“Life imitates art”

Les notícies dels atacs d'intolerància contra el col·lectiu LGTB+ coincideixen, alhora, amb un moment on el panorama drag queen està en auge a Espanya. Gran part de la popularització d’aquest moviment social és gràcies a fenòmens totalment mainstream però alhora virals com el reality show RuPaul’s Drag Race, que normalitzen el fenomen i construeixen, poc a poc, un imaginari col·lectiu on les persones drag queen també hi tenen cabuda.

Tot i així, superar les barreres dels estereotips, els prejudicis i els estigmes no és fàcil. És recurrent pensar que la transformació d’aquest col·lectiu té exclusivament un propòsit eròtic o estètic, per poder vendre el seu cos i la seva sexualitat. No hi ha res més allunyat de la realitat. Quan el maquillatge té una finalitat política i social, la bellesa passa a segon pla. El món drag queen és la materialització d’una crítica social al voltant de les nocions tradicionals dels rols de gènere.

 El menjador d’un pis al carrer Consell de Cent just al epicentre del GayEixample

La seva transformació disruptiva i extravagant és una forma d’expressió artística que serveix per lluitar contra la discriminació que pateixen aquests grups sovint marginats i trencar amb la associació tradicional d'identitat de gènere amb sexualitat.

A Barcelona, des de l’esclat de la pandemia, clubs emblemàtics de la ciutat com el Believe Club han hagut de romandre tancats a causa de les restricciones sanitàries i buscar alternatives per reinventar aquest espai d’expressió artística. Aprofitant el local d’un bar musical que pertany al mateix grup que el Believe Club, els propietaris van decidir traslladar l’habitual show nocturn a actuacions durant el brunch, horari on els restaurants poden estar oberts a Catalunya. Ara, a causa de la cojuntura actual, les drag queens, a part de fer el seu espectacle amb música i molt mamarracheo, també han de servir plats i fer de cambreres durant el servei.

Des de l’Andalusia més profunda, l’Estrella Xtravaganza va descobrir el món del drag durant els seus primers anys universitaris, estudiant Periodisme a Barcelona. En aquell moment, tot un univers artístic i d’expressivitat que li havia estat reprimit va trobar el ser canalitzador.

L’Estrella enmig del seu show al bar Priscilla durant els entrants. Es defineix a si mateixa com a “oscura, marrana, graciosa y fulana” perquè el seu fort és el micro i no tant la part del ball, enmirallant-se en el seu referent d’adolescència, la mítica drag Coral Star que tenia gran verborrea i desparpajo.

Lilly Polyester viu al mateix pis que l’Estrella i també són companyes de feina al Believe i al Priscilla. És una artista completa que combina en els seus shows patinatge, malabars, xanques...

Tuka és el gat que porta acompanyant la Lilly des que tenia 18 anys en tota aquesta aventura que l’ha dut a recórrer mitja geografia espanyola.

La joveníssima Venus Hartman s’acaba de preparar a la recambra del Priscilla. Ser drag queen requereix una inversió econòmica inicial molt important i en ple segle XXI, on ja no hi ha mecenes que inverteixin en drag, és molt complicat poder dedicar-s'hi professionalment.

El bar Priscilla no té les mateixes dimensions ni espai que tenia el Believe Club, com els camerinos i, per tant, ara les drags han de venir vestides i maquillades de casa i allà només s’han d’acabar de posar els talons i retocar una mica el pentinat.

La terrassa del bar musical Priscilla decorada en un ambient del tot LGTB+ on la Lilly va a saludar un client habitual del show dels diumenges.

La vida és una imitació de l’art pero també n’és un reflex. L’Estrella, al cap i a la fi, projecta el seu ideal de dona en la seva mare, el prototip de senyora andalussa: salá, graciosa i sinvergüenza, però alhora molt preocupada per l’estètica i les aparences.