Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. Et vaig veure amb més anys al palmell de les mans, però la mirada era indiscutiblement la mateixa. Duies una cigarreta que premies amb el dit índex i el polze coordinadament i uns aires irreverents que em resultaven molt familiars. Em vaig preguntar per uns instants què feies disposat a mirar una pel·lícula esnob afrancesada i m'hi hauria jugat la pell que no t’interessava gens ni mica. Sempre m’havia generat molt rebuig el teu afany de semblar allò que no eres, i que, a sobre, ho fessis amb un somriure descarat. Però em vaig apropar amb una actitud molt més desvergonyida que la teva i et vaig espetegar un: “Ho hauries de deixar”, mentre assenyalava amb la mirada el tabac de les mans. Era així com començàvem el joc, amb un “ho hauries de deixar” i un “i tu també” de tornada i, amb una rialla maliciosa, acabàvem compartint la cigarreta, que es consumia com l’amor que vam ser incapaços de regalar-nos. 

Se’t va desquadrar l’expressió però vas saber correspondre’m. I mentre exhalava, mirant-te els ulls i removent-me la cabellera vaig comprendre que no seria necessari pràcticament res més per tenir sexe desenfrenat amb tu tota la nit. O així ho vaig creure. “No agafis pas el cotxe; si vols et pots quedar al pis que hi tinc una habitació expressament per a convidats”, i picant-te l’ullet i abaixant la mirada de suficiència que duia tatuada, et vaig llançar la bala definitiva, i hi vas accedir. 

Vam arribar a trompons. L’última copa de roncola no havia estat, de cap manera, la millor decisió de les nostres vides.  Esperava alguna cosa. Un no-se-què. Un gest impertinent. Una mossegada on no hauries de. Una carícia maldestra que no haguessis sabut on deixar amb uns dits tremolosos. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuitmil, fer alguna cosa difícilment igualable. Però allà no passava res. T’havia deixat a l’habitació, comptant ratlles en una paret blanca i llisa on tenia el pòster d'en Jean-Luc Godard, que, en un acte de voyeurisme, també esperava que encenguessis la guspira que et suplicava que desenredéssim els llençols plegats, després de tants anys; que ja era el moment i que creia que ho havia estat sempre. Però allà restava, a la paret contrària, asseguda i quieta al capçal del llit, ho volia entendre, però no podia. Què esperaves?

Hagués vingut, t’hagués dit que no comprenia res, que estava esperant-te, però els escac i mat clars els havia jugat jo i ja els havia jugat. Vaig tenir la sensació que, en casos com aquest, no es tractava de jugar amb una tàctica o altra, sinó d'estar convençut d'estar jugant al mateix joc. I jo jugava a escacs i tu al parxís. Així que vaig haver d’assumir que havia de jugar-hi sola. Mentre t’ofegaves en dubtes absurds que em vaig negar a aclarir, jo feia l’amor al meu cos al compàs de la respiració entretallada i crits ennuegats de plaer. I, per un moment, tot va ser llum, aigua i ocells sobrevolant estels al capvespre. I després ve la calma, i la consciència i l’aterratge. I la memòria. Encara eres allà. 

Et vaig convidar a fumar. I en un plànol seqüència en un balcó empordanès d’una matinada que va semblar ser nostra i va acabar essent només meva, vam compartir una altra cigarreta. I ja ens vas veure, dues ànimes desbocades amb la mirada perduda jugant al joc de les calades, del fum i de les iguanes. Amb mirades perdudes i unes ganes extingides i altre cop consumides. El sol anava sortint a poc a poc sense gaire ganes d’il·luminar l’escena. I jo, rendida, vaig anar a dormir. Sense dir res. 

L’endemà vam esmorzar. Ni tan sols vas mirar-me, vas deixar la torrada en blanc i el cafè amarg a mig despertar. Va començar a regnar un silenci que claudicava, sense cap mena de dubte, el que hauria d’haver estat, i no va ser. I a l’hora de marxar et vaig fer un petó de consol que sé que no vas saber interpretar. 

O: Jean Luc d'Els Amics de les Arts a través dels ulls d'ella.