Què volies ser de gran quan eres petit? Eres aquella personeta que somiava en un món on tot era possible i només calia pensar-ho molt profundament per poder convertir-se en metgessa, professor, bombera, astronauta, perruquer o la millor futbolista de tots els temps. I sí, és cert que quan es perd la innocència de la infància s’entén que no és tan fàcil i que, per arribar allà on es vol, sigui on sigui, cal passar per molts calvaris primer. Però això no vol dir que hàgim de deixar de somiar. En algun moment del procés de creixement perdem, o ens treuen, aquella fe en què tot el que imaginem es pot fer realitat. I si ens quedem sense il·lusió, què ens queda?

Fa unes setmanes milers de joves se sotmetien a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), més popularment conegudes com a Selectivitat. Aquestes són un punt d’inflexió en la trajectòria vital. La nota que treguin, el número sobre 14 que es publicarà en un document d’aquí a unes setmanes, serà la marca del seu futur. Bé, relativitzem, podríem debatre àmpliament sobre la quantitat de possibilitats i camins diferents, infravalorats, que es poden prendre per arribar a un mateix destí, en aquest cas, un grau universitari. Que tampoc té perquè ser l’objectiu de tots els joves. Tot i així, és innegable que les PAU marquen un abans i un després en la vida de l’estudiant perquè condicionen tot un seguit de decisions posteriors. És per tot això que la Selectivitat esdevé la màxima representació dels defectes del sistema educatiu: que sembla ser una fàbrica de clons amb tendències competitives i dèficit de valors socials.

Des que tenim ús de raó, la nostra vàlua i capacitat de triomf a la vida la marca una nota. Ara, a primària i ESO s’avalua per competències i, al batxillerat, la universitat i la resta d’estudis amb escala numèrica. Una xifra de l’1 al 10 que estableix si som bons estudiants o casos perduts. Si tenim futur o no. Els qui suspenen, sigui amb un 3 o amb un “no assoleix”, no arribaran enlloc, als qui treuen bones notes se’ls sotmet a una gran pressió per mantenir-les, no fos cas que punxessin perquè s’espera d’ells grandiositats. Al final, tothom cohibit i determinat per l’assoliment de l’èxit a ulls del sistema. Èxit: un concepte tan abstracte que perd el sentit. Sortosament, comencen a existir alternatives per donar resposta a les mancances de l’educació. Per exemple, el treballar per projectes i, en certa manera, l’avaluació per competències, que ja fa un petit pas endavant en la clàssica enumeració. Aquestes possibilitats, però, encara estan en un procés d’experimentació i millora. Tot i així, la seva existència convida a reflexionar.

És inqüestionable que els coneixements de llengües, matemàtiques, història, biologia, filosofia i tota la resta d’assignatures que s’imparteixen durant l’etapa d’educació obligatòria són fonamentals, indispensables i essencials. El problema es troba, potser, en el fet que la importància que es dóna a aquestes matèries eclipsa molts altres coneixements socials i vitals que poden ser, si més no, igual d’importants que els aprenentatges convencionals. En són exemple l’educació en valors com la integració, la igualtat i el respecte, estretament lligada al desenvolupament d’habilitats socials. També l’educació en àmbits com la sexualitat, les arts escèniques, l’oratòria i la tecnologia. I és que el sistema educatiu sembla voler crear clons que reprodueixin el mateix engranatge que els ha creat, sense entendre que les persones són customitzables, úniques i irrepetibles.

Les capacitats de concentració i estudi, de memorització i comprensió matemàtica o literària d’una persona són molt important, però tampoc no haurien de determinar les possibilitats vitals. En una idíl·lica educació cadascú expressaria en la seva màxima amplitud els seus propis atributs. Si no hi hagués categories numèriques, si la societat no imposés què ha de ser i com ha de ser cadascú en funció de la seva categoria, mai no deixaríem de somiar i així, les possibilitats de canvi, d’evolució i de creixement augmentarien exponencialment.

Se’ns ha fet creure que tenir aspiracions és gairebé vergonyós. Molt pocs diuen en veu alta que els agradaria algun dia trobar la cura a una malaltia, ser un ballarí professional, escriure un llibre, crear la seva pròpia empresa, presentar les notícies, construir un edifici o viatjar a Mart, perquè són innocents amb el cap ple de pardals. Però quan l’educació permet conèixer el món que t’envolta i madurar entenent-lo, quan es potencia el desenvolupament de les pròpies capacitats, úniques i intransferibles, els objectius vitals passen de ser guiats per la imaginació de la infància a tenir una base ferma en la realitat personal. Canviem el xip. Citant una de les millors frases que mai he sentit dir: “Mai no somiaràs res que no puguis aconseguir”.

Gira la vista endarrere, parla amb el teu jo de vuit anys que volia ser, que donava per fet que seria, i recupera la seva essència. El sistema educatiu crida a reinventar-se i a evolucionar al ritme de la societat de la qual viu. Però, de moment, no perdem la il·lusió, potenciem els somnis i no ens avergonyim de compartir-los, ni ridiculitzem a qui ho fa. Encara que sigui difícil, creure que és possible, és fer-ho possible. I tu, què vols ser de gran?