- opinió -
Guillermo Cabellos
Instruccions per a dormir
Per algun motiu, molts coneguts meus tenen també problemes per dormir. Aquí van uns quants consells que a vegades funcionen i a vegades no
Publicat el 21 de juny 2021

Són dos quarts de sis i escric aquestes línies mentre escolto el disc que ha tret fa poques hores la Rita Payés. Avui soc incapaç de dormir. Una cosa tan simple com tancar els ulls i esperar no em surt. És profundament frustrant. Sobretot perquè sé que m'he de llevar d'aquí a dues hores i demà estaré completament mort. Com si no en tingués prou amb allò d'haver de ser el "subjecte-assoliment" del que parla Byung-Chul Han (per al filòsof sud-coreà, els individus ja no es consideren subjectes subjugats a una empresa, sinó projectes personals que sempre s’han de reinventar), a sobre intenta ser-ho havent dormit una hora i mitja. Ara podria fer un article parlant de tots els mals del sistema que ens automatitza i ens aliena, però en realitat he vingut a dir que no puc dormir.

He detectat que el meu problema d'insomni s’origina sempre en el contrarellotge. Si em fico al llit sabent que tinc vuit hores per fer nones (que són les que necessito per estar una mica despert l'endemà) i no m'adormo ràpidament, comença una cursa contra el meu subconscient. En el meu cap passa això:

- Si no caus ara, només dormiràs set hores.

- D'acord, sí, ara. Penso fort en els gols de l'últim partit del Barça i ja veuràs com no hi ha problema.

Pel que sigui, pensar en Messi no m'acaba de funcionar. Fins ara el futbol havia estat un remei eficaç, però ja no em serveix. Segueixen passant els minuts i continuo despert. Aleshores deixo l'esport. Bec un got d'aigua i pixo. Segur que és això. Ara ja només queden sis hores de son. En realitat en són prou. Quan anava al batxillerat era la meva mitjana d'hores clapant i més o menys em va funcionar.

Per un segon sento que quelcom em paralitza el cos. Ara segur que caic rodó. Però no. Prenc consciència del meu cos, de la meva existència, i això fa que em desvetlli. He estat apropíssim d'adormir-me, però l'he pifiada. Aquests moments són sempre els més delicats. Amb els anys he après quan estic a punt de pesar figues. Això a la llarga m'ha suposat un problema, ja que quan hi penso, se’m escapa immediatament l'efecte.

Miro el mòbil i només queden cinc hores perquè soni el despertador. Ara sí que entro en un moment de pànic. Decideixo treure l'artilleria pesant. Em prenc unes pastilles que em va comprar la meva mare i fan pudor de fems de cavall. Em tapo el nas i me l'empasso sense respirar. Per assegurar-me que aquesta vegada és la bona, tiro de podcast d'en Jordi Graupera. Una hora i vint minuts d'un senyor parlant molt fluixet sobre Aristòtil o Descartes. Cada nit d'insomni me la patrocina un pensador diferent. Com va passar amb Primàries, els discursos del professor no serveixen de res.

En menys de quatre hores m'hauré de llevar. M'estiro a terra i faig cent abdominals i quinze flexions. No és una qüestió de cansament físic, però no sé què més fer. M'enllito encara més excitat de com estava. Tot és inútil. En el meu cap i a les fosques començo a escriure aquest article. És la versió alternativa a comptar ovelles –en aquest cas, enumero mètodes ineficaços per adormir-me –.

Després d'una estona pensant que sí, que ara ja sí, m'adono que aquesta nit serà que no. Decideixo que demà no aniré a classe i em poso a escriure aquestes línies. No em costa confessar que són de tot menys vàlides. Però bé, m'han servit per desfogar-me. I de pas he acabat el disc de la Rita Payés. És una autèntica meravella. En fi, vaig a dormir abans que surti el sol. Que si no serà massa semblant a quan arribava de festa abans de la pandèmia i la nostàlgia em desvetllarà.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —