Irene Solà, autora de 'Canto jo i la muntanya balla' (Anagrama, 2019), és una de les tretze premiades en un certamen que reconeix els escriptors emergents de ficció arreu d'Europa
Per Redacció
Publicat el 19 de maig 2020

L’escriptora Irene Solà ha guanyat el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020 per la novel·la Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019). Solà és una de les tretze premiades, en un certamen que reconeix els escriptors emergents de ficció arreu d'Europa i que en promou la difusió. L’anunci dels premis, que també han rebut autors de països com Alemanya, Dinamarca, Bèlgica i Kossovo, s’ha fet per primera vegada de manera digital per la situació de pandèmia.

Cada guanyador ha estat escollit per un jurat d’experts literaris del seu estat membre, en aquest cas éren Xavier Aliaga, Antonio Ávila, Sara Sánchez, Dolors Udina i Fernando Valls. Sobre la novel·la d’Irene Solà, el jurat ha destacat “la seva riquesa, naturalitat i expressivitat en el seu llenguatge, la forma poètica i imaginativa d’explicar una sèrie d’històries situades en un paisatge natural i de frontera, a través de diferents narradors, alguns inesperats. Una novel·la que combina bellesa i duresa, amb un univers propi narrat d’una forma vigorosa i amb un estil sorprenent”.

Per aquesta novel·la, Irene Solà va rebre el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019, i ha estat aplaudida per la crítica com ho demostra el Premi Punt de Llibre de Núvol. L'obra ha estat traduïda al castellà i ha rebut el Premio Cálamo 2019 a la categoria ‘Otra Mirada’. En aquests moments, ja se'n preparen edicions en italià, anglès, francès, gallec, basc, hongarès, croat i macedònic.


Un cant a la muntanya i als seus ens

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

La novel·la comença així:

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió, i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavitats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nosaltres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i despertaven el mal humor, les nostres gotetes.

Podeu llegir les primeres pàgines de la novel·la aquí, per cortesia d’Anagrama.

L’European Union Prize for Literature ('Premi de Literatura de la Unió Europea', EUPL) va ser creat per la Comissió Europea el 2009 i des d’aleshores amb el suport del programa “Creative Europe” ha reconegut a 122 escriptors i escriptores emergents. En cada edició s’alternen un terç dels països de la unió, que escull els seus guanyadors i això permet que tots els països i zones lingüístiques quedin representats cada tres anys. Entre els guanyadors, també hi ha la novel·la de Lana Bastašić, la qual ha estat publicada en català sota el títol Atrapa la llebre (Edicions del Periscopi, 2020).

La cerimònia presencial d'entrega de premis serà el proper 29 de setembre a Brusel·les. El premi està dotat amb 5.000 € i altres ajuts promocionals per donar a conèixer l'obra arreu d'Europa i facilitar-ne la traducció. Aquest any era el torn d’Espanya, Bèlgica, Croàcia, Xipre, Dinamarca, Estònia, Kosovo, Alemanya, Luxemburg, Montenegro, Noruega, Bòsnia i Herzegovina i Macedònia. I li ha tocat al català.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —