que ens expliquen, coses que veiem, coses que escoltem, relacionem dues coses que no tenen res a veure… A vegades són encàrrecs. Diversos cops hem tret discos sencers on la idea ha estat un encàrrec. Per exemple, l’últim disc que vam treure, ¿De Qué Se Rien Los Españoles?, va venir d’una exposició a Madrid de la Mery Cuesta sobre la història de l’humor absurd d’Espanya. Ens van proposar fer música que inclogués la tradició d’humor absurd que hi ha hagut a Espanya des de sempre i, inicialment, havia de ser un mashup de diferents cançons, però al final amb tota la documentació que vam acumular va sortir un disc. També hi ha hagut encàrrecs o propostes que hem dit que no. 

Ja que parlem del vostre últim disc, de què riuen els espanyols?
Com a tot arreu, se’n riuen de tot. Hi ha pocs tabús. Quan es tracta de riure hi ha humor negre, humor localista, humor gruixut, humor cafre, humor de jocs de paraules… L’humor que ens agrada més no és el polític ni el localista, sinó l’humor que parteix de portar les coses a l’absurd i que fa riure. 

I de què riuen els catalans? Si riuen de coses diferents… 
Sempre és el mateix. És divertit simplement mirar-te el melic, ser tu el centre del món, però només cal girar el cap i veus que els altres estan fent el mateix i els de més enllà també. A més que la cultura catalana i l’espanyola pràcticament són una, l’una forma part de l’altra. 

Com us dividiu la feina de producció, masterització, videoclips… de la vostra música? 
El segell Austrohúngaro el vam crear i el portem tots dos. Quan s’ha de produir un disc o un videoclip sempre hem intentat -i ho hem aconseguit fins ara- no ficar-nos en deutes. És a dir, fer les coses que podem fer amb els ingressos i diners que tenim, no demanar gent que treballi gratis ni préstecs. Ens preguntem: podem fer-ho nosaltres mateixos? Si la resposta és que per aquest vídeo necessitem una grua o un helicòpter, doncs no farem aquest vídeo. La idea és molt bona, però no la farem. Si necessitem una productora que després necessita 20 persones pel foquista, perruquer, càtering… Doncs no podem manejar aquest nivell perquè som el que som. Som molt artesans tant a l’hora de produir, com tocar els instruments. La part tècnica de gravar els vídeos és molt artesana, per necessitat i per plaer. Ens divertim més així. I amb tots aquests anys hem après a mesclar, gravar, enregistrar, equalitzar, a microfonar instruments. També hem après a dissenyar les portades, maquetar els discos, a fer el màstering… Ho hem après tot per necessitat, però són coses que ens diverteixen.

Això segur que es veu reflectit en la música també…
Segur que sí. 

Teniu altres feines a banda del segell i Hidrogenesse?
No, el segell i el grup ocupen tot el nostre temps. Nosaltres podem viure de tocar en directe. El segell és una plataforma que ens serveix per no haver de buscar un segell ni relacionar-nos amb altres segells. Llavors traiem els nostres discos i aprofitem per treure grups propers que creiem que si no fos a Austrohúngaro, no traurien discos perquè no són tan professionals com per interessar-los negociar amb un segell. Grups que penses: si no ho fem nosaltres, es quedaran a casa fent cançons. El que passa és que som uns privilegiats perquè només som dos. Tot el que es genera no s’ha de dividir entre mànagers, discogràfiques, distribuïdores… Tot va a casa. La casa que també és oficina, magatzem… és tot. Tot això fa que sigui rendible. 

"Tot el que es genera no s’ha de dividir entre mànagers, discogràfiques, distribuïdores… Tot va a casa"

És a dir, el volum de feina compensa…
Sí, si haguéssim de treballar més, llavors ja hauríem de pensar a agafar alguna persona que ens ajudés i aquí es complica tot. Perquè t’estàs comprometent amb una persona a qui has de pagar-li un sou cada mes perquè es comprometi amb el teu projecte. O si tinguéssim grups que ho petessin, també ens ho hauríem de replantejar. Però ara estem al nivell de feina correcte. 

Què preteneu provocar en la gent que us escolta?
No sé si busquem provocar en la gent una cosa o una altra. És més la diversió de fer coses: quan estàs fent una cançó i aquella frase va darrere l’altra, la música canvia aquí… T’estàs divertint i penses que la gent que ho escolti també pensarà això.

Us sorprèn que encara soni "Disfraz de tigre" a les festes, que segueixi sent un himne indiscutible?
No sé si ens sorprèn però ens encanta. La toquem a tots els concerts encantats i et dona sempre la mateixa alegria veure la resposta de la gent, que se l'ha fet seva i sembla que toquis la seva cançó. Sempre et fa riure. El divendres tornarà a passar i tornarà a fer riure. I de fet, quan la vam fer i la vam tocar per primera vegada, la vam assajar i sabíem que alguna cosa anava a passar amb aquesta cançó. La vam estrenar i passada una setmana, i la gent ens demanava que quan la gravaríem. No la teníem gravada. Però va eclipsar la resta de cançons. No sé què vam fer, no vam fer gaire música. És posar un ritme monòton i fotre la xapa fins que al final esclata la música. 

Cadascun dels vostres àlbums està caracteritzat per una tècnica o aparat, sigui analògic o digital. 
No ho havíem pensat mai. No estan tan separats tècnicament perquè de fet no tenim molts instruments. Potser els primers discos estan fets bàsicament amb un ordinador, després el d’Animalitos vam demanar-li a un amic que toqués la bateria… però després hem tornat a treballar només amb teclats, pianos o software. El disc de Joterías Bobas té uns sintetitzadors que no són els nostres, i potser es nota. Però sempre els acabem a casa. O sigui que no hi ha tanta diferència tècnica. 

I esteu treballant en pròxims projectes o voleu centrar-vos a actuar?
De moment hem tingut feina ocupant-nos del segell perquè tenim altres grups que han anat traient discos o preparant discos que sortiran pròximament, i fent concerts perquè no hem parat de tocar. No ens hem posat a compondre. Sí que ara traurem un disc de remescles de les cançons de Joterías Bobas que hem anat fent durant la pandèmia. Perquè des que el vam acabar de gravar, se’ns acudien altres maneres de fer les cançons. Les que van quedar maques -perquè algunes van quedar pitjor- les arreplegarem i les publicarem dos anys després. 

Teniu alguna cosa preparada pel concert de la Mercè? Com encareu l’actuació?
Venim de fer dos concerts de festa major, Viladecans i Sabadell, llavors ara tenim rodat el set de festa major amb gent asseguda. El tenim comprovat. És un concert electrònic. El que passa és que el repertori no el diferenciem molt ni quan traiem un disc ni quan fem concerts d’estiu ni quan toquem a un festival. Toquem cançons de totes les èpoques: cançons del 99 i de l’any passat. El repertori va mutant, però sempre inclou tots els discos que hem fet. Hi ha de tot, balades, ximpleries, versions, marxoses… És un poti-poti.

"Toquem cançons de totes les èpoques: cançons del 99 i de l’any passat"

Després de més de 20 anys fent música junts, us veieu 20 anys més fent Hidrogenesse? Com porteu això del pas del temps? 
No tenim previsions de futur. Quan la seguretat social et diu que et queden uns anys per jubilar-te, te’n queden molts encara. 

És a dir, que el públic pot esperar 20 anys més d’Hidrogenesse?
El públic pot esperar més de 20 anys, ens en queden més per jubilar-nos. 

Hidrogenesse manté l’essència del principi?
Hem canviat i tot canvia, però aquest divendres tocarem cançons de fa més de 20 anys. Som les mateixes persones que vam fer aquelles cançons. El grup ha sonat de diferents maneres, però perquè podem tocar cançons amb una guitarra o un piano o un teclat. Les cançons han anat mutant. Nosaltres quan fem cançons, fem cançons, no seguim una moda en concret que després, anys més tard, no pots tocar aquell àlbum perquè aquella música ja no s’escolta. Mai hem fet música encaixada en cap època o escena. I això és el que més contents ens té. 

En Genís forma part d’Astrud: de tant en tant les xarxes es peten de nostàlgics que demanen el retorn d’Astrud: creus que passarà algun dia, Genís? Què està passant?
No està passant res. El Manolo va decidir deixar de fer música i encara no ha decidit tornar a fer música. Si algun dia vol tornar a fer música, pot ser que la vulgui fer amb mi dient-se Astrud, amb mi amb un altre nom, amb altra gent o fer-la sol. Sempre m’ho pregunten a mi, però no sé què dir, jo segueixo fent música. 

A l’inici de la pandèmia, es deia que sortiríem d’això sent millors persones. Sortiu del Coronavirus sent millors persones? 
Ja ni ens en recordem del 20 de març de 2020. No hem après res. Les coses han de durar molt més perquè afecti la forma de vida de la gent. Nosaltres som uns privilegiats, ens ha passat per sobre aquesta època. Segur que hi ha gent que ha perdut molt i els hi ha canviat la vida, però no és el nostre cas. A l’inici de la pandèmia, pensàvem que ens canviaria la manera de relacionar-nos com a societat, parlàvem entre veïns, però ha passat tot això i tornes a no parlar-te amb els veïns. 

Quina música esteu escoltant ara i que us ha agradat molt.
Ens agrada gent que fa coses que sorprenen. Alguns són la Rebe, Cabiria -que toca a la Mercè- però hi ha d’altres com els Sparks que van començar als 60, que van veure néixer el rock, i segueixen fent discos que ens enganxen. Ens agraden coses d’ara i coses antigues. 

Diríeu que compartiu el mateix gust musical?
Ens vam conèixer parlant de música. Potser a mi (Carlos) m’agradava de jove més el rock i al Genís la música technopop, però fa tants anys que estem junts que hi ha moltes músiques que hem descobert junts. 

“Carta exagerada en la que decías que lo dejabas / Todo explicado pésimo y con grandes palabras”. Heu fet o rebut moltes “cartes exagerades”? Alguna que es pugui explicar?
No, però n’hem llegit moltes perquè són les que es fan públiques. Les cartes exagerades són crides d’atenció i a les xarxes hi ha molta profusió de cartes exagerades. Encara que algú publiqui un post amb el seu gat a la finestra, t’explica uns traumes, uns canvis o unes solucions a la vida. Gent que ha tingut fills, que s’ha divorciat, de tot... O gent que simplement diu que ja no prendrà més cafè, t’ho explica d’unes maneres... Llavors ens fa gràcia aquest gènere de carta exagerada que sempre ha existit i que amb les xarxes el veus més sovint. Algun dia es podria fer una antologia de cartes exagerades i seria terrorífica de llegir. És una cosa que ens fa gràcia. Ens sembla bé que la gent es recreï i que expliqui les coses a llàgrima viva, en el màxim nivell d’intensitat possible. Sobretot ens agrada el gènere de carta exagerada on dius que deixaràs de fer una cosa i no dura ni una setmana.

Us sentiu identificats amb aquest gènere?
No!!! No som gens exagerats i mai hem dit aquestes coses. Som pudorosos i no som gens intensos ni exagerats sentimentalment, per això ens xoca tant i ens fa riure. I la cançó surt de la gràcia que ens fa aquest gènere. I que un artista que ens agrada molt, Mark Almond, va escriure la seva carta exagerada l’any 83 en el súmmum del seu èxit, la va fer publicar a la premsa dient que deixava la música, i no li va durar gens. Ara mateix està en actiu i està fent un concert. Aquesta exageració és molt típica de gent exagerada i ens agrada molt. 

Si arriba el col·lapse, o si ja està arribant, on us trobaríem a vosaltres? Què faríeu?
Agafar una motxilla i fugir a la muntanya, ni que sigui a peu, allunyant-nos del mar i de la gent el més possible. No sé si cap al Montseny o cap als Pirineus, però amunt, claríssimament.

I seguiríeu fent música?
Hahaha. Doncs no sé. Home, si s’acaba el món, si no hi ha gent, si no hi ha electricitat... no seguiríem fent música. Potser hauríem d’aprendre a cultivar cigrons o alguna cosa per alimentar-nos, abans de fer música.