Va ser la parlamentària més jove de Nova Zelanda, nou anys després es va convertir en la primera ministra més jove de la història del país i ara repeteix mandat marcant el camí del laborisme. Les eleccions generals del 17 d’octubre van atorgar-li a Jacinda Ardern la primera majoria absoluta al país en 24 anys. La líder progressista va obtenir el doble de vots dels quals van rebre els conservadors del Partit Nacional. La candidata dels nacionals, Judith Collins, comparada amb Margaret Thatcher, va satiritzar la política de l’empatia d’Ardern i va rebre una derrota molt contundent concentrada en els nuclis urbans. A Auckland, Christchurch i Wellington la laborista va superar el 50% dels sufragis.

El primer mandat d’Ardern, des de 2017 fins aquest octubre, no li ha provocat cap desgast, tot al contrari. El 2017 va ser superada pels conservadors i no va arribar al milió de vots metre que en les últimes eleccions ha estat a prop del milió i mig de sufragis. Aleshores va aconseguir formar govern després de pactar coalició amb els verds i el suport dels nacionalistes de Nova Zelanda Primer. Aquest any, tot i no necessitar suports per la investidura, ha renovat la seva coalició amb els verds. De fet, els hi ha cedit dues carteres: Canvi climàtic i Violència sexual i Família.

Gabinet inclusiu

Nanaia Mahuta és una de les cares importants del nou gabinet, la ministra d’Exteriors és la primera dona maori que forma part d’un govern neozelandès. Els maoris són un 15% de la població i Mahuta no serà l’única al govern, ja que tres homes maoris ocuparan els ministeris de Defensa, Desenvolupament social i Justícia i Immigració. El seu gabinet és un dels més plurals que s’han vist i també incorpora representants de les illes del Pacífic.

Una gestió exemplar

Si la popularitat d’Ardern ha augmentat tant, ha sigut en bona part per la bona gestió de la crisi del coronavirus. Durant tota la pandèmia, Nova Zelanda ha comptabilitzat 1995 casos de coronavirus i només 25 morts. El virus ara mateix està actiu amb una incidència molt baixa i, inclús a l’abril, Ardern va dir que havien eliminat el coronavirus després de dues setmanes sense contagiats. El 21 de març, amb 52 casos confirmats, la primera ministra va donar un discurs apel·lant al compromís de la ciutadania i anunciant l’estratègia. Amb quatre nivells d’alerta diferenciats l’objectiu era clar: acabar amb la transmissió comunitària.

Michael Baker, assessor científic del govern, explicava en una entrevista amb eldiario.es que “el món occidental no ha perseguit l’eliminació del virus”. Segons Baker, l’estratègia d’aplanar la corba i mitigar el virus era una estratègia bona, però amb el virus inadequat, per això va creure possible seguir l’exemple d’eliminació de països com la Xina.

Les altres claus de la gestió neozelandesa han estat el control de fronteres i l’actuació ràpida i agressiva contra els brots locals. El tancament de fronteres, en vigor des del març, ha afectat durament un sector clau com el turisme i el PIB va caure un 12,2% entre abril i juny, la recessió més gran del país en els últims temps. Nova Zelanda va decretar confinament quan només tenia 100 casos confirmats i ha seguit aquesta política durant tots aquests mesos.

Un exemple és el que va passar a Auckland, la ciutat més poblada del país. Quan a l’agost es van detectar 30 casos per transmissió comunitària, el govern va decidir tancar i confinar la ciutat durant 14 dies. Després de dos mesos de restriccions es va decretar el desconfinament, ja no hi havia contagis.

Primera gran crisi

Abans de conèixer el coronavirus, la primera ministra ja havia sorprès amb la seva actuació en un conflicte totalment diferent. La primera gran crisi que va haver d’afrontar Jacinda Ardern va ser els atemptats de Christchurch on un supremacista blanc gravant-se en directe i emetent-lo per Facebook va irrompre en dues mesquites el 15 de març de 2019. Va matar a trets a tot qui es trobava. En total va assassinar 51 persones i va ferir 49 persones més.

Ardern va condemnar els atemptats i, en un gest per unir les comunitats, va posar-se un hijab i va entrar en una mesquita on es rendia homenatge a les víctimes, visiblement afectada. En el Parlament va començar el seu discurs amb la salutació típica àrab: "Salam aleikum" ['Que la pau estigui amb tu'], a més de dir que mai més pronunciaria el nom de l’assassí.

Tots aquests actes van ser molt aplaudits arreu del món i es va posar a Jacinda Ardern com a exemple de presidenta ideal, en contraposició a Donald Trump (amb la seva impassibilitat davant el racisme als EUA) o l’italià Matteo Salvini (impassible davant les morts d’immigrants en pastera prop de les seves costes al mar Mediterrani).

Comerç d’armes prohibit

Però no es va quedar en simples gestos, Ardern i el seu govern van reaccionar a aquest atemptat prohibint la venda de qualsevol fusell d’assalt i armes semiautomàtiques de caràcter militar, també la venda de carregadors de gran capacitat i qualsevol complement que permetis poder carregar i disparar més ràpidament o ser més precís en els trets. A més de prohibir la venda de tot això, també es va prohibir tenir-ho i el govern va llençar una campanya de recompra d’armes de sis mesos on van rebre més de 19.000 armes i 71.000 complements, en cas que algun habitant de Nova Zelanda tingués alguna d’aquestes peces s’arrisca a cinc anys de presó.

Sis mesos després de l’atemptat, van treure una proposta de llei per crear un registre d’armes i van posar més dificultats per aconseguir o renovar una llicència d’armes i així aconseguir més control. Ella va afirmar que aquest atemptat va exposar les debilitats legislatives del país i que “no seran un govern responsable fins que les solucionin”.

Onada de referèndums

A part de la bona gestió de les crisis, en els últims mesos també han destacat per accedir a fer un referèndum per legalitzar l’eutanàsia i la marihuana (la seva legislació, i control per a la consumició recreativa). Dos temes bastant espinosos de tractar i que en molts països són tabú, però la presidenta va demostrar la seva naturalitat va plantejar els referèndums, a més va admetre durant un debat electoral, que ella havia provat la marihuana.

Per tant, el 17 d’octubre els neozelandesos van anar a les urnes per decidir si legalitzaven la marihuana i l’eutanàsia. Després de fer el recompte de vots, va haver-hi una àmplia majoria (65,2%) que l’eutanàsia s’havia de legalitzar i, per tant, es va anunciar que el 6 de novembre de 2021 (aproximadament un any després del referèndum) serà legal a Nova Zelanda l’eutanàsia. Per contra, la marihuana no va ser legalitzada, va ser un resultat ajustat, però el 53,1% van votar en contra i, per tant, continuarà sent il·legal i es penarà a qui en comerciï o en consumeixi.

La bandera en debat

El 2015, durant la gestió de l’antic president John Key, també van fer un altre referèndum, en aquest cas va ser un tema completament oposat, allò que es buscava era una nova bandera (o no). El president John Key va crear el Comitè d’Estudi de la Bandera, els hi van proposar més de 40 banderes entre professionals del disseny com l’arquitecte neozelandès Kyle Lockwood (dos dels seus dissenys van anar al referèndum final), o dissenys populars. El comitè va triar quatre i una última va entrar en el referèndum per iniciativa popular, després d’aconseguir més de 50.000 firmes.

El referèndum per triar la bandera que competiria cara a cara amb la bandera actual de Nova Zelanda es va celebrar des del 20 de novembre fins a l’11 de desembre. Es va fer mitjançant un sistema preferencial de vot, és a dir, els neozelandesos havien d’ordenar les cinc banderes de la que més els hi agradava a la que menys. Finalment, la proposta de Kyle Lockwood va guanyar i seria la bandera rival que s’enfrontaria a la clàssica bandera en un referèndum on la guanyadora seria la bandera del país.

La consulta per triar-la es va celebrar des del tres de març fins al 24 del mateix més (just el dia que es complien 114 anys de l’adopció oficial de la bandera) de l’any 2016. Els neozelandesos van acabar triant per un 56,74% dels vots que la bandera que tindrien seria la que ja tenien i per tant, Nova Zelanda continua amb la mateixa bandera que van adoptar oficialment el 1902.

Després de tot això, Jacinda Ardern ha augmentat la seva popularitat tant nacionalment com internacionalment, la seva gestió de la crisi de la Covid-19 s’ha tornat exemplar per a molts països i ella ha esdevingut tot un exemple pels líders dels partits socialdemòcrates del món, a més de ser una de les líders més admirades i respectades. Un model a seguir en meitat del Pacífic.

La bandera en discussió

Primera fase

Cinc banderes van ser escollides per participar del primer referéndum, del qual va sortir una guanyadora.

Banderes finalistes

La bandera amb la falguera platejada i motius negres i blancs va perdre al referèndum final amb la bandera tradicional, que incorpora la Union Jack.

Els resultats

Bandera alternativa: 44,26%

Bandera original: 56,74%

Participació: 68%