Joel Díaz és una de les figures més conegudes del panorama còmic català. El comunicador i humorista es caracteritza per la seva comèdia irreverent i la seva naturalitat. Actualment, el podem veure presentant La Sotana i el Zona Franca i locutant a Catalunya Ràdio. La seva manca de filtres l’ha portat fins on està, però també li ha suposat molts conflictes a les xarxes socials.

L’audiència l’ha titllat de comunista, independentista, antiespanyolista, pro laportista i antisocialista. Però per a ell les crítiques del públic no suposen un problema, el seu objectiu és poder fer humor sense haver de demanar permís a ningú. 

Com descriuries el teu sentit de l’humor? 
És negre. Perquè a mi em fa gràcia l’humor que neix del conflicte. Hi ha aquella frase que diu que “la comèdia és drama més distància”. Al final la comèdia es fa a partir d’un drama quan ja tens suficient distància perquè et faci gràcia. I jo tinc l’habilitat d’agafar distància bastant ràpid dels drames. per tant, gairebé sempre em fan gràcia. 

És possible posar límits a l’humor? 
Jo tinc els meus propis límits de l’humor: els que dicta la meva pròpia consciència. El que no accepto és que els límits els posi la consciència d’algú altre. Després hi ha límits molt més palpables, que és que et pots in una querella per injúria. Si no tens ganes d'anar a judici, vigila què dius i de què acuses la gent. Que et facin fora de la feina també és un límit de l’humor. 

Quins són els límits del teu humor? 
El que no estic disposat a fer a través de l’humor és ser cruel. Quan l’humor és cruel, deixa de fer gràcia. En principi estaria bé que l’humor sempre fos de baix cap a dalt. En altres paraules, no fer servir per riure a gent més marginada o amb algun tipus de problema social que faci que no mereixi la mofa. Dit d’una altra manera, el límit de l'humor, per mi, està en ser just. Si te'n fots d’algú, hauria de ser perquè s’ho mereix, sense que calgui riure de col·lectius minoritaris que no es poden defensar. 

Que opines de ser políticament incorrecte amb temes com el feminisme, el racisme o l'homofòbia? 
L’humor racista, homòfob i masclista entren en els meus límits, simplement perquè no em fa gràcia. 

“Que et facin fora de la feina és un límit de l’humor” 

Què et va motivar a entrar al món del show i la comèdia?
Mai m’ho havia plantejat com una opció professional. Sempre havia estat graciós, era el típic “gracioset” del grup. Crec que el primer que vaig fer va ser un programa de ràdio d’humor, que no escoltava ningú, però ens ho passàvem bé. Després vaig fer el projecte de La Sotana. I així ha anat sent gradual i m’he anat fent el camí professionalment. Mai havia estat el meu somni, ni he treballat massa en aquest sentit. 

Com a humorista, quin diries que és el teu tret identificatiu que et fa diferenciar dels altres grans humoristes? 
Ostres, opinar de mi mateix em sembla estrany. El que sento dir a la gent és el factor de la naturalitat. 

Fas riure a la gent amb els teus programes i comèdies, però segur que hi ha dies que no estàs bé emocionalment. Quan tens un mal dia, d’on treus l’ànim per fer riure al públic?
Hi ha molts dies així, molts. Al final és una qüestió de professionalitat. De la mateixa manera que hi ha dies que a mi no em ve de gust explicar acudits davant d’una càmera, a un professor no li ve de gust anar davant de trenta nens donant pel cul. No crec que sigui diferent d’una persona que no li ve de gust fer la seva feina en un moment donat. En el meu cas, el problema és que m’exposo davant de molta gent, i a les xarxes socials hi ha molta crítica. Has de tenir un cert nivell de simpatia. 

El tens?
Jo m’he fet una mena de personatge que pot estar trist, enfadat o enfurrunyat, i fer gràcia igualment. Hi ha dies que a la Sotana, a Zona Franca o a la ràdio estic de mala llet. Intento canalitzar aquesta frustració cap a un humor més negre. No soc un tipus de perfil happy, amable i simpàtic, faig riure d’una altra manera. 

“Els meus seguidors eren homes, cisgènere, heterosexuals i futbolers d’entre 20 i 30 anys” 

Fins a quin punt, el Joel Díaz humorista té parts del Joel Díaz més privat? Els teus valors i principis estan en concordança amb el teu discurs còmic? 
No tinc un personatge com a tal, la meva manera de ser em permet ser un personatge “amargat”. A la tele a vegades has de fer coses que no m’havia trobat abans. Fins ara, a tot arreu on anava em deixaven fer el que volgués. Ara sóc la cara d’un programa, on opina i intervé molta gent. Això m’obliga a fer coses que a vegades no vull fer, però que toca per la posició en la qual estic. 

Alguna vegada has tingut algun problema amb l’audiència o els teus seguidors a les xarxes per alguna broma que no els ha sentat bé? 
Sobretot a Twitter. Ara la part positiva és que me l’han tancat i no me n’assabento. Molta gent agafa una broma que has fet, o del teu programa i la treu de context. No em preocupa gaire, perquè el que hi ha darrere aquests “atacs” és que volen que deixis d’estar a la TV. A la televisió les crítiques són o bé comentaris exageradament positius, o bé enstitllen de ser el pitjor programa que s’ha fet a TV3: “Són tots uns bojos, drogoaddictes, independentistes i comunistes”. Entremig d’aquests dos extrems costa bastant trobar crítiques ben argumentades. 

Com se sent al ser un personatge públic amb el compte de Twitter suspès?
Em va molt bé. Mentre pugui veure l’Instagram em va bé. El que m’agrada d’Instagram fa la sensació que la gent sempre està de bon humor, al contrari que Twitter. Abans, sempre em llevava i mirava el Twitter, i anava a “cagar”, que és el primer que faig cada dia, de mala llet. Amb Instagram ja no em passa. 

Què és el que et motiva i et mou ara mateix? 
Ara mateix m’agradaria consolidar el programa de Zona Franca, continuant fent el que més m’agrada. Fer un humor “atrevit” et fa estar sempre negociant amb la tele, i m’agradaria deixar de lluitar, que s’acceptés que Zona Franca fa aquest tipus d’humor. M’agradaria haver de deixar de barallar-me tant per poder dir les coses. 

Quin tipus de públic veu el programa? 
Zona Franca és un late night d’humor irreverent. Suposadament és un programa per a gent jove, però més del 70% d’audiència potencial que mira la televisió a l’hora que es fa el programa, que és de 0:00h a 1:00h de la nit, són majors de 55 i molts de més de 65 anys. Nosaltres intentem portar a la televisió a la gent jove. 

Quin públic tens tu com a humorista? 
Lamentablement, la gran majoria dels meus seguidors quan tenia Twitter eren homes, cisgènere, heterosexuals, futbolers i d’entre 20 i 30 anys. Gràcies a una secció que feia a Catalunya Ràdio que es deia “El Comunista” i al Programa de Zona Franca, ara em segueixen més dones. El contingut que faig a La Sotana és per a nois joves. 

Et consideres una persona irreverent? 
Sí que ho sóc, perquè és el que em fa més gràcia. El que sempre m’ha funcionat millor és riure del poder i de la gent important. 

Creus que el programa representa la teva personalitat? 
Representa la personalitat i l’humor de la gent que el fa. Jo ara mateix sóc només presentador. A mi m’agrada el programa que fem, però no em reflecteix només a mi, sinó que hi ha tot un equip darrere. 

Creus que el Joel Díaz de fa dos anys és el mateix d’ara? 
La meva manera de pensar és la mateixa, però considero que he crescut en l’àmbit professional en els mitjans de comunicació.