Ildefons Lima Solà (Barcelona, 1979) és una llegenda viva d’Andorra. El ja exjugador de futbol va penjar les botes el 12 de setembre en un partit classificatori de l’Eurocopa 2024 contra Suïssa. Aquell dia, Ilde entrava a l’onze inicial i al minut 23 era substituït amb una gran ovació de tot el Stade de Tourbillon (Sion, Suïssa), jugadors i tècnics inclosos. El central, màxim golejador de la selecció andorrana (11 gols) i rècord Guinness de la carrera internacional més llarga penjava les botes 26 anys després. Una trajectòria de la mà del seu país i amb experiències a Grècia, Mèxic, Espanya, Itàlia i Suïssa. 

Què és el que t'ha motivat a continuar jugant fins fa quatre dies? 
Representar el teu país. Jo vaig jugar des del segon partit internacional amb Andorra. I he viscut la història d'aquesta selecció. Són coses que et motiven a continuar i veure el creixement. Jugues per gaudir de la sensació, del privilegi que tenim els andorrans de jugar contra jugadors de nivell mundial en grans estadis. El fet de viure-ho des del principi, ho valores molt més. Perquè no teníem ni la meitat dels mitjans que tenen ara els 'nanos'. Ara ho he gaudit encara més perquè amb les comoditats tot és molt més fàcil. Però t’ha d’agradar molt el futbol i a mi és una de les coses que m'ha mogut a jugar durant 26 anys. 

Alguna persona en concret que t'hagi influenciat a la teva trajectòria?
Sí, mon germà (Antoni Lima Solà). Tenir-lo a casa va ser un mirall. El típic que ton germà juga a futbol i, a casa, l’intentes copiar. Des que vaig començar a dedicar-m’hi, és una persona que sempre ha estat al meu costat. En la vida d’un futbolista hi ha moments bonics i moments complicats, persones com ell sempre et donen un cop de mà. Ha sigut un referent i una influència positiva en tot el que he fet. 

El debutant Ildefons Lima amb el seu germà, Toni Lima, en l'amistós contra Letònia el juny de 1997./ Twitter: @ildelima6

Quin és el jugador que més t'ha impressionat a l'hora de jugar contra ell?
La veritat és que el 1998 vaig tenir el privilegi de jugar contra la Brasil de Ronaldo, Rivaldo, Roberto Carlos, Dunga, etc. Jo tenia 18 anys, anava al cole. Estar al túnel de vestidors que tens tots aquests al costat, quan tot just començàvem a competir a nivell internacional, dius: "Hòstia. On estem, no?". Després amb els anys s’ha normalitzat, però aquella primera experiència viscuda és un record molt maco i inoblidable. 

Ilde disputant la pilota amb Ronaldo Nazario./ Twitter: @ildelima6

Marxes cap a una lliga exòtica sent molt jove. Com se’t planteja aquesta oportunitat?
Jo sortia de l'Espanyol B, vaig jugar un any al Sant Andreu a Tercera i jugar a nivell internacional era un aparador per a mi. Va sortir l’experiència de Ionikos, que estaven a la primera divisió grega. Marxava d’una tercera espanyola a una primera grega. A Grècia vaig tenir problemes físics. De cop, va sortir la possibilitat de Mèxic. Pensava que a Mèxic l’adaptació seria molt més fàcil i, al contrari. Vaig fitxar pel Pachuca, que en aquell moment era el campió. Aquí potser no hi ha tant coneixement, però és un club amb universitat, molt important. Va ser una experiència enriquidora perquè vaig anar a un club capdavanter en molts aspectes i vaig aprendre molt. És una experiència per venir conèixer, que sempre he tingut aquest gusanillo d’anar a veure coses.

Durant la teva estada a Mèxic dius que vas tenir una mala experiència, què va passar?
Era al principi dels 2000, no era com ara que és molt normal i hi tens moltes més comoditats. El canvi cultural va ser molt gran, la distància de casa, l’adaptació… Mèxic no va ser un país que et posés les coses fàcils. A vegades, als estrangers no els tracten bé, i jo allà, sincerament, no vaig sentir cap ajut per part del club. Era més un problema de l’europeu que d’un altre. Són coses que et costen, i sobretot de molt jove, ho passes malament. Tenia més temps de contracte, però vaig decidir tornar i anar cap a la UD Las Palmas, canviant de xip i de continent. 

A quin dels clubs consideres que has assolit el teu millor moment esportiu?
Sense cap mena de dubte a Itàlia. A la Serie B (Segona divisió italiana), el nivell de futbol és del meu estil, físic, tàctic i vaig tenir el privilegi d’enfrontar-me a la mateixa lliga a equips com la Juventus, el Genoa, el Nàpols i molts equips que, ara mateix, estan a la primera divisió. Són els que recordo amb molt afecte. Cada diumenge era un espectacle gaudir del rival. Jo gaudia de molts minuts i la conjunció de tot, l’afició -era el tipus de jugador que agradava- i al camp de futbol em vaig trobar molt a gust. Avui dia, tinc molts missatges de gent que recorda els meus anys allà. 

Hi vas estar quatre anys seguits i, fins i tot, la temporada 2011-2012 hi vas tornar...
Van ser quatre anys molt bonics. El club travessava moments complicats i, amb més cor que altra cosa vam aconseguir mantenir-nos a la Serie B. Més tard, van arribar anys bons, després vaig marxar a Suïssa abans de tornar un altre cop a Itàlia. Tenia un molt bon record del club i vaig decidir tornar. El club havia baixat a la Serie C (Tercera divisió italiana). Va ser una aposta més amb el cor que amb el cap. Al mes d’estar allà, el club va fer bancarrota i va ser un any complicadíssim. Després d’aquell any tan complicat, ja vaig tornar cap a casa, ja havia complit el cupó d’experiència a l’estranger. Me n'he penedit, però en aquell moment em venia de gust tornar.

Comences una nova etapa a la primera divisió d'Andorra. Quan tornes a casa, amb quins propòsits i reptes ho fas? 
Ho faig amb un propòsit de vida perquè ja havia nascut una de les dues filles que tinc. Ella tenia dos anys i teníem tota la família aquí. Jo anava a fer 34 anys. Vaig anar cap Andorra amb la intenció de continuar jugant perquè estava a la selecció i és un motor que et motiva, però ja amb un esperit més light. Més enllà de no ser tan professional, encara que cada vegada ho és més, com a l’estranger.

Set lligues, dues supercopes i dues copes d'Andorra. De tots aquests títols, quin és el que et va fer més il·lusió guanyar? 
El que em va fer més il·lusió guanyar va ser la primera lliga. Sent futbolista professional, no havia guanyat mai cap títol i sempre et fa il·lusió. Crec que el fet de jugar competició europea i guanyar partits d'Europa contra rivals d’altres països, fins i tot passar alguna ronda com vam passar de Champions… Són coses que a nivell de selecció, havia tingut la sort de jugar molts anys, però no havia competit mai en aquestes competicions. Gràcies a Andorra he pogut competir a Champions, Europa League i Conference League. Jugar a aquest nivell val més que qualsevol títol. A part que els títols d’Andorra no són gaire importants, però jugar a Europa com a futbolista, agrada i ho disfrutes. 

Quina és la situació actual del futbol andorrà? 
És un futbol que intenta créixer. Evidentment, està molt limitat perquè Andorra no deixa de ser un país molt petit. Però hi ha clubs que estan fent les coses amb seriositat i després es veu en competició europea. Aquest any, el Santa Coloma ha aconseguit arribar fins a la tercera ronda de Conference. L’Inter Escaldes també (segona ronda de Conference) fins que es va trobar l’Hibernian, arribant a guanyar-los aquí a Andorra (2-1). Encara hi ha molta diferència entre els equips de dalt i els de baix. La serietat ha de ser un referent en el futbol andorrà perquè acabaran venint jugadors, això farà que el nivell i la competitivitat encara creixin més.

Debutes amb Andorra el 1997 contra Estònia i 26 anys, després penges les votes davant de Suïssa. Després d’aquesta llarga trajectòria, has vist una evolució en el joc de la selecció?
He notat una evolució en el món perquè al final són 26 anys. Quan vaig sortir al 97 a jugar el primer amistós que feia Andorra fora de les nostres fronteres, a Estònia, imagina’t. Feia pocs anys que s’havia independitzat de la Unió Soviètica. En aquella època era molt complicat, no teníem cap coneixement ni del rival ni del que et trobaries a nivell internacional. Ara mateix, contra qualsevol selecció que jugues, tenim tota la informació possible. Ha canviat la manera d'entrenar, els mitjans per recuperar, abans no tenies absolutament res. Ara, qualsevol selecció té els seus mitjans de pressoteràpia, crioteràpia, i totes les màquines que facin falta per recuperar. Els viatges són molt més còmodes. T’has convertit en una selecció que és com un equip professional. Fa 26 anys, quan vam sortir, era una altra cosa, perquè tots començàvem. 

El 26 d’abril del 2000 Andorra guanya el seu primer partit de seleccions de tota la seva història contra Bielorússia (2-0). Un dels jugadors titulars vas ser tu, què recordes d’aquell dia? 
Recordo gairebé tots els partits de la selecció, perquè són moments únics. Són d’aquells partits que vas jugar contra una selecció que és superior a tu, encara que sigui Bielorússia i no tinguin un caché com qualsevol altra selecció, però per Andorra qualsevol partit és important. En una acció de penal marquem l‘1 a 0, gol de Lucendo. Al cap d’una estona, arriba el segon gol de Juli Sánchez. Va ser la primera gran celebració, era la primera vegada que Andorra guanyava. Encara que fos un amistós, per a nosaltres guanyar  costa molt. És el primer bon record que tinc de guanyar un partit, no només amb Andorra, sinó de la meva vida professional, m’atreviria a dir.  

Andorra 2-0 Bielorússia, 26 d'abril de 2002.// Twitter: @ildelima6

És el millor record que tens amb la selecció?
No, records en tinc molts, han passat 26 anys i els moments que he viscut amb la selecció són increïbles. Recordo el partit de Brasil, el que juguem després contra França, que s’havia proclamat campiona del món, a París amb l’estadi ple. Contra Hongria, vam guanyar el partit més important de la història de la selecció fins al dia d’avui. Hi ha bons moments i mítics. Com a esportista i futbolista, que entrenes per guanyar, la victòria contra Hongria és el moment més destacat.

Què significa per tu tenir la carrera futbolística més llarga amb una selecció i ser el jugador amb més internacionalitats d’Andorra?
Els rècords estan per ser superats. Em fa molta il·lusió, ara ho gaudeixo perquè he sigut el primer a arribar aquestes xifres. El que més recordo són els moments. Els moments viscuts valen molt més que aquests 26 anys defensant la selecció. Haver jugat contra campions, grans estadis i haver guanyat partits són coses que ningú et pot treure. Un rècord es pot superar i espero que així sigui perquè hi ha jugadors amb molt nivell que segurament ho faran. Aquest record no me’l traurà ningú perquè ho recordaré tota la meva vida i és el més maco que he viscut en el futbol.

En la teva trajectòria amb la selecció, també has tingut moments agredolços. El 2020 la federació va decidir deixar-te de convocar, apartar-te. Què va passar i com et vas sentir?
Va ser un càstig que encara que avui no té sentit, perquè se’m va acusar de coses que no vaig fer i se’m va apartar directament. Crec que va ser més una decisió personal d'una persona que una decisió consensuada. La cosa es va desenfrenar, però en el seu moment es va poder solucionar i les coses van canviar per poder-me acomiadar del futbol al camp, que és el que volia. Una persona que ha defensat tants anys i de la manera que ho he fet jo, ho mereixia. Sense cap mena de dubte ha sigut el pitjor moment de la meva carrera. No t'ho esperes i fa molt mal. A la vida, al final, també hi ha moments complicats i no havia de ser menys a la carrera futbolística. 

La persona implicada s’ha arribat a disculpar?
Aquesta persona ni tan sols s’ha dignat a felicitar un jugador que ha fet història per la selecció, però són coses que passen. No pots agradar a tothom, ni ho pretenc ni ho intento i ni ho vull. Si Messi i Cristiano, que són els tops del futbol, no ho aconsegueixen, tampoc ho aconseguiré jo. A vegades, s’ha de ser valent i reconèixer que t'has equivocat. Jo estic súper orgullós del que he fet, he lluitat pel que he cregut i al final, es va fer justícia i vaig tornar al camp amb Andorra, que és el que valoro. L’altre és aigua passada. 

De la teva carrera futbolística, tens alguna espineta clavada? 
M'hauria agradat jugar a primera divisió a Espanya o a algun país com Anglaterra. No amb un equip punter. Crec que va arribar un moment de la meva carrera que potser nivell en tenia per fer aquest saltet. Però estic molt content perquè el que no he aconseguit per un costat, ho he aconseguit durant tants anys jugant a la selecció. He sigut un privilegiat, he viscut molts anys de futbol, he gaudit de conèixer molts llocs i molta gent, em quedo amb això.

Són experiències de vida. Et fan créixer, moltes com a futbolista, però encara moltes més com a persona. Tothom aspira al màxim i vol arribar al màxim nivell en allò que fa. A nivell de seleccions, igual que vaig jugar contra Brasil, m’hagués agradat jugar contra l’Argentina de Messi. A veure si algun dia vaig a un partit de llegendes de la FIFA, encara que sigui d’encarregat del material, me’l trobo i així el tinc de rival per un dia. 

Ara que penges les botes, quin pla de futur tens? 
Desconnectar una mica del futbol. L’any passat em vaig treure el UEFA d'entrenador, que al final són titulacions que si estàs vinculat al futbol són necessàries. Però vull desconnectar una miqueta del futbol, obrir-me al dia a dia, tenir els caps de setmana lliures i aprofitar-ho per fer altres coses i després, ja veurem. Al desembre faré 44 anys i tenia ja ganes, tant físiques com mentals, de fer un passet al costat i de gaudir la vida d’una altra manera.