Enmig del meu recés espiritual anual a la Meseta, mentre dinàvem les costelletes d’un pobret cabrit que ens havia portat un cosí pastor que tenim a la família, em vaig discutir amb els meus avis. No és una cosa que m’agradi fer, ja que dur la contrària a algú que porta tants anys fonamentant les seves idees és com lluitar contra molins de vent. Però en aquest cas tenia claríssim que havia d’intentar convèncer-los que jo tenia raó. 

En un informatiu de migdia d’una de les sempre alarmistes televisions privades van passar dues notícies de manera consecutiva. La primera parlava de què el TSJC havia tombat el toc de queda a la Generalitat. A continuació, explicat amb tota la mala llet del món, van informar sobre les festes de Gràcia. És molt fàcil encendre a una persona de més de 80 anys. 

A partir d’aquí, un bon reguitzell d’insults per part dels meus avis cap a la gent que estava de festa a Gràcia. Evitaré reproduir-los tots, però el més suau que vaig sentir va ser un “piojosos”. A continuació, un seguit de demandes per part seva de què es tornés a imposar el toc de queda. A mi, que insultin la gent m’és bastant igual -de fet, és el meu moment preferit de les trobades familiars, ja que extrec moltíssimes idees imaginatives de les faltes de respecte-, però el que no podia tolerar era que veiessin com a única solució una privació de la llibertat tan flagrant com és un toc de queda.

Abans de la pandèmia, aquest concepte em sonava a tercermundista: “Després dels altercats a Hondures, el govern ha imposat el toc de queda i ha tret l’exèrcit al carrer”. Ara, però, són els meus avis qui el demanen. El que em fa por és aquest canvi de marc mental. El que abans s’hagués percebut com a ultimíssima mesura, ara és una eina més. 

Els nostres governants han aconseguit una cosa que semblava dificilíssima: que el TSJC caigui en gràcia als joves catalans. I el Govern ho ha aconseguit fent el ridícul. Perquè no pots demanar confinar un seguit de municipis amb el pretext d’unes dades desfasades que, un cop actualitzades pel tribunal, estiguin per sota del llindar requerit. Ni tampoc pots demanar un toc de queda pel sol fet que ets un inútil controlant l’ordre públic. Si tens una sèrie de responsabilitats i ets incapaç de portar-les a terme, és indignant que ho vulguis amagar tot limitant les llibertats més fonamentals dels teus ciutadans. 

Tal com exposava el TSJC en la seva última resolució, no té cap lògica pensar que la Covid tindrà més incidència a unes hores que a unes altres. Si ets capaç de controlar, mitjançant la policia, que no hi hagi aglomeracions de dia, també has de ser capaç de fer-ho de nit. I el més greu de tot plegat és que tot això es fa per seguir amb la confrontació amb l’Estat espanyol. Si des de Madrid es diu que u, nosaltres direm que dos perquè aquí som més papistes que el Papa i allà són uns irresponsables. Tot plegat un despropòsit que es tradueix en una mesura restrictivíssima que afecta, a més, a una part de la població que ha quedat oblidada durant aquesta pandèmia: el jovent. 

Perquè, malgrat tot el que s’ha dit i escrit sobre nosaltres, bona part dels joves hem complert en tot moment amb allò que se’ns demanava. Si només podia haver-hi quatre persones en una taula, sortíem quatre. Si un contacte estret donava positiu, ens confinàvem tots durant deu dies malgrat haver donat negatiu. Si s’havien de fer classes online, se’n feien (així, com a dada, la meva generació ha perdut la meitat de la seva vida universitària davant d’una pantalla). I si s’obria la nostra franja de vacunació, saturàvem el sistema. 

Sé que és molt complicat convèncer els meus avis de coses que no acaben de veure clares a aquestes alçades de la pel·lícula. Però també sé que si permetem que penetri en una part de la població que el correcte són una sèrie de mesures lliberticides, d’aquí a no massa es percebrà com a normal dissoldre manifestacions i altres esdeveniments mitjançant aquestes eines. I això serà una derrota irreparable.