- entrevistes -
M'il·lusiona mirar-me al mirall i veure que soc el mateix nen que era
Publicat el 05 de maig 2021

Eloi Sayrach és el projecte musical d’Eloi Vallvé, que debuta com a cantautor amb el senzill Nen intrèpid, un cant al creixement personal sense perdre l’essència d’un mateix. Es tracta del primer tema d’un EP de quatre cançons, anomenat Niu, del qual aniran sortint noves peces fins a arribar a l’estiu. Nascut en una família que duu la música a la sang, la relació de Sayrach amb aquest món ve de molt lluny, però és ara que comença a sortir a la llum. Nen intrèpid és la primera pedra de la faceta de cantautor que Sayrach encara no havia mostrat, però que fa anys que existeix.

A banda de fer les seves pròpies cançons, Sayrach està immers en diversos projectes de producció musical i pretén explotar el seu talent també amb les bandes sonores. En aquest sentit, ja es va estrenar el juny passat amb el documental El que fa segur el camí, el qual va musicar. Les peces que s’hi poden escoltar són la prova que les paraules no sempre són necessàries per explicar, o entendre, una història. A vegades, només amb sons n’hi ha prou.


Nen intrèpid ha tingut una bona rebuda?

Estic molt il·lusionat perquè ha tingut bona rebuda a nivell tant de premsa com de gent. M’estan arribant molts comentaris sentits de persones properes, i no tan properes, i això m’omple molt. Per altra banda, fer-se espai amb un projecte emergent no és fàcil. Trencar amb la barrera del primer cercle és complicat, i estic molt agrait com la gent ho ha anat compartint. També tinc la sensació que ha estat molt ben rebuda per la crítica.


Què podem esperar de la resta de l’EP?

A partir d’ara, la idea és anar traient un tema cada tres o quatre setmanes, com a senzills tots, per acabar podent escoltar l’EP abans de l’estiu. Niu és un àlbum del qual m’he fet la producció i en què toco la majoria d’instruments, però sempre envoltat d’un equip que val molt la pena. Estic molt feliç que JjotaProductora s’hagi embarcat a portar la part visual, perquè la Jana i l’Oriol fan màgia amb els recursos que tenen. Darrere de Nen intrèpid també hi ha David Gonzàlez, l'Ernest Bombí i el Ferran Conangla. En el manejament hi ha la Joanna Chichelnitzky, un pilar fonamental del projecte. Estic molt agraït d'haver pogut treballar amb aquestes persones.

Cada una de les cançons transmet coses diferents, cadascuna és un món, i això és el que més m'agrada. Per a mi tenen significats molt diversos. Totes estan fetes per a persones molt properes a mi, molt especials, i capten una mica l’essència d’un moment. Són cançons també íntimes, que permeten captar una mica més aquesta faceta meva.


"Nen intrèpid és una mostra de qui he sigut, qui soc ara i qui seré"


A Nen intrèpid, aquesta persona important ets tu mateix.

Quan estava pensant com lligar l’àlbum, em vaig adonar que totes les cançons estaven dedicades a persones molt importants per a mi. Nen intrèpid en concret anava dedicada a la més important a la meva vida, que soc jo. No només va per al nen que vaig ser, sinó que m’imagino amb 80 anys encara cantant aquesta cançó. És una connexió amb la meva persona, el passat, el present i el futur. Parla del creixement i de l’essència d’un mateix. De créixer però mantenir la teva essència. Jo em miro al mirall i m’il·lusiona veure el nen que era, veure que en el fons soc el mateix. La frase de “mirar-me als ulls i trobar aquella fera que cavalca lliurement pel seu món”, surt de mirar-me al mirall i trobar-hi el nen petit.

Nen intrèpid és una gran reflexió sobre tu mateix, creus que la gent que l’escolti s’aproparà més a tu?

Està clar, jo crec que sí. Al cap i a la fi estic donant a conèixer una faceta importantíssima per a mi, que és la de fer música, fer les meves cançons i cantar, que molta gent no coneixia. M’agrada molt que em coneguin amb Nen intrèpid, perquè és una mostra de qui he sigut jo, qui soc ara i qui seré. Els moments d’escriure aquestes cançons són molt introspectius, de revisió d’un mateix. Et poses a cantar i t'adones de com estàs. M’ha fet sentir molt més proper al nen que un dia vaig ser.

Vas treure la cançó fa una setmana, però porta escrita alguns anys.

Sí, de fet va ser la primera lletra que vaig escriure, ara farà uns quatre anys. Em va sortir de dins i va ser la cançó que va obrir la llum del projecte d’Eloi Sayrach. He començat a investigar el món de les cançons i a mi mateix, i el projecte ha anat creixent. Va començar sent a guitarra i veu, després la vaig començar a produir, i poc a poc es va anar fent gran. He tardat tant en publicar-la perquè el projecte necessitava madurar.


"Hi ha un llenguatge darrere dels sons, com en les paraules"


Quan vas decidir que volies treure un EP?

És un somni que sempre havia tingut a dins. Veia artistes que m’havien marcat, que feien obres musicals que em fascinaven, i pensava que jo també volia fer alguna cosa que pogués dir: “Això és meu, això ho he parit jo i m’acompanyarà tota la vida”. No és una cosa que surt d’un dia per a l’altre. Comences a pensar que podries compartir la cançó i t’entren totes les pors de què pensarà la gent, però quan es va fent més sòlid el projecte cada cop estàs més segur i tens més ganes de compartir-lo.

Mentrestant, també has anat traient altres coses.

Jo començo amb aquesta idea de l'àlbum, però em surten altres oportunitats. No m’ho esperava, però amb 20 anys vaig poder fer la banda sonora del documental El que fa segur el camí. Això em va obrir una faceta nova, la de les bandes sonores, que tinc ganes de seguir explorant.


L’Ocell Blau i Incansables sorgeixen de moments en què necessitava fer aquestes cançons. Van anar abans de l’EP, però en realitat les vaig escriure més tard. L’Ocell Blau anava dedicada a l’avi, en el moment que, enmig del confinament, van detectar-li un càncer, i la vaig escriure per sentir‑m’hi més a prop. Incansables és una iniciativa del Rafael Simó a la qual em va entusiasmar participar, que també és una cançó dedicada als avis i àvies.

A L’Ocell Blau fas aquesta reflexió, però no hi ha cap paraula. El mateix passa amb la història que explica la banda sonora del documental. Com pots transmetre tant només amb notes?

Com diria el meu pare, la vibració és vida i la música és vibració. El so és vibració, per això la música et connecta amb coses que no saps ben bé perquè, per les vibracions que et provoca. No hi ha una lletra, però hi ha clarament un to, que genera un estat emocional que sense lletra a vegades és molt més potent. Amb la lletra acotes molt més sobre què estàs parlant. En canvi, si no n’hi ha, l’oient se’n va on necessita anar.

Es pot entendre una història només amb sons?

Es pot entendre, sí. De fet, hi ha un llenguatge darrere dels sons, com en les paraules. Cada compositor fa servir el seu llenguatge i si te l’explica pots entendre tots els matisos i tot el que volia dir. Ara bé, jo penso que la clau està en que, sense que te l’hagi d’explicar, la pròpia cançó et porti a fer un viatge, a crear la teva pròpia història. A vegades, quan necessites saber el llenguatge de la cançó per entendre-la, és molt més difícil connectar-hi d’entrada.


T’has marcat algun objectiu a curt o llarg termini en el món de la música?


T'has marcat algun objectiu en el món de la música?

L’objectiu principal era acabar aquest EP i publicar-lo per fi. Era la meta que tenia des de fa molt temps. Ara bé, al meu cap ja tinc moltes noves cançons i realment tinc ganes de posar-me amb el següent. No sé ben bé quin format tindrà, però potser m’agradaria començar a fer concerts de cara a l’estiu següent, no aquest que ve, sinó l’altre.

No series el primer Vallvé en arribar lluny en aquest món.

Penso que tenir familiars que han pogut fer de la música un camí sostenible segur que m'ha marcat i m'ha inspirat a fer el meu camí.


 

És una família amb la qual vau fer un documental tots els cosins junts.

Fer el documental El que fa segur el camí va ser una experiència molt enriquidora no només a nivell professional i artístic, també va servir per conèixer els cosins i la família d’una altra manera. Som 23 cosins, alguns només ens veiem un o dos cops l’any, i treballar amb ells ha servit per conèixerlos d’una manera diferent. També ens va servir per conèixer l’avi que no vam poder conèixer i per redescobrir la figura de l’àvia. Va ser una experiència molt bonica. Ara ens l’han seleccionat pel festival Fic-Cat.


"Tinc un vincle emocional molt fort amb el meu violí perquè és el que va ser de la meva àvia"


D’aquest documental en vas fer la banda sonora.

A mi sempre m'ha cridat molt la idea de combinar elements per explicar una narrativa. Primer vam pensar quins eren els temes importants que es tractaven al documental. Necessitàvem tres motius, un per l’avi, un per l’àvia i un per la família. A mi sempre m’ha cridat molt la idea de combinar elements per explicar una narrativa. En funció del que passa al documental apareix un tema o un altre. Potser estava sonant l’harmonia de la família i comencen a sortir les notes del motiu de l’avi, perquè som els cosins que estem descobrint la seva faceta a l’Institut del Teatre. Va estar molt bé fer aquestes combinacions. En el procés de composició dels temes també hi va participar el Poire, el meu pare. La producció musical, que és una altra faceta meva que m’agrada explorar, la vam fer amb l’Arnau Vallvé.


Molts dels cosins us heu dedicat a la música. D’on neix aquesta passió en la família?

Neix de l’àvia, clarament. Ella va fer la carrera de violí però en acabar-la, els seus pares no la van deixar anar a fer uns concerts amb un quartet a França. En aquell temps moltes dones no van poder desenvolupar la seva carrera i ella va prioritzar la família. De fet, jo tinc la gran sort que el meu violí és el mateix que tocava ella. Tenir aquest instrument per a mi és brutal, hi tinc un vincle emocional molt fort.

Personalment, a mi aquesta passió també em ve del meu pare. El meu pare és músic i des de ben petit la música es vivia a caas de forma molt natural. Al final del vídeo de Nen intrèpid he posat un àudio que m’encanta, del meu pare que arriba cantant a casa. Retrata perfectament la situació de la meva família, que sempre hi ha algú fent alguna melodia per allà. Tant els meus germans com jo hem sortit amb una faceta de músics: cadascú està fent el seu disc.

Sent Vallvé un cognom amb un cert renom, com és que has apostat per Sayrach com a nom artístic?

Vaig estar molt temps pensant com em volia anomenar i vaig acabar veient que volia separar la meva persona íntima, Eloi Vallvé, del que era el meu projecte musical. Però a la vegada aquest projecte consisteix a mostrar-me com soc jo, llavors havia de ser un nom que m’identifiqués molt. El que em va acabar captivant més va ser agafar el cognom de la mare, que també em sento molt meu. Fer el meu nom artístic amb el seu cognom és una manera de reivindicar-lo.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —