Padre Ángel Murillo, Paco Gimeno, Pepe, Benigno Martín, Alfredo López, Maxi, Guillermo, Antonio, Tomás, etc. Això és una petita mostra de la tirallonga de personatges que ha interpretat l’actor Javier Cámara (Albelda de Iregua, La Rioja, 1967). Nominat set vegades per l’Acadèmia, en va sortir dues amb el Goya sota el braç: una com a actor principal pel seu paper a Vivir es fácil con los ojos cerrados de David Trueba, i l’any 2016 va tornar a pujar a l’escenari per recollir el guardó com a millor actor secundari per Truman.

Cámara ens confessa que no tenia gens clar el fet de dedicar-se a la interpretació, sinó que va ser la professió que va trobar pel camí. Amb ganes de provar sort més enllà de les fronteres del seu poble de La Rioja, va arribar a un Madrid “hostil”, després que la capital espanyola fos arrasada per la droga i el VIH. Actualment el podem veure com a Juan Carrasco a la minisèrie Vota Juan i a la seva continuació Vamos Juan, de la qual n'ha dirigit el sisè capítol. També ha participat en la sèrie Narcos, una superproducció de Netflix. Tot i que encara es manté viu a l’imaginari dels espectadors gràcies a la comèdia de situació 7 vidas o les seves participacions en les pel·lícules de Pedro Almodóvar, Isabel Coixet o Cesc Gay, amb el qual tot just ha acabat de rodar a Barcelona la nova comèdia del director català, Sentimental.

Com estàs vivint aquests dies de confinament?
Suposo que ho visc com la gran majoria. Hi ha moments de tot: des de pausa, calma i reflexió fins a moments més delicats o de més neguit. De vegades desitjaria sortir a córrer pel camp o a fer una volta pels parcs, però el compromís i l’ètica ens diuen que hem de fer tot el possible perquè això duri el menys possible i puguem tirar endavant. És una feina individual que repercuteix en un bé col·lectiu.

I com et sents?
Sento una sensació d’estar atrapat, sense poder fer allò que realment desitges. D’altra banda, és curiós, perquè és un sentiment global, ja que molta gent d’arreu del món se sent així. Empatitzes amb gent amb la qual potser mai no empatitzaries i també perdones molt més, tot i que hi ha gent que no s’està comportant gens bé. [Amb posat seriós.] Això sí que no ho perdono.

Com supleixes aquests moments de nervis?
Estic observant-me, a veure com reacciono. Quan estic neguitós, m’intento deixar una mica d’aire i desitjar que vingui alguna cosa positiva per remuntar l’ànim. No m’he de deixar arrossegar per la incertesa, perquè ni els grans experts saben què passarà i quina és la força real d’aquest maleït virus. Hem d’aprendre a capgirar les coses i comprendre que aquesta sensació de desassossec és comuna arreu del món.

Què t’està ensenyant l'aïllament?
M'imagino que estic aprenent més a saber a estar amb mi mateix, a restablir el sistema de prioritats a la vida. Un actor sempre viu en dualitats, a la feina i a la vida privada. Totes dues són experiències molt potents i exigents, en les quals a cada projecte formes una nova família amb col·legues amb qui has de compartir un munt d’hores al rodatge. L’aïllament també m’ha permès estar més amb la meva família i el meu entorn proper.

Veus la llum al final del túnel?
[Riu.] Sóc una persona optimista, sempre veig la llum aquí a la vora. No obstant això, els científics adverteixen des de fa molt temps el que podria passar i no els hem fet gaire cas. M’espanta aquella reflexió que sovint fèiem de “la societat que deixarem als nostres fills...”. Doncs és aquesta, la tenim aquí i no tenim pràcticament capacitat de reacció. Entenc que la gent se senti usurpada i, fins i tot, insultada, però tinc la percepció que ningú no sap res. Hem de tenir paciència amb l’ésser humà i, sobretot, amb aquells qui realment en saben: els experts científics.

Professionalment, com ho has viscut? Tenies algun projecte entre mans que no has pogut dur a terme per culpa de la pandèmia?
Doncs tot just acabava de rodar a Barcelona Sentimental, una comèdia meravellosa de Cesc Gay, i ja ens vam haver de confinar. No tenia cap altre projecte entre mans, però em sap molt greu per tots els rodatges que s’han quedat a mitges i les més de 300 pel·lícules, sèries, obres de teatre i anuncis que s’han hagut d’aturar amb totes les conseqüències, després de l’esforç econòmic per dur-les a terme i els dubtes de si es podran reprendre o no.

Creus que a curt o mitjà termini serà possible rodar amb les mesures de seguretat pertinents?
Serà molt complicat, pràcticament impossible. És una situació delicada, però no és exclusivament del sector cultural, sinó que també penso en els agricultors, la restauració, etc. O en sortim tots plegats, o això serà realment un malson.

Deixant de banda la Covid-19, quina relació tens amb Barcelona?
Emocionalment, tinc un vincle molt potent, m’he enamorat de Barcelona i m’he enamorat a Barcelona. Al principi, Madrid em semblava molt més hostil quan vaig arribar als anys 80, la droga i el VIH havien arrasat i per algú que acabava d’aterrar va ser un gran impacte. Barcelona l’he anada descobrint arran de treballar amb Isabel Coixet, Cesc Gay, etc. És una ciutat que m’encanta i m’hi sento com a casa.

Creus que els actors neixen actors o s'hi fan amb el pas del temps?
Jo no vaig néixer actor, sinó que la professió em va trobar de cop. Realment, tinc molts dubtes sobre això, sempre li he donat moltes voltes i de vegades penso en una opció i d’altres, en la contrària.

Llavors, què és el que va fer que et decantessis i seguissis endavant amb la interpretació?
Sempre m’havia cridat l’atenció aquest món, però no per dedicar-m’hi. Quan era jove, la meva germana sempre comprava les entrades del festival de la tardor a Logronyo, al qual assistien moltes companyies catalanes. La Fura dels Baus ens deixava al·lucinant, m’apassionava però ho veia molt llunyà. No tenia gens al cap que algun dia seria jo qui pujaria als escenaris. Per això em fascina que col·legues de professió reconeguin que des que eren ben petits ho tenien claríssim.

Què et va impulsar a llançar-te a la piscina?
El fet d’haver treballat com a acomodador em va ajudar a entrar dins aquest món i veure què hi ha dins i fora de les bambolines. Vaig considerar el teatre com una opció real. Havia repetit el COU i em vaig enfrontar a les proves d'una escola d’art dramàtic de Madrid i allà vaig descobrir que m’hi volia dedicar. Realment, no tenia la més mínima idea de si volia ser actor, director, el que porta els cafès, el de vestuari o el d’escenografia. També em va ajudar la necessitat de sortir del meu poble de La Rioja, on sentia que m’ofegaria. Però alhora, tenia por d’anar-me'n tot sol a Madrid.

I mai no vas llançar la tovallola?
No, perquè era una barreja entre inconsciència i tossuderia. No sabia tornar enrere, no em venia de gust tornar-me’n al poble, però tampoc sabia com empescar-me-les. M’ho estava passant molt bé mentre em formava i vaig deixar que el temps hi digués la seva, i això em va ajudar molt, perquè mai no em vaig angoixar.

Les teves primeres passes professionals van ser a Rosa Rosae de Fernando Colomo i, ja més endavant, vas començar a gaudir d'una notorietat pública amb ¡Ay, Señor, Señor!
Colomo va confiar molt amb mi, juntament amb Santiago Segura. Van ser les persones que ràpidament van apostar per mi. Si et sóc honest, en cap moment perseguia aquesta notorietat pública. Em venia de gust formar part d’un grup de teatre, inspirant-me en altres referents de la professió com Tricicle i Dagoll Dagom, i formar part d’aquesta família de la interpretació.

Com va ser treballar a ¡Ay, Señor, Señor! amb Andrés Pajares?
Ell sabia el pa que s'hi dona i jo era molt inconscient, encara. Pajares em va proposar fer un experiment: em va dir que anés un dissabte a la Puerta del Sol i m'hi quedés uns vint minuts a veure si algú em coneixia, i hi vaig anar. Al cap de tres minuts vaig haver de fugir corrents, perquè tothom em mirava i em reconeixia de la sèrie. Va ser un gran mestre per a mi i em va ajudar molt.

Més endavant, arribes a 7 vidas, en un format de comèdia de situació i es converteix en un altre èxit. Com recordes l’experiència?
Va ser una vivència meravellosa! Va ser una gran escola i una sèrie molt important per a molts actors i actrius que formaven part del repartiment. Rodàvem de dilluns a divendres amb públic en directe, i els caps de setmana estudiàvem el paper per a la setmana següent. L’únic inconvenient era que els horaris m’impedien treballar en altres projectes.

Hi tornaries a treballar?
Hi tornaria sense cap mena de dubte. Teníem un equip excel·lent i el format de comèdia de situació amb públic en directe em va captivar.

Manteníeu el format, però en lloc de fer una durada de 30 minuts per capítol, rodàveu capítols d’una hora.
Un grup d’experts americans que estaven investigant el format van venir a veure com la fèiem a Espanya, i quan es van assabentar que hi havia capítols de 55 minuts, no s’ho podien creure. Era una bogeria. Ells es marcaven un temps màxim de 26 minuts, aproximadament. Fins i tot, ens van posar bastons a les rodes, ja que en aquella època es treballava amb un format de 75 minuts per capítol i nosaltres només fèiem una hora.

Quina és la clau de l’èxit de 7 vidas? Per què encara és tan recordada?
El fet de tenir públic en directe ens donava molta energia. L’Amparo Baró ens explicava que ja s’havien fet moltes coses en directe, però era una de les primeres vegades que participava en un format de ficció d’aquestes característiques. Hi havia molts guionistes que venien al plató per palpar com respiraven els personatges, i hi havia una interacció constant entre guionistes, productors i actors. Una altra de les claus va ser que molts actors tenien una molt bona base teatral i, per tant, dominaven el control escènic i el ritme.  

Una de les coses més difícils és encertar els projectes. Com recordes el salt de 7 vidas a treballar amb Pedro Almodóvar a Hable con ella?
Va ser meravellós que l’Almodóvar pensés en mi. Quan vaig llegir el guió, m’hi vaig tirar de cap. És veritat que havia de tancar la meva etapa a 7 vidas, i va haver-hi gent que ho va entendre i d’altra que no. Era un canvi de criteri brutal per a la sèrie, ja que el Paco Gimeno era un dels personatges principals en aquell moment.

La Sole, interpretada per Amparo Baró, va perdre la seva parella de ball a la ficció, no?
El duet amb l’Amparo Baró era clau. Quan vaig decidir renunciar a seguir amb la sèrie, ella es va sentir sola i no ho va encaixar bé. Suposo que, finalment, ho entendria. Va ser difícil també per a mi deixar 7 vidas i no poder compaginar ambdós projectes, però alhora em vaig sentir molt acompanyat després de prendre la decisió, tant per l’equip com per Globomedia. Ells tenien clar que la sèrie continuaria endavant, malgrat que el personatge no seguís.

És certa la fama que té Pedro Almodóvar de ser molt exigent?
A mi m’agrada la gent exigent, la gent que lluita perquè quedi un bon producte final. Amb ell vaig prendre més consciència i vaig entendre que formava part d’un engranatge que havia de complir i deixar-me la pell a cada escena.  

Amb quina lliçó et quedaries després d’haver treballat amb Almodóvar?
És difícil quedar-me només amb una... Pedro Almodóvar és un director admiradíssim arreu del món, i quan viatjo m'adono que sóc un privilegiat per haver fet tres pel·lícules amb ell, si tenim en compte que grans actors de tot el món desitjarien haver estat en el meu lloc. Que et truqui i et doni confiança ja és tot un regal. Només aquest regal, que et truqui i que et doni confiança. Ell viu un procés d’enamorament de les seves actrius i dels seus actors. Quan et selecciona, està considerant que ets l’únic capaç de fer aquell paper. Una confiança que després li has de correspondre amb treball i esforç.

També has treballat amb Cesc Gay i Isabel Coixet. Què t’han aportat?
Moltes persones amb qui he treballat després s’han convertit en amics meus, i és una de les millors coses que et pot passar. Saber que a l’altre costat del telèfon hi ha gent que et coneix i que t’entén és un luxe. Amb Gay he fet quatre pel·lícules, amb Coixet n’he fet tres. Són persones que han traspassat el cercle d’amistat i que ja formen part de la meva família.

Quin rol juga un actor en una pel·lícula?
Les pel·lícules són dels directors i no dels actors, això s’ha de tenir ben clar. Hem d’entendre i capbussar-nos dins la història que han pensat, i nosaltres hem d’ajudar a explicar-la a través de la pantalla.

Fa unes setmanes vam parlar amb l’actriu Neus Sanz, la qual va denunciar que les actrius, a partir d'una certa edat, s’invisibilitzen. Hi estàs d’acord?
Absolutament, sí. A les actrius els passa molt sovint. Hi ha molts tabús que hem d’enderrocar urgentment, i un d'ells és aquest que esmentes. No hi ha papers per a actrius de 50 anys, mentre la major part d’espectadors són dones madures que llegeixen i que van al cinema. Alguna cosa està canviant, però encara hi queda moltíssima feina per fer. Som un país d’actrius, aquí hi ha moltes més actrius bones per generació que no homes. Potser m’estic tirant pedres damunt la teulada, però els homes estem més limitats, generacionalment n'hi ha menys per escollir, cosa que amb les dones no passa. Hi ha una invisibilització de les actrius quan arriben a una certa edat que em sembla vergonyosa.

Quins consells li donaries a la gent que es vol dedicar a la interpretació?
Paciència, que no es deixin emportar per la tristesa ni per la incertesa. Sempre explico que és millor anar en companyia que anar sol. I també és fonamental posar-se a provar i no quedar-se palplantat esperant que algú truqui, perquè normalment aquesta trucada no arriba. És millor fer moltes coses i equivocar-se molt. És una professió dura, però et pot donar moltes alegries. Sóc incapaç de desanimar algú que s’hi vulgui dedicar, perquè la interpretació sempre demana més talent.