Joan Bover: "Vivim en una societat on es valora l’èxit per ‘guanyar’" - Diari de Barcelona
Joan Bover
Realitzador i documentalista
"Vivim en una societat on es valora l’èxit per ‘guanyar’"
Joan Bover (Vic, 1980) és llicenciat en Comunicació Audiovisual. Després de treballar durant 6 anys a la televisió, va decidir anar-se'n a Mallorca i obrir la seva pròpia productora, Far Visuals. L'any 2018 va publicar el seu primer curtmetratge, Kyoto, un projecte que va ser nominat als Goya. Ara, amb Ulisses, el nou projecte que va veure la llum el 2020, torna a tenir una possibilitat de guanyar el cabezón. Parlem amb el cineasta sobre el seu últim projecte, la seva trajectòria i plans futurs.
Hi ha diferència entre una pel·lícula i un documental?
Aquesta línia que separa la realitat de la ficció, cada vegada està més diluïda. A mi sempre m’ha interessat molt el documental de creació, aquell que juga amb aquesta ambigüitat entre els dos mons. I per sort, cada vegada està més normalitzat el joc entre realitat i ficció en el cinema. Per tant, cada vegada hi ha menys diferències entre pel·lícula i documental, de fet, un documental pot ser considerat perfectament una pel·lícula. Els processos i estructures narratives són molt similars.
Com neix la idea d'aquest projecte?
Com qualsevol nen dels anys 80, a l’escola o la teva família, et duien a visitar el zoològic. Quan jo era petit, a banda del floquet de neu, l’altra estrella del zoo de Barcelona era l'Orca Ulisses i era un animal que sempre m’havia captivat. Quan vaig créixer em vaig començar a plantejar com havia arribat aquell animal fins allà. D’aquí va sorgir la idea de fer-ne aquest documental.
Quin objectiu hi ha darrere del documental?
Sobretot, fer reflexionar a l’espectador sobre la idoneïtat o no de tenir animals en captivitat l’any 2021.
"Al principi va ser un projecte totalment autofinançat i, de mica en mica, hem aconseguit sumar col·laboracions de diferents institucions i televisions, que ens han ajudat"
Què va ser el més difícil de dur a terme al llarg del projecte?
Com sempre, la part burocràtica i la cerca de finançament és la part més tediosa i complicada. Al principi va ser un projecte totalment autofinançat i, de mica en mica, hem aconseguit sumar col·laboracions de diferents institucions i televisions, que ens han ajudat. Tota aquesta part és la més desagraïda, però també és molt important per poder fer que un projecte com el nostre acabi essent una realitat.
El resultat final compleix amb el que el teu imaginaves o volies que fora?
I tant, ha superat amb escreix el que jo tenia pensat en un inici. Sobretot pel feedback que hem rebut del públic, especialment a festivals presencials. Hem notat que la història arriba i duu a la reflexió, que és amb el que somiàvem des d’un principi.
Imatge del Documental Ulisses Font: @UlissesDoc
De què et sents més orgullós amb aquest film?
Primer de tot, del gran esforç i talent de tot el petit gran equip que l’ha fet possible. I, en segon lloc, de fer arribar a molta més gent la història d’Ulisses i la seva absurda odissea.
Segona ocasió en la qual ets nominat al Goya, t'ho esperaves?
No m’ho esperava gens. Arribar fins aquí una vegada és un autèntic somni, fer-ho en dues ocasions és irreal. Encara no m’ho crec.
Quin paper han jugat els festivals de cinema en la teva vida fins ara?
Sempre he passat bastant dels festivals, a excepció del Festival Julius de Vic. Un festival al que em presento des de fa 16 anys i on has de realitzar un curt inèdit amb una temàtica que et diu l’organització. La idea d’Ulisses va sortir precisament d’aquest festival. I jo els estic molt agraït perquè sempre m’han ajudat a ‘obligar-me’ a fer un curt cada any. És a dir, que per mi sempre serà el meu festival preferit i una escola de la que he après moltíssim. I pel que fa a la carrera d’aquests premis de l’acadèmia, òbviament, el circuit de festivals col·laboradors dels Goya és imprescindible per arribar a una nominació.
"En el cinema, els premis són importants per a donar visibilitat a tots els films"
Creus que són necessaris?
En el cinema, els premis són importants per a donar visibilitat a tots els films. No sé si hi ha una manera millor, segur, però ara mateix no en conec cap. Vivim en una societat on es valora l’èxit per ‘guanyar’, per tant, quan aconsegueixes un premi o nominació en festivals importants, això fa que la teva història interessi i arribi a més gent.
Com vas començar en aquesta professió i per què?
Sempre m’havia agradat la televisió i el cinema, des de molt petit. I quan ja vaig començar a poder decidir quina carrera estudiar, em vaig acabar decantant per la Comunicació Audiovisual. Tampoc sabia molt bé en quina branca de l’audiovisual m’agradaria estar, però a la Facultat vaig anar descobrint que m’agradava molt el documental.
Imatge del Documental Ulisses Font: Joan Bover
Quins són els teus referents? Què t'agradava de petit?
Els meus referents són molts, però si m’he de quedar amb un, diria Werner Herzog, sobretot els seus documentals, com ara Grizzly Man o White Diamond. Em van fer veure que hi havia una manera diferent de fer cinema documental. I de petit, com he dit sóc dels anys 80, m’encantaven els dibuixos animats del Club Súper3. Si penso en la meva infància, penso en Bola de Drac, Arale...
Quines pel·lícules han estat les més inspiradores o influents per a tu i per què?
Com he dit abans, el cinema documental de finals dels anys 90 i principis dels anys 2000 amb el mateix Herzog, amb Isaki Lacuesta, José Luis Guerín... va ser un cinema que em va marcar i que em va fer veure que la línia difusa entre ficció i documental m’interessava especialment.
"A la Facultat vaig anar descobrint que m’agradava molt el documental"
Què és el més difícil de fer cinema?
Sense dubte, cercar finançament per a un projecte i aconseguir l’ajuda de les institucions.
Estàs treballant en un nou projecte: Dear Michael. Què se'n pot esperar, què tan diferent és del que ja has fet?
És una barreja entre animació tradicional i documental. Podrà veure la llum a principis de l’any que ve. Fa tres anys que hi treballo i és la història sobre la relació del meu amic i cineasta Marcos Cabotá i en Michael Jackson.
Per últim... Quin consell li donaries a un jove que vol ficar-se en el món del cinema? Per on li diries que comencés?
No m’agrada molt donar consells perquè no em considero ningú per fer-ho. Tot i així, un consell que a mi em va ajudar quan vaig començar i que l’he descobert ara molt encertat, és que cadascú ha de fer el seu camí, encara que no sempre sembli fàcil. I cal confiar en l’instint.
