Jofre Bardolet Casadevall (Vic, 1999) és un músic català. Nascut a una família de músics, va compondre la seva primera peça amb només 8 anys i va formar-se com a director d'orquestra i cor a l'Escola Superior de Música de Catalunya, on es va graduar tan sols l'any passat.

Pren com a referents a Mozart i Albert Guinovart i creu amb fermesa en el gran patrimoni musical de Catalunya, fet pel qual va fundar la Camerata de Música Catalana l'any 2021. Destaca, també, la seva òpera Ferides (2021), en català i d'estil Mozartià. 

Vens de família de músics… tens un primer record de demanar fer música?
El que recordo és ser un nen amb molts inputs musicals i sobretot tinc molts records de mi dirigint els meus titelles, sobretot amb òpera i Mozart, aquests son els meus primers records. A casa hi tinc els meus pares i, com a referents, els meus cosins, el Joel i la Judit Bardolet, violinistes tots dos… clar, a casa meva respirava això tot el sant dia, no tinc el record d'haver sigut jo el que vaig voler estudiar música, el que no era tan previsible era si m’hi volgués dedicar, aquí sí que recordo la decisió. 

Els teus pares són músics, però no compositors, arriba un punt que trobes que aquesta és la teva vocació musical?
Ho vaig veure bastant des de l’inici, és com viure la música d’una manera més global que no des de la perspectiva de l’instrumentista, que està limitada a una veu. Quan tenia 8 anys vaig tenir la necessitat de compondre i vaig escriure una obra per a orquestra de cordes perquè òbviament és el que tinc més a mà, és el que toco. Ara ho miro i penso: “Déu meu” [riu], no tenia cap noció de res, era tot intuïció. Quan vaig ser una mica més madur vaig veure que la música m’interessava més des d’un vessant global que des de l’instrument. 

T’imagines dirigint el que compons?
Vaig estudiar direcció perquè, en aquell moment, em va semblar la millor decisió i, vist en perspectiva, amb la composició tinc una connexió molt directa, sempre que puc componc. Fins al dia d'avui encara no s’ha estrenat res que jo no hagi dirigit… evidentment, crec que dirigir una composició pròpia és el millor que pots demanar, però sí que tinc projectes en els quals em presento com a compositor i ho dirigeix algú altre. És molt xulo també, veure-ho des de fora, no ho he experimentat i tinc moltes ganes d’anar-ho a escoltar. És cert que m’ho he passat molt bé dirigint les meves obres, perquè les conec de cap a cap, però també gaudeixo del rol de compositor i del de director. 

Penses que realment un director pot influir en el so de l’orquestra?  
Ho vaig veure en el cas de Ferides. Com que hi va haver la pandèmia pel mig, la vam haver de posposar un any, i aquesta transició em va servir, sense jo pretendre-ho, per afrontar la direcció de Ferides des d’un punt de vista més tècnic. La composició comporta inspiració i tot el bullici emocional, la direcció també, però al final és més tècnica. Els músics necessiten que tu siguis allà davant, no filosofant, sinó marcant les coses. Vaig experimentar en primera persona que amb aquest temps de marge va ser com si l’obra la rebés un Jofre del passat. Crec que si compons una obra per presentar-la al cap d'un mes, aquesta separació no la pots fer tant. 

Suposo que vas veure les declaracions d’Ara Malikian a l’entrevista amb Risto Mejide. Va dir que la majoria de directors son “dolents” i que “pot haver-hi música sense director”. 
Pot haver-n'hi. Crec que les declaracions son inapropiades, però no tot el que va dir és mentida. Que el 80% dels directors són dolents... bé, segurament hi ha molta gent que es dedica a la direcció que no s’hi hauria de dedicar, però passa amb la direcció i amb tota la resta. En el que estic en desacord és que digui que el director no canvia el so de l’orquestra. He tingut l’oportunitat de veure la mateixa orquestra dirigida per diferent gent i és molt diferent, on vas a parar! 

Creus que la figura del director s’aprecia més pels músics que pel gran públic?
Depèn. Potser és el que volia dir en Malikian. Un músic, per posar-se al capdavant d’una orquestra, ha de tenir molt bagatge i molt coneixement, i per sortir allà a moure els braços, millor queda’t a casa. Guanyar-te el respecte dels músics no es fa en un matí, és un treball constant. Que l’orquestra respecti un director diu molt d’ell o d'ella. El gran públic pot tenir opinions d’un director que no es corresponguin a la realitat. Pot haver-hi directors molt entusiastes i comunicatius, que el gran públic et dirà, ostres, com transmet! I els músics et diran que no està funcionant. I hi haurà directors que al públic no li arriben gens i que per als músics són impecables.

Com és la teva relació amb els músics que has dirigit?
Crec que he tingut la sort que, per exemple a Ferides, la gent que hi havia era coneguda i fins i tot estimada. Clar que vegades he viscut això, de sentir-me qüestionat, es nota en l’ambient, però al final forma part del càrrec. Sempre procuro treballar amb professionalitat i rigor artístic, però sempre que pugui haver-hi un clima humà idoni, tot funciona molt millor. 

Tenim molts músics i compositors catalans i catalanes que la gent no sap qui són o que es coneixen per les sardanes

De fet, és amb coneguts teus que sorgeix la Camerata de Música Catalana (CMC). D'on ve la idea?
Va sorgir al novembre de l’any 2021, perquè jo tenia ganes de fer coses d’àmbit nacional i creia que això podia funcionar, però sobretot pel meu compromís amb la música catalana. Tenim molts músics i compositors catalans i catalanes que la gent no sap qui són o que es coneixen per les sardanes. Que la gran obra d’Eduard Toldrà sigui desconeguda és una vergonya i algú hi ha de posar remei. A Catalunya ha d’existir una orquestra que tingui com a principal objectiu fer valdre això, costa molt veure repertori català a les grans orquestres del país. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Camerata de Música Catalana (@camerata_musica_catalana)

Moltes persones aposten per buscar oportunitats a altres països, sorprèn que hagis apostat per aquest projecte a Catalunya.
Hi ha una qüestió personal: vull viure a Catalunya. Soc músic, però no renunciaré a viure a Catalunya per això, lluitaré tant com pugui per poder guanyar-me la vida aquí. Soc conscient que la CMC és un producte zero comercial, però si no t’agrada la realitat, intenta canviar-la. No serveix de res anar-nos queixant que no es troba música catalana si no fem res per trobar-la. Ja d’entrada és complicat i si a més a més el que proposes no és mainstream, encara més. La força del projecte és bona i intento llençar un missatge a aquest país, no només d’apostar per la CMC, sinó per la gent que fa coses a casa i intenta fer música aquí apostant pel patrimoni català. 

Hi ha una dificultat afegida al fet que sigui música clàssica?
Bé, si [riu], evidentment, no és el més mainstream del món. La música clàssica és el que he estudiat, però em moc en altres estils també i em mola. Soc molt conscient que hi ha altres coses més comercials, també m’agraden i m’hi puc desenvolupar.

Què penses de la pressió que hi ha al món musical? On potser ja és prou difícil tirar endavant...
La música comporta una dedicació esclava si t’hi vols dedicar de debò. És normal, sobretot al superior, que t’estrenyin, perquè tenim un context al nostre país, molt competitiu, on cada cop el nivell és més alt i si vols guanyar-te les garrofes, o et poses les piles o, bona sort. Als conservatoris, si no vols anar cap amunt, s’entén i s’adequa a la situació de cadascú. Ostres, però això que “al conservatori es pateix”… emprenya. Pot ser, però està relacionat amb com de difícil que és dedicar-se a la música professionalment.  

Creus que s’imposa un cert estil o manera de fer en estudiar música?
Al superior et pots trobar músics molt bons fent classe, que no vol dir que siguin bons professors. Son gent que tenen molta personalitat i poden tendir a impregnar en l’alumne la seva manera de fer, en la música i en la vida. La clau és saber llegir l’alumne, treballar els punts dèbils i potenciar els forts, i deixar que s’equivoqui. És un error intentar crear alumnes a la teva imatge i semblança, però passa de vegades. 

Si de petit t'inculquen la imatge que Mozart era un senyor amb perruca, ja ho estem fent malament

L’estudi de la música està mal pensat?
El que et podria dir és que crec que estaria bé replantejar segons quin pla d’estudis, en general. A vegades dius: “ostres, això és molt important, ensenya-li ja” i et diuen: “no, això a sisè”, i no s’entén. L’alumne hauria de tenir una mica més de llibertat per triar el seu camí, perquè el món de la música és molt global i amb moltes sortides, i que només se cenyeixi a algunes coses, fa que te’n perdis d’altres. La música s’ensenya, sovint, malament, i els nens i nenes creixen sense interès per la música clàssica, què veuen com una cosa arcaica que no els pot aportar res. Si de petit t'inculquen la imatge que Mozart era un senyor amb perruca, ja ho estem fent malament, era un tio súper catxondo i escatològic. 

Creus que hi ha gatekeeping a la música?
S’ha tendit a divinitzar la música clàssica, i és un error. Algú com Beethoven que va ser superrevolucionari i alternatiu. Com el pots divinitzar? Eren genis, però avui també n’hi ha, i abans de ser genis, son persones. Les persones tenen inquietuds i necessitats… Hem posat molt aquesta imatge que la música clàssica és intocable i el que s'està fent és distanciar-la encara més del públic i la gent jove. Jo intento canviar això una mica, per exemple, no m’agrada anar vestit de color negre als concerts. Per què ha de ser així? Jo amb la CMC volia anar vestit de colors, però van voler anar de blanc, és igual [riu].

O els aplaudiments...
L'únic que fa és contribuir a la divinització. Vaig tenir l’oportunitat d’anar a tocar dins de la presó de Lledoners per gent que no estava acostumada a la música clàssica i al·lucinaven. Els tipus aplaudien al mig de la peça i cridaven: “fenòmens!”. Aquest era l’origen, l'essència, per què ara no es fa? Per què quan un músic de jazz fa un solo se l’aplaudeix i quan un violinista fa una cadència no? S’han de trencar molts tòpics a la música clàssica i a la nostra generació ens toca fer-ho, perquè tenim les eines i el context per fer-ho. 

Què penses de la divulgació de música clàssica en entorns menys seriosos com les xarxes socials?
És molt necessari. Hem de ser conscients del moment en què vivim i avui dia el que ho està petant són el Reels d’Instagram i el TikTok. Si ens encasellem en tocar a auditoris, amb una mitjana d’edat elevadíssima, no evolucionarem mai, i el dia d’avui ens demana fer altres coses, continguts més curts, que ens permetran arribar a molta més gent que potser mai en la seva vida s’ha plantejat escoltar a Beethoven i a través d’això potser ho fa.