Els últims vuit anys, Isona Passola ha estat la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. El juny deixarà el càrrec i passarà a dirigir l’Ateneu Barcelonès. Parlem amb ella coincidint amb la seva última gran cita del seu exercici, els XIII Premis Gaudí. 

La pandèmia ha afectat el nombre de produccions realitzades des dels últims Gaudí?
Les que estan sortint ara eren anteriors a la pandèmia. La pandèmia ha retardat rodatges, però el que realment ha afectat la producció és l’encallament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La Corporació ha deixat de produir i té una estructura que s’ha menjat la capacitat de ser el motor de l’audiovisual que era i permetia fer més pel·lícules en català.

El problema de la CCMA és el finançament?
La televisió catalana té quasi 40 anys. És una televisió que es va crear en un moment on era absolutament diferent com funcionava l’audiovisual i les xarxes. Ha quedat antiga, antiquíssima, tant d’estructura com de personal. Ells mateixos en són conscients. Que s’ha de fer una renovació fortíssima? Sí. Però la Generalitat no injecta els diners que hi hauria perquè no s’atreveix a fer aquesta renovació. És una estructura que es gasta la majoria de diners que arriben de Presidència amb sous i amb el manteniment dels espais. La CCMA s’ha convertit en un pes mort perquè quasi no pot produir.

"El que realment ha afectat la producció de films és l'encallament de la CCMA"

Quin mal ha fet a les pel·lícules en català?
Les pel·lícules en català aquest any només són sis als Gaudí. I tenen un pressupost misèrrim. Això no havia passat mai. La majoria de la professió ha anat a Madrid. Pel camí hem perdut no només la possibilitat de ser una indústria una mica competent, sinó, sobretot, la llengua. Sembla mentida la irresponsabilitat de les autoritats polítiques en no resoldre el problema de TV3. S’ha perdut el Super3, els dibuixos animats per a les criatures. Això era importantíssim per la recuperació de la llengua. S’han deixat de fer produccions que podien anar arreu del món en català. La indústria del cinema és molt cara. 

Quin seria el model?
Una televisió amb una estructura petita, amb uns programes de tipus informatius molt potents, una mica com el Channel 4, i que encarregués tota la ficció fora per no haver de carregar-se una estructura humana que envelleix, que no es posa al dia. Aquestes persones no es poden posar al dia. I jo, per l’edat que tinc, tampoc. No puc fer la nova comunicació audiovisual com ho està fent gent d’una nova generació. I, evidentment, si s’ha d’acomiadar persones, s’ha de fer amb unes garanties, com ara prejubilacions. Però si ho compres tot a fora, pots triar el més innovador. Així no tens una estructura que no pot fer tot el que ha de fer perquè tampoc té diners. Crec que el gran drama en aquests moments, i una de les coses que a mi em fa més ràbia, és que quan més audiovisual s’està fent al món, nosaltres ens hem quedat enrere.

Les sales han estat tancades durant mesos i algunes productores ja estrenen directament en línia, com es convenç l’espectador perquè vagi al cinema? 
No se l’ha de convèncer, hi va. A l’espectador li encanta. Segons un estudi que va fer Francesc Vilallonga, els catalans érem els quarts a Europa que anàvem més a les sales abans de la pandèmia. La gent hi va perquè es veuen les pel·lícules en millors condicions. No només el veus millor perquè la imatge és perfecta de mida i definició, els sents millor perquè hi ha tots els estèreos que vulguis. A sobre si rius, ho fas amb els amics, i el mateix si plores, passes por… És una experiència emocionalment molt més potent que estar a casa aixecant-te, parant o aturant. 

"Podríem ser com els danesos, que exporten sèries tot i tenir sis milions de parlants" 

Anàvem a les sales dels cinemes, però no ho fèiem en català.
No ho fèiem en català perquè no produíem en català. No es complia la llei de cinema, que deia que el català havia d’estar en el cinema com en el teatre, en la literatura, en la pintura, en la música… Almenys en un 50% d’oferta. Però no hi és, aquesta oferta. I això no és culpa dels catalans, és culpa que ningú s’ha preocupat que hi sigui. I, en molts països, no és quelcom que es deixi al lliure mercat. L’audiovisual és el mirall on ens veiem, i el mirall que girem per ensenyar-nos al món. Per tant, és una eina de cohesió social. Nosaltres podríem ser perfectament com els danesos, que fan sèries de política danesa com Borgen i la venen a tot al món, tot i que tenen una llengua de sis milions d’habitants, perquè ho fan bé. 

Les denúncies d’assetjament a l’Institut del Teatre són en un sector proper. Com s’ha rebut la notícia des del cinema?
Això està molt lligat al poder. En un moment estic segura que n’hi havia hagut, i és molt possible que n’hi hagi perquè n’hi ha a tot arreu; però més aviat les experiències de cinema català han estat cooperatives, gent que s’ha arremangat. Llavors han estat experiències més professionals. Pel que jo conec, en les meves 30 pel·lícules produïdes, no ha passat mai.  Simplement perquè les dones gestionem les coses d’una manera diferent. Potser perquè no hem tingut mai poder, compartim més, deleguem més… Es treballa d’una manera diferent. Per la meva experiència personal recordo una sola vegada, i molt bèstia, en l’àmbit universitari, quan era docent.

Martí Pujol/White Horse - ACC

Després de vuit anys, al juny deixes l’Acadèmia. Estàs satisfeta del que s’ha aconseguit?
Estic molt orgullosa del Cicle Gaudí, que porta les pel·lícules catalanes de l’any a 108 poblacions de Catalunya. Vam començar amb vuit i avui m’ha arribat la 108. Això la llei manava que s’havia de fer, però el Govern no ho va fer. Va ser una de les meves obsessions des de l’Acadèmia. Vam començar amb la Diputació de Barcelona, quan hi havia en Juanjo Puigcorbé a la Direcció de Cultura. Després van entrar-hi també les altres diputacions. Molts actors o directors van a presentar personalment les pel·lícules a les poblacions, amb la qual cosa es crea una dinàmica d’amor pel cine propi que tenen tots els països. S’ha de pensar que a França hi ha un 45% de persones que van a veure cine francès. A l’estat espanyol, és un 13-15% el que veu cine espanyol. El cinema català no es veia pràcticament. És el més original que hem fet, no ho fan les altres acadèmies i em sembla que ens ho copiaran algunes. També s’ha creat un equip molt potent i molt bonic. Cohesionat, amb molta il·lusió. Quan hi ha pocs recursos, normalment hi ha molta competència, però jo diria que s’ha creat més aviat la gran família del cine. I això sí que em fa molta il·lusió.

"Quan rodo a França, si rodo en francès, em dupliquen el pressupost. I això ho fan els danesos, els suecs…"

Alguna espina clavada?
I tant! L’espina de poder rodar en català. Hem tingut unes institucions que no s’han pres això seriosament. I aquí sí que s’ha d’ajudar des de les institucions. Jo quan rodo a França, si rodo en francès, em dupliquen el pressupost. I això ho fan els danesos, els suecs… amb totes les coproduccions. L’espina és haver-los-ho dit per activa i per passiva… A mi m’ho prometen sempre, sobretot abans dels Gaudí.

De cara a les noves eleccions, què li depara el futur a l’Acadèmia?
Jo crec que està tan ben estructurada que es pot seguir fent molta feina. A mi m’agradaria que entrés algú jove, amb aquesta nova òptica del canvi de paradigma del sector. A poder ser que fos dona i que pogués fer el procés encara més participatiu del que l’he fet jo.

Marxes de l’Acadèmia, però et posaràs al capdavant de l’Ateneu Barcelonès. Per quin motiu?
He estat en el sector més influent de la cultura, que és l’audiovisual. Però ara tinc ganes de tornar-la a abraçar sencera i fer-ho des de la societat civil. L’Ateneu és un focus de cultura que s’ha d’obrir a la ciutat. Hem de fer que entri la gent jove, que l’ocupin. M’agradaria fer coses de molt nivell, però a la vegada molt populars. L’agafo amb una situació de dèficit important, la Covid ha picat molt fort. Però és una meravella! I a sobre jo en soc sòcia des que tenia 16 anys. M’ha vingut en un moment vital molt bo.