La nacra (Pinna nobilis) és el mol·lusc més gran del Mediterrani. Paràsits desconeguts fins ara amenacen severament aquesta imponent espècie endèmica
Per Laia Coronado
Publicat el 26 de desembre 2020

Submergir-se en les aigües del Cap de Creus és una experiència única. Ja sigui per a qualsevol aficionat del submarinisme o encara més fàcil: senzillament fent snorkel. Un cop superats els problemes de la parafernàlia i el lleuger ridícul de caminar d’esquenes per les platges (que per a més inri estan plenes de pedres), la recompensa arriba molt ràpidament.

Potser no és el lloc del món on hi ha més biodiversitat ni espècies més vistoses, però les roques agrestes, la tramuntana que bufa fora i la presència de moltes espècies endèmiques en fan una vivència prou especial.

Fins fa pocs anys es podia trobar cada diversos metres, una mica camuflada entre la posidònia, una espècie de mol·lusc força imponent, amb l’aparença d’un “musclo gegant”. Es tractava de nacres de l’espècie Pinna nobilis, endèmica del Mediterrani. Crida l’atenció per la seva mida (poden arribar a fer més d’un metre de longitud) però, a més, amaga un interior preciós, recobert de nacra i multicolor en funció de la llum. Malauradament, amaga molts altres misteris, i no tots són precisament bonics.


L’any 2018 havien desaparegut entre el 80 i el 95% de la població de nacres de la costa catalana que hi havia hagut l’any anterior


Una desaparició ràpida

L’any 2018 havien desaparegut entre el 80 i el 95% de la població de nacres de la costa catalana que hi havia hagut l’any anterior. Al Cap de Creus, es passa d’una estimació de 5.000 exemplars el 2016 a entre 100 i 400 el 2018. I el 2020 com a màxim en poden quedar una trentena.

No és un fenomen únic d’aquesta zona concreta ni molt menys, sinó que s’estén per tot el Mediterrani. Des del 2019 forma part de la llista roja d’espècies amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació per la Natura (UICN), sota la classificació de “perill crític”.

Quin és el motiu? A principis de la tardor de 2016 apareix un nou paràsit a les costes del sud-est de la península espanyola, que avança devastant les poblacions. Aquest mateix any ja arriba àmpliament a les poblacions de tota la costa del sud-est de la Península i arriba a Balears, però per la distribució dels corrents no arriba a afectar a Catalunya.

Sembla que un protozou que no s’havia descrit abans causa la mortalitat. Se l’anomena Haplosporidian pinnae i, curiosament, no afecta a l’altra espècie de nacra present a les mateixes zones; la Pinna rudis. Andreu Dalmau, tècnic de projectes de Submón, explica que el paràsit “afecta el sistema digestiu, de manera que la nacra no es pot alimentar”.

A més, recentment un equip d’investigació a Itàlia liderat per Francesca Carella ha publicat un estudi a Scientific Reports on es descriu un altre paràsit, una micobactèria que encara no té nom, que també afecta les nacres. Possiblement seria la col·laboració entre els dos patògens la causa d'una mortalitat tan elevada en les poblacions.

Com les podem salvar?

En el mateix moment en què es va començar a detectar el declivi, es van engegar projectes de recuperació. El mateix 2016 hi va haver una assignació de fons força important per part del Govern espanyol. Es van intentar diverses vies per preservar l’espècie a través dels equips d’investigació a nivell que estaven fent algun projecte relacionat amb nacres.

Una de les iniciatives, al Cap de Creus, es tractava de col·locar gàbies al voltant dels exemplars afectats per evitar l’entrada dels depredadors, ja que les nacres infectades tarden molt més del normal en tancar les valves i això podria anul·lar la seva capacitat de defensar-se de depredadors. Andreu Dalmau explica que l’estratègia no va resultar. També es va passar a rescatar exemplars per criar-los en captivitat, per tal d’intentar tenir gairebé “un banc genètic”, com diu Dalmau. De la badia de Portlligat, a Cadaqués, s'hi van extreure 215 individus.

Patrícia Prado, investigadora de l’Institut d’Investigació i Tecnologia Agro-Alimentària (IRTA), comenta que “es tracta d’un procés que ja es fa amb altres espècies semblants, però la nacra està donant molt problemes i els exemplars en captivitat estan morint. És particularment difícil de criar”.

A banda de la cria a partir d’individus rescatats, hi ha un altra via que és l’intent de captació de larves per després poder fer la cria. Des de fa dos o tres anys s’instal·len uns col·lectors a Portlligat, un “entramat de xarxes molt fina”, explica Dalmau, per intentar captar-les quan estan en forma de plàncton. No obstant, les esperances d’èxit són baixes, ja que aquest any s’han detectat poquíssims exemplars vius.


Patrícia Prado: “Es tracta d’un procés que ja es fa amb altres espècies semblants, però la nacra està donant molt problemes i els exemplars en captivitat estan morint. És particularment difícil de criar”


Funció ecosistèmica

Quina importància té la nacra? Andreu Dalmau explica que “si la perdem aquí, es perd a tot el món. La nacra és un organisme filtrador, i s’alimenta del plàcton i matèria orgànica de l’aigua: la capta, la filtra i la torna a alliberar”. A més de la funció purificadora, la closca de la nacra pot arribar a medir més d’un metre i, per tant, és un hàbitat d’altres espècies. “És una estructura fixada al fons i consistent, com si fos una roca”.

En el cas del Delta de l’Ebre, aquesta última funció pren encara més rellevància: els substrats del fons de l’ecosistema són tous, per tant “és l’única estructura dura on es poden fixar altres animals invertebrats i vertebrats: des d’estrelles de mar a pops que es refugien a les closques mortes”, relata Patricia Prado.

Javier Romero, catedràtic d’Ecologia Marina a la UB, explica que en canvi, considera que “la nacra té un valor intrínsec, més que per la funció que fa. És una espècie icònica i emblemàtica: un dels bivalves més grans del món” És més, afegeix que a diferència de què comenten els altres investigadors, “en la meva opinió, l’ecosistema funcionarà igual de bé... Però el món no”.

Wikimedia Commons

L’última esperança

Des del Cap de Creus, hem de saltar a l’altra punta de la costa catalana per la única zona on les nacres estan sobrevivint. Les característiques diferents de les aigües del Delta de l’Ebre podrien explicar per què és un dels últims llocs del Mediterrani (i per tant, del món) on encara hi ha una població de nacres que resisteix als paràsits. El motiu d’això és que estem parlant d’aigües confinades o semiconfinades.

Això fa que la salinitat de l’aigua sigui diferent. La investigadora de l’IRTA Patrícia Prado explica que “L’Haplosporidium es mou en un rang de salinitat concret. En aigües més salades o més dolces (com les del Delta) no hi sobreviu, i per això estem aconseguint mantenir aquestes poblacions”.

Ara fa uns mesos, les nacres del Delta van ser notícia després que els efectes del temporal Gloria fossin devastadors per a la població de la badia del Fangar, a la part nord del Delta. Al ser més petita, no hi havien arribat els paràsits. S’hi aboca molta aigua dolça provinent dels arrossars, i això fa que la salinitat sigui molt baixa, més baixa encara que la de la dels Alfacs, a la part sud.

El Gloria va suposar un excés d’aigua dolça (on les nacres no sobreviuen) i sòlids en suspensió. 40 dies després del temporal, només quedaven 12 individus vius, tot i que no hi hagués presència del paràsit en les mostres. A més, d’aquesta conseqüència directa, també va obrir la barra del Trabucador.

“Les larves de nacra van sortir a la mar de fora, i ara la feinada per recuperar-les és enorme”, explica Prado. A mar obert no s’hi poden quedar, perquè estarien exposades al paràsit, i la pesca d’arrossegament les trinxa completament. A causa de tot això, la població de nacres ha disminuït de manera molt dràstica: si el 2014 es va fer una estimació aproximada d’uns 70.000 individus, ara en queden uns “pocs milers”.

Inacció institucional

Si bé que la nacra no està desapareixent a causa d’una acció humana directa, sí que és cert que pràctiques com la pesca d’arrossegament o l’arrencament per la seva bellesa tenen una incidència sobre les poblacions que ara són tan fràgils. Caldria establir algun tipus de control sobre aquestes pràctiques?

Patrícia Prado denuncia que la "manca de gestió per part de les administracions públiques és brutal. Qualsevol persona que arribi allà pot agafar nacres i no passa res, o passar en barca per zones de poca fondària on hi ha nacres, que destrossen les nacres”. Des de fa temps es demana la creació d’un espai on no hi puguin accedir les embarcacions, però de moment no s’ha obtingut resposta: “Ni tan sols està al llistat de la Generalitat d’espècies protegides”.

Carles Alabern, informador del Parc Natural del Cap de Creus, explica que al mar hi ha diverses autoritats que tenen competències, des dels ajuntaments a la Dirección General de la Costa y el Mar o les diputacions, en el cas dels parcs naturals. Per tant, “és complicat establir un control a nivell legal”.

Perspectives de futur

Les úniques possibilitats que té la nacra de sobreviure passen per la reproducció d’individus resistents als paràsits, un objectiu que de moment no s’ha assolit. Javier Romero es mostra “una mica escèptic sobre l’eficàcia dels projectes” que hi ha engegats, perquè “cap té garanties de supervivència”. No obstant això, “en ciència cal provar sempre totes les possibilitats”. En un context d’augment de les espècies en perill d’extinció, aquests projectes són els últims intents de salvar una espècie petita part del patrimoni de la biodiversitat, una autèntica joia del mar.

Què fer si veiem una nacra?

En una zona on ja no n’hi ha: el més probable és que es tracti d’una espècie de Pinna rudis, germana de la nobilis, que no s’ha vist afectada per l’epidèmia. De totes maneres, en cas de dubte el millor seria, si és possible, fer-li una fotografia i comunicar-ho a algun dels equips d’investigació que hi treballen. Andreu Dalmau destaca la importància d’aquesta col·laboració ciutadana per detectar possibles organismes vius. En cap cas acostar-s’hi ni tocar-la, i deixar que els experts facin les comprovacions pertinents.

En una zona on encara n’hi ha exemplars: no navegar amb cap tipus d’embarcació per una zona on hi ha presència de nacres, per més que estigui permès. No acostar-s’hi excessivament i no tocar-les sota cap concepte.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —