Luna Fulgencio
Publicat el 11 de setembre 2020

Quantes vegades m’hauran fet la pregunta sobre si tinc nòvio o quin noi m'agradava quan era petita: les amigues de passeig de la meva àvia, la tieta que fa anys que no veia, les mares i pares dels companys d’escola... Qualsevol adult que es cregués amb l’autoritat suficient per imposar a una nena de vuit anys un desig eròtic i heterosexual que encara no li pertocava.

Jo em sentia incòmoda i no entenia res: mai m’hauria passat pel cap tancar-me en una relació o donar petons a un altre nen quan l’únic que jo volia era berenar al sofà mirant Detectiu Conan.

Això mateix és el que li haurà passat pel cap a l’actriu de 9 anys Luna Fulgencio quan Pablo Motos li ha preguntat al seu programa de màxima audiència, 'El Hormiguero', si li agradava algun actor. La seva resposta però, ha estat contundent: "Blanca Suárez".

La polèmica que ha desencadenat Pablo Motos és molt àmplia (res de nou en un programa especialitzat en incomodar les seves convidades amb comentaris masclistes). En aquest cas, tanmateix, la violència és encara més flagrant. Per una banda, sexualitza una nena que, de primeres, no entén la pregunta des d'un punt de vista romàntic, com és normal (a més, recordem que li posa com a exemple a Antonio Banderas, cinquanta anys més gran que ella). D'una altra banda, en veure que la resposta de Luna és el nom d'una dona, el cervell del presentador no pot concebre que la nena pugui ser homosexual i ràpidament s'afanya a dir: "però t'agrada com a actriu, no?”.

Finalment, la nena, quan s'assabenta que dos homes adults li estan preguntant per les seves preferències sexoafectives, respon un altre cop amb molta més dignitat i intel·ligència que el seu entrevistador. "Tinc 9 anys i no 26", diu ella. I jo només puc pensar "deixeu-la, deixeu-nos en pau". 

Què s'amaga rere aquesta pregunta

“El que és més pervers és que és una frase tan quotidiana que qualsevol persona que la pugui escoltar tal vegada ni es planteja immediatament tot el que hi ha al darrere, tot el patriarcat sistèmic i de control dels cossos”. Aquesta reflexió de Rubén Serrano, activista especialitzat en temes LGTBI+ i autor de No estamos tan bien (Temas de hoy, 2020), dóna peu a una anàlisi més profunda d’un vídeo que, en tan sols uns segons, ha revolucionat internet i la jornada de moltes de nosaltres.

L’escriptora Brigitte Vasallo, qui també ha denunciat molts cops "l'heterosexualitat com a sistema" jerarquitzador i opressiu, ressalta la manera en què es tracta la nena quan respon: “De seguida se la disciplina per deixar clar que ella ha de ser allà en tant que dona, de futura dona, no en tant que professional. La seva resposta ha d’anar encaminada envers l’amor”. 


“De seguida se la disciplina per deixar clar que ella ha de ser allà en tant que dona, de futura dona, no en tant que professional"


A més, Vasallo puntualitza que “l’admiració professional cap a una altra dona és una cosa en segon pla que no interessa”. Es tracta d’una imposició de la concepció patriarcal de l’amor romàntic, un centrar-se en l’”enamorament” de Luna, “una forma de disciplinament no només per les nenes sinó per tota la resta”. Al seu llibre "Pensamiento monógamo, terror poliamoroso" (La Oveja Roja, 2018) precisament parla d'altres tipus de relacions afectives menys jeràrquiques i amb menys violència com, per exemple, l'amistat, un tipus de vincle que el sistema heteronormatiu imposat desincentiva constantment. El cas d'aquesta entrevista n'és un símptoma també: sembla que no es concebi l'admiració pura sense cap connotació sexual. Sembla, des de petites, que estiguem aquí per generar vincles romàntics o sexuals.

De la mateixa manera, també s'imposa una heterosexualitat obligatòria, que porta violentament incrustrada lesbofòbia i homofòbia. La periodista i humorista Ana Polo, qui habitualment parla als seus monòlegs de visibilitat lèsbica i feminismes, diu que així s’asseguren que “els nens van per bon camí de ser heterosexuals i no es desvien” i, afegeix, que “és el que passa quan vas creixent, se’t va apuntalant el desig cap a l’heterosexualitat, no deixant espai per a que el teu desig es construeixi cap a una altra banda”. 

Aquest marcar-te, dir-te i assenyalar-te des de ben petita et fa creure que l'homosexualitat és una cosa que està malament, comenta Serrano, i això “pot derivar en un autorebuig o en por”. Al seu llibre, que es publica properament, l'autor aborda diferents experiències sobre créixer i viure queer a l'estat espanyol amb tota la violència i trauma que implica 'desviar-se de la norma', especialment si ets un nen.


"És el que passa quan vas creixent, se’t va apuntalant el desig cap a l’heterosexualitat, no deixant espai per a que el teu desig es construeixi cap a una altra banda" 


El fet que la nena només tingui 9 anys també és molt problemàtic. A Vasallo això no la sorprèn, “perquè des de les ecografies tota aquesta maquinària ja es posa en marxa: la maquinària del desig a partir del gènere, amb aquesta lògica tan estranya sobre que a tu t’agraden els homes o les dones i/o de vegades ambdós” (amb tota la violència i l'estigma que arrossega també la bisexualitat i altres tipus d'orientacions sexuals).

Perpetuar el discurs establert

“Al final és un home en una situació de poder, un presentador amb reconeixement social”, apunta Serrano. Un home gran que et guia vers la idea “de dona reproductora, cuidadora dins aquesta societat patriarcal. És el masclisme com l’anul·lació total”, afegeix.

El que preocupa, a més, és que aquests discursos estan totalment legitimats i es divulguen amb total impunitat. És el que Vasallo defineix com “la forma lleugera de la cosa”. En el cas que la nena hagués afirmat que Blanca Suárez li agrada de forma romàntica, “això ja tindria unes conseqüències més serioses”, afegeix Vasallo, des de rebre amenaces a les xarxes socials o que el seu entorn es posi dur amb ella o, fins i tot, no tornar a trobar feina.

“Encara que siguis una cadena privada, tens una responsabilitat pública, perquè tens un altaveu”, opina Ana Polo, “i no pots parlar impunement i anar perpetuant opressions i estereotips”. Sobretot, tenint en compte que és un programa amb una audiència molt familiar, seguit també per milions per nens i nenes.

Resulta paradoxal com aquests mateixos propulsors de discursos masclistes són els que després es queixen d’un adoctrinament feminista o d’ideologia de gènere. En realitat, opina Serrano, “l’adoctrinament és de l’heterosexualitat cap a tot el món”. 

Són aquests segons televisius de Pablo Motos pura violència patriarcal? Els tres activistes defensen que sí. "Una violència sibil·lina, subtil”, ressalta Ana Polo. "El disciplinament no funciona necessàriament sempre amb un mètode clarament violent, funciona amb moltes formes de violència que tenen formes diferents. I és així com va calant el missatge”, agrega Vasallo.

La Luna se sent violentada, l’espectador se sent horroritzat, i, probablement, qui menys violència pateixen són els mateixos emissors perquè, segons Polo, “els surt de l’ànima”. Però precisament, esperançadorament, la resposta de la jove actriu (estranyada davant la impertinència de preguntes cada cop més obsoletes) “diu molt del canvi de mentalitat, que no és que estigui arribant, sinó que ja és aquí”, conclou Serrano.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —