Joel Díaz (Santa Coloma de Gramenet, 1980) és humorista i locutor de ràdio, conegut per ser el reporter de l'APM? i per formar part de l'equip de La Sotana, "un programa de ràdio d'esport, és a dir, de futbol, és a dir, del Barça, és a dir, de Messi".

L'humorista va deixar la carrera de Polítiques i va passar a fer Sociologia a la Universitat de Barcelona, on va conèixer a Magí Garcia (Modgi), qui també participa en el podcast sobre el FC Barcelona que s'emet els dilluns en directe. Al cap de vuit anys, Díaz va acabar Sociologia i va estudiar Comunicació Audiovisual a la UOC. Un cop va acabar aquesta segona carrera, va treballar al Departament de Comunicació i Màrqueting d'una consultora tecnològica, quan va començar a tenir ressò a les xarxes, gràcies al seu personatge a Twitter, Joel Cockburn, un compte que des de les polítiques d'ús de la xarxa social li han tancat per enèsima vegada.

L'humorista Joel Díaz fent un monòleg en directe (El Soterrani)

Amb Manel Vidal, Andreu Juanola, Magí Garcia i Enric Gusó han impulsat el projecte radiofònic de La Sotana, que li atorgaria una certa popularitat i seria el seu "trampolí", com diu ell, per arrencar una nova etapa professional al programa APM?, que s'emet en diferents formats a TV3 i Catalunya Ràdio. Díaz, concretament, té una secció anomenada Díaz de Fúria, on posa entre l'espasa i la paret a diverses personalitats o gent del carrer amb preguntes incòmodes. En Joel és una persona que diu tot allò que pensa, sense filtres, ni colorants, ni conservants, ni additius. Una espontaneïtat que el diferencia de la resta amb un caràcter extravertit i punyent.

Com has viscut el confinament i com portes la desescalada?
​​​T’he de reconèixer que el confinament l’he viscut bastant a gust. A més, he tingut un avantatge, perquè em vaig trencar el menisc i els creuats de la cama el 15 de febrer. Una destrossa tremenda que em va obligar a autoconfinar-me a casa, perquè estava coix, i no em van operar fins al cap d'un mes.

Com treballaves, llavors?
L'equip de la ràdio em va instal·lar una línia XDSI a casa, perquè pogués teletreballar. Amb la qual cosa, quan vosaltres vau començar a confinar-vos, jo ja feia un mes que estava tancat. I m’hi vaig acostumar tant que he arribat a patir la síndrome de la cabanya, és a dir, em feia por sortir al carrer.

La nova normalitat és una farsa?
La nova normalitat és una collonada tremenda que s’han inventat per definir el que serà la normalitat que vivíem abans, però molt pitjor. Sempre que hi ha una crisi, absolutament sempre, el capitalisme ha sortit reforçat, més cruel i més despietat que abans.

"Sempre que hi ha una crisi, absolutament sempre, el capitalisme ha sortit reforçat, més cruel i més despietat que abans." (Joel Díaz)

Els polítics han estat a l’altura del moment delicat que hem patit?
La classe política actual és la que té el nivell intel·lectual més baix que recordo des que sóc petit. No ha estat a l’altura per combatre una pandèmia mundial, ni d’absolutament res. Passo molta vergonya amb la majoria dels polítics, no crec que siguin inútils, ni estúpids, sinó que el mateix sistema de partits fa que aquesta gent hagi d'anar rebaixant el seu discurs per adaptar-se a la merda que és la política tal com l’entenem avui.

Sobre què has estat reflexionat durant aquests mesos d'aïllament?
Acostumo a pensar molt, però penso molt desordenat. Gairebé faig esforços per no pensar i, fins i tot, em serveixo de tota mena de substàncies per aconseguir aquest objectiu.

Substàncies?
Porros! M’he fumat alguns porrets. Quan tenia la teva edat, jo m’inflava a fumar porros. Fumava moltíssim i vaig anar reduint el consum fins ara amb el confinament. Clar, estava a casa i no podia dormir, perquè no estava gens cansat, aleshores m'he fumat algun canuto per relaxar-me. Per cert, he al·lucinat amb els aparadors i la varietat dels clubs cannàbics, que quan era jove no existien i havies d'anar al camell de tota la vida del teu barri. Em sembla un avanç social molt interessant. Diria que no t'he contestat la pregunta, oi? [Rient.]

Et deia si has estat reflexionant sobre algun tema en concret.
He estat donant voltes sobre la gent que tendeix a pensar que arran d’aquesta pandèmia podrem construir un món millor. No ho crec, soc molt pessimista respecte a la humanitat i sobretot he tingut pensaments pessimistes, que no els vull explicar per no deprimir a l'audiència.

I què en penses de la irrupció del missatge “ens en sortirem”?
Penso que és una manera molt infantil i naïf d’afrontar la vida. Aquests missatges són simplistes. Queda millor vendre que ets optimista i vendre el "tot anirà bé". Fa molt temps que és tendència tractar a la gent d'idiota.

Per què vas deixar la carrera de Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra?
La vaig deixar perquè la UPF (i ja sé que estic parlant amb un diari que neix de la Pompeu Fabra) era una universitat que ho posava tot molt difícil a la gent que volia treballar i estudiar. Quan estava estudiant allà em sentia com si estigués a l’institut, havia d’assistir sí o sí a les classes. Recordo que hi havia fins i tot l'hora del putu pati. No estava molt segur de què volia estudiar realment i anava amb la idea de passar-m’ho bé.

I amb què et vas trobar?
Em vaig trobar un ambient molt exigent, on només es podia estudiar i ja està, cosa incompatible amb les meves feines esporàdiques. Em va semblar una universitat pública, però per la manera de funcionar desprenia un aire massa elitista pel meu gust.

I després vas anar de tardes a la UB, on et vas graduar en Sociologia i vas conèixer a Modgi. Quin va ser el primer impacte?
El Modgi era una persona molt diferent de la que és ara, entre altres coses, tenia cabells. Ens vam conèixer, em sap greu tornar a treure el tema, fumant porros i vam començar a parlar gràcies a coincidir en els mateixos gèneres musicals preferits: soul i blues, especialment. Ni ell, ni jo, no teníem gaires inquietuds amb el tema de l’humor i, encara menys, des d’un punt de vista professional. Sempre he sigut un catxondo, igual que en Modgi, però en aquella època no estàvem centrats en l'humor com a professió.

Quin consell li donaries al Joel universitari?
Hòstia! Molt bona pregunta... [S’ho rumia.]. El primer consell que li donaria és que no fumés tants porros, perquè seguirà perdent connexions neuronals, i el segon consell que li donaria és que Sociologia és una carrera interessant però poc enfocada a la realitat del mercat laboral. Vaig tardar vuit anys a treure’m la carrera, això a la Pompeu és impensable [Rient.], i la titulació no em va servir per a res. Llavors, li diria que estudiés un grau més útil.

Fa relativament poc que has començat a ser popular, no és així?
És que realment fa molt poc temps que em dedico a la faràndula, només fa uns mesos. Fins al maig de 2019 vaig estar fent feines que no tenien res a veure amb la comunicació. He estat cambrer, paleta, he treballat en una cadena de muntatge, he fet de transportista... Després d’acabar Comunicació Audiovisual vaig passar a treballar en una oficina fent comunicació corporativa, que era més còmode, perquè estava assegut en una cadira, fins que el Modgi em va oferir substituir-lo portant el web d'El Jueves. Arran d’això, vaig començar a escriure acudits cada dia i a familiaritzar-me amb l’humor com a feina, que és molt diferent del que es manté mentre et fas una birra amb els col·legues.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Sotana 188 feat. @polcalvet. Un futbolista amb estudis, una meravella de persona.

Una publicación compartida de La Sotana (@lasotana_) el 15 Jun, 2020 a las 2:12 PDT

Què creus que t’hauria passat si no estiguessis treballant a l’APM? i La Sotana no acabés de rutllar?
Suposo que seguiria a El Jueves o d’oficinista, en el pitjor dels casos. La Sotana m’ha servit com a trampolí. Si no arribo a conèixer el Manel Vidal, l’Andreu Juanola i l’Enric Gusó, no sé què estaria fent.

És cert que van intentar lligar amb tu per LinkedIn?
És cert. Sí que va passar, però no voldria entrar gaire en el tema de la meva vida sentimental.

I en quin moment algú utilitza LinkedIn per lligar?
Home, és una xarxa social més, tot i que crec que la gent lliga molt a Instagram.

T’han esborrat novament el compte de Twitter. Ja has pensat fer una queixa formal?
No, és que no hi ha gaire cosa a fer. Al Manel Vidal també li va passar, així com a un influencer independentista d’esquerres que es diu Berlustinho. Ens van tancar el compte a tots dos alhora. Ja no ens el tancaven per un comportament inadequat, sinó que nosaltres com a persones ja no tenim dret a utilitzar Twitter. Està fotut tornar a fer-me un compte, perquè em reconeixen la IP i me’l tornarien a tancar al cap de poc temps. És una mica humiliant tot plegat, és com si no et deixessin entrar a una discoteca per portar unes sabates determinades.

I ara quines xarxes tens? Només Instagram?
És veritat que Twitter era una eina útil a l’hora de compartir les meves merdes. I ara tot ho he de fer per Instagram, que és l’únic altaveu que em queda per despotricar.

Series patreon de La Sotana si no hi treballessis?
[S’ho pensa.] Molt probablement no, perquè soc bastant garrepa. Ho escoltaria, però no en seria patreon.

T’esperaries als dimecres per veure el programa penjat a Youtube gratuïtament?
Sí senyor. Seria d’aquests que a la mínima ens acusen de ser uns venuts per treballar a altres grans mitjans. A la mínima que no tibem, la gent ja se’ns tira al damunt dient que ens hem venut al poder.

Creus que us heu amansit a l’hora de fer crítiques punyents?
Sincerament, crec que no. El que detecto és que tots els membres de La Sotana estem perdent l’interès de l’objecte del programa que és el Barça, ja que s’ha convertit en una cosa tan depriment, tan trista... En l'àmbit institucional és un club socialment mort, enterrat, podrit. Nosaltres vam començar La Sotana durant l’etapa de Joan Laporta i encara teníem la sensació de fer de contrapoder, però ara ja no serveix de res. No hi ha res a fer en el terreny institucional, però a mi el futbol m’agradarà sempre.

Els partits els veus amb el so ambient enllaunat?
Prou feina tinc a veure’ls, perquè no tinc Movistar+ a casa i, llavors, intento empescar-me-les amb un sistema que es diu IPTV, que vaig comprar a uns xinesos d’AliExpress que em van passar un fitxer per descarregar-me'l i accedir als canals. En fi, un merder de l'hòstia per veure un partit que acabo seguint amb uns comentaristes polonesos o txecoslovacs. El menor dels meus problemes és el so ambient, veure’ls en directe ja és tot un repte per a mi.

Quines creus que són les aptituds que ha de tenir una persona que aspiri a convertir-se en president del FC Barcelona?
Has de ser un fill de la gran puta. Per guanyar les eleccions de la presidència del Barça has de tenir molt pocs escrúpols. El primer que necessites, òbviament, és controlar a la premsa i això significa que de manera subterrània has de moure fils per guanyar-te els socis. El soci del Barça, com a patró, és una persona justeta, taruga i aquests s’agrupen en penyes que no són més que una agrupació de tarugos que les has de convèncer perquè et votin en massa.

Joel, ara toca fer un "tromb" per la vida. Toc, toc.
Hòstia santa! [Riu.] Passa, passa company, que riuràs!

Em deixes fer rappel per la teva ànima i descobrir què hi amagues, darrere de la màscara i de la mascareta que tots duem en aquesta societat?
[Riu.] T'ho deixo fer, company!

Et sents blessed?
No em sento blessed. No sé què és el contrari de blessed, la veritat.

Si la teva vida fos un llibre, quin títol tindria?
Ara mateix es titularia “La coixera permanent”. És que realment estic molt preocupat, fa mesos que em van operar i segueixo estant coix. Faig conya, però estic preocupat per si em quedo coix per a tota la vida.

D’aquí a uns mesos canvies de dècada, t’amoïna la crisi dels quaranta?
Porto en crisi des dels 15 anys, així que no sé quina diferència hi ha entre la crisi dels 30 i la dels 40. Sempre estic en crisi. El que sí que em fa por és el fet de veure cada cop més de prop la mort, una cosa de la qual se’n parla poc... Tots ens hem de morir algun dia i el fet d'anar complint anys només assegura que cada any estàs més prop de la mort.

Què creus que és l’èxit?
L’èxit per mi és el reconeixement de la gent que admires.

I l’has aconseguit aquest reconeixement?
És difícil, perquè molta gent que admiro ja és morta. Encara em falta una mica. Bastant. Molt.

La vida t’ha tornat tot el que li has donat?
De sobres! Perquè li he donat molt poc. La meva relació fiscal amb la vida és positiva.

"La meva relació fiscal amb la vida és positiva, li he donat molt poc per tot el que he rebut" (Joel Díaz)

  Què és el que més t’emprenya?
Em fa molta ràbia la hipocresia, però sembla molt tòpic. Soc un ionqui de l'honestedat i el que m’emprenya és veure gent que pel motiu que sigui ven una cosa que no és.

Seguint el símil que sempre utilitzes de la vida com un tamboret subjectat per tres potes: salut, diners i amor. Quina és la més curta del teu tamboret?
Ara mateix la salut, pel tema de la coixera.

I la més llarga?
[Rient.] Que fill de puta ets, eh? Ara mateix els diners. Potser m’ho preguntes fa un any i canvien totalment les respostes, però actualment és així.