- entrevistes -
Josep Prat: "Si tu esperes el permís d'un règim autoritari per descobrir allò que està negant, mai ho explicaràs"
Publicat el 24 de febrer 2021

Josep Prat (1993) és periodista de professió i de vocació. A la carrera va descobrir que el seu interès principal era fer periodisme internacional i d’investigació, i viatjar per països i zones més o menys remotes per extreure’n les històries amagades. Los herederos del opio (Edicions Península, Colección Odiseas) és el seu primer llibre, el resultat de les seves investigacions, viatges i aventures a Laos, Cambodja i Vietnam durant els darrers quatre anys. El llibre, dividit en capítols i per països, se centra en el buit que ha deixat el conreu de l’opi, il·legalitzat a la Indoxina fa uns anys, i en com viu i ha viscut aquest canvi l'ètnia que el cultivava. Els hmong són aquesta ètnia, la qual ha patit i segueix patint una repressió i una persecució constant de l’estat, fins a la seva gairebé extinció. 

Els seus articles s'han publicat a La Vanguardia, al South China Morning Post i a projectes digitals de periodisme compromès a l'Àsia com The Diplomat New Naratif.


Los herederos del opio és el primer llibre que escrius. Com ha estat l'experiència?
És una cosa que pensava que no era capaç de fer. Sí que és veritat que com a periodista reporter, el que publiquem són reportatges molt sintètics de la realitat que vivim o que anem a buscar, però el llibre va començar a agafar força sense que jo ho vulgués. La primera vegada que viatjo al sud-est asiàtic i vaig cap a la zona del nord de Laos començo a veure que aquestes plantacions d'opi que abundaven moltíssim en tot Laos i tot Vietnam ja no hi són, i no hi ha manera de trobar-les. Llavors em començo a fer preguntes i és a partir d'aquí que començo a buscar les històries i on viuen aquesta gent que al seu dia va cultivar l'opi, que normalment ja són els seus fills, i començo a veure que el que els està passant és una persecució brutal per part de l'estat, que no s'ha explicat abans.

I aquí va començar tot.
Sí. Aquí, per aprofundir més, començo a fer viatges en els últims quatre anys cap al sud-est asiàtic per anar veient què els passa a l'ètnia dels hmong, tant a Laos com a Vietnam. Anar gratant comences a veure que en tot això hi ha un fil, i que si no ho escrivís en un llibre, no ho podria explicar, perquè són històries que un mitjà tradicional no em compraria, no m'agafaria 20 reportatges dels hmong. Per tant, el llibre és una manera d'explicar històries que crec que són molt profundes i que d'una altra manera no serien explicades. Crec que el periodisme literari, que és el que estem acabant fent molts periodistes, és l'única eina que ens queda per explicar coses que ningú ens compraria perquè potser no es detecta com una cosa d'actualitat o suficientment potent perquè acabi en un diari de forma tan recurrent.


"Crec que el periodisme literari, que és el que estem acabant fent molts periodistes, és l'única eina que ens queda per explicar coses que ningú ens compraria perquè potser no es detecta com una cosa d'actualitat o suficientment potent"


De quant temps eren els viatges que feies?
Al periodisme no m'hi he dedicat mai al 100%. Sí que quan vaig sortir de la carrera vaig estar un parell d'anys centrant-me plenament en el periodisme, però t'acabes adonant que les condicions que t'ofereix aquesta professió no són bones, aquesta és la realitat quan surts de la carrera. Com que jo volia seguir fent periodisme del que a mi m'agradava, vaig decidir tenir una altra feina. Amb allò tenia un sou que estava bé i flexibilitat, i em permetia poder marxar un parell de cops a l'any un mes sencer a Vietnam, a Laos, i això cada any igual. Al principi vaig començar amb un viatge de quatre mesos i els següents d'un mes.

D'on ve l'interès pel sud-est asiàtic?
La curiositat que tinc venia del fet que són llocs dels quals se'n coneix poc i, en el meu cas, el primer cop que hi vaig anar també em tirava molt el fet que són països amb règims autoritaris, però que a la vegada són molt segurs. Molta gent comença a fer viatges llargs com a motxiler en aquests països perquè saben que hi ha una infraestructura turística, en què pots descobrir coses molt diferents de la teva realitat, i és una plataforma fàcil. És, diguem-ne, el viatge més "covard" per un motxiler, per algú que vol descobrir coses noves, però sobretot perquè és un lloc diferent. El primer viatge gran que vaig fer sol, a segon de carrera, va ser a Nepal. No en tenia ni idea d'on quedava exactament ni què hi havia, i aquest va ser el desencadenant que acabés agradant-me fer periodisme internacional.

Quin tipus de turista hi ha a Laos, Vietnam i Cambodja?
Tal com el descric a la introducció del llibre, hi ha molt turisme de borratxera, per aquesta facilitat d'anar a un país que tot és molt barat, que hi ha una infraestructura molt ben feta i que pots passar una bona etapa de la teva vida anant de pub en pub, d'hostal en hostal i aquí s'acaba.
El problema que té el turisme en general és que s'està oblidant la funció que pot tenir i que amb el seu poder de decisió pot fer canviar la realitat. Aquests són països que cada vegada tenen una dependència més gran del turisme i, si la gent que hi viatja és més conscient, és més fàcil que les autoritats i el govern intentin fer canvis. Per exemple, hi ha un poblat que es diu Sapa a Vietnam que és molt conegut i hi van molts turistes. I em va sorprendre molt perquè jo ho desconeixia, i resulta que pràcticament totes les famílies tenen casos de mares, filles, tietes, etc. que han estat traficades a la Xina i no han tornat mai més. I han estat venudes com a dones. Llavors aquí hi ha el problema, que és desconegut. Tu vas a fer un trekking amb una gent que part de la seva família ha estat traficada a la Xina i tu ni te n'adones.


"Tu vas a fer un trekking amb una gent que part de la seva família ha estat traficada a la Xina i tu ni te n'adones"


Això fa referència a la frase "viven con poco pero son felices" que tu mateix plasmes al llibre.
Exacte. És molt important que no ens quedem amb els tòpics perquè en aquests països és la típica frase que diu tothom. La gent se sent molt ben acollida i ningú pensa que passi res, i ni es plantegen el règim polític que hi ha. Llavors s'ha d'intentar ser més proactiu. En aquest cas, si el turisme sabés el que passa realment en aquests països, potser al govern li faria més vergonya ensenyar certes coses, i potser amb la teva decisió de no anar allà o de donar suport a certes iniciatives d'allà, el govern reaccionaria. I els llibres i els periodistes tenim aquesta funció, de dir: "D'acord, tu has fet un viatge d'oci, si vols, però intenta ara documentar-te i complementar-ho amb aquesta part que et permet ser una mica més responsable". Tu no canviaràs el món, però cada gota compta i cada persona conscienciada que hi hagi pot fer que les coses siguin diferents.

Què els passa, a aquests països?
Aquests països, com Laos, Cambodja o Vietnam són molt contradictoris perquè segueixen perseguint una ètnia que els pares o avis van triar aliar-se amb EUA o França, però a la vegada són els mateixos que obren les portes de la seva cultura i la seva economia a occident. I aquí està la paradoxa, que persegueixen els fills que no van tenir cap culpa de les aliances dels seus pares, i a la vegada construeixen Burger Kings, botigues d'alt valor econòmic, etc. Són les contradiccions que hi ha en tota societat, però en aquest cas, règims tan autoritaris i patriotes que defensen unes idees molt a ultrança, fan que les seves paradoxes encara agafin més rellevància.

Hi ha cap intenció de deixar de perseguir l'ètnia dels hmong?
No. Encara que hi ha diferències entre els hmong de Laos i els de Vietnam. En el cas dels de Laos, el problema amb la gent que encara està perseguida —una part està refugiada a la selva, ja en queden molt pocs, i els altres s'han rendit i els han posat en poblats-presons rodejats per militars— és que el govern nega el conflicte. Quan les organitzacions internacionals pregunten què està passant, ells diuen que a Laos no hi ha cap conflicte intern, perquè aquesta gent no té identitat, no tenen llibre de família, no tenen document d'identitat, no tenen res per acreditar que existeixen. Llavors les organitzacions internacionals, davant d'això, no fan el que intenten els periodistes, d'anar a zones prohibides, entrevistar-los, etc. Ells esperen els permisos governamentals. Si tu esperes el permís d'un règim autoritari per descobrir allò que està negant, mai ho explicaràs. Per tant, a Laos crec que serà molt complicat que els deixin de perseguir.

I a Vietnam?
En el cas de Vietnam, el problema que hi ha és que pel fet de ser un règim autoritari, tota dissidència política —i en aquest cas, el que passa és que molts hmong s'han convertit al cristianisme— és perseguida. Ja no només és un problema de l'ètnia dels hmong, sinó que és un problema del país en general. I a no ser que es tendeixi a un canvi de règim polític, que no crec que passi, els hmong seguiran perseguits. Aquí s'haurà d'anar veient la balança, entre si hi ha hmong que es deixen assimilar o si segueixen donant la batalla. Si és aquest últim cas, ja veurem com acaba, però crec que al final tot tendeix al fet que tu et relaxis, com a ètnia, i deixis que et tibin perquè estàs cansat de tanta persecució. Les perspectives no són bones.


"Si el turisme sabés el que passa realment en aquests països, potser al govern li faria més vergonya ensenyar certes coses, i potser amb la teva decisió de no anar allà o de donar suport a certes iniciatives d'allà, el govern reaccionaria"


Quin problema hi ha que els hmong siguin cristians?
El cristianisme és una religió occidental amb valors occidentals, molt vinculats a la democràcia liberal. I per això Vietnam va obrir les antenes i va dir: "Hi ha una ètnia, els hmong, que va ajudar els EUA i els francesos, que s'estan transformant al cristianisme". I va posar l'alarma. Aquí va començar una persecució brutal contra els hmong, i com que viuen en zones aïllades, també és més fàcil que la persecució quedi sense exposar. I per això em costa tant trobar casos i que la gent vulgui parlar. Perquè havia de trobar un traductor de l'ètnia dels hmong, que sabés parlar anglès, que no tingués por, i que fos cristià. Una odissea. El problema és que la informació sobre la persecució se l'expliquen entre ells, però no cap a fora. I per aconseguir que t'ho expliquin t'havien d'agafar confiança i això pren dies i pren decepcions.

Com ho vius tot això?
M'he arriscat molt, i això no només ho pateixo jo, sinó també la meva família i amics. A mi em produeix dos tipus de sensacions: tinc una mica de por, però també tinc pessigolles a l'estómac perquè veig que estic anant a buscar una cosa que pot generar un canvi i que realment no s'ha explicat. L'esperit periodístic de trepitjar una zona que no ha trepitjat ningú abans. Però sí que he passat por, sobretot en algun cas en què m'he trobat a la policia de paisà. Aquí has de tenir sang freda, de dir: "anem a prendre les mesures oportunes a partir d'ara perquè no em puguin trobar". El primer cop que et passa al·lucines i penses que es liarà fort, però el segon cop ja saps com gestionar-ho.

Qui t'acompanyava en aquests viatges?
Sempre hi vaig sol. Per no cridar l'atenció, sempre vaig amb el mínim del mínim. Una cosa que m'ha passat a vegades quan volia publicar reportatges sobre aquests temes és que no tenia fotos, perquè jo m'emportava el mòbil, però només feia fotos de recurs per poder escriure millor les descripcions després. El sol fet d'anar amb una llibreteta apuntant-ho tot és el signe més clar que ets un periodista. Per això, escrivia a les notes del meu mòbil com si estigués escrivint un missatge, bloquejava les notes amb contrasenya, eren en castellà, i feia les fotos mínimes i les guardava a la carpeta d'eliminats. Així, si m'agafaven, jo podia dir que era un turista, amb visat de turista i que no tenia res a sobre. A vegades sembla una mica paranoic i entres en una espiral de vigilar molt, però en aquests llocs realment tota precaució és mínima.

Quin impacte tenia l'opi a l'ètnia dels hmong?
En el cas de Laos, el que es buscava, a banda del benefici econòmic que es podia tenir, que era una negociació contínua amb la colònia francesa, era veure quines taxes o impostos es posaven i els intermediaris que hi havia, però sí que hi havia part de l'ètnia, ni que fossin els intermediaris aquests, que sí que s'enriquien gràcies a l'opi perquè en produïen grans quantitats i finançaven molt bé la colònia. Però llavors també hi havia el rerefons de: "si ajudem aquesta gent i veuen com de necessaris som per ells, tindrem més autonomia política i podrem negociar millor la nostra posició diferenciada dins el país". L'opi per a ells va ser l'esplendor, els generava molts diners. A vegades també el venien il·legalment a traficants de la Xina o d'altres llocs que no era França. Per als hmong, l'opi era un objecte de negociació, ells tenien taxes molt baixes de consum d'aquest estupefaent. Per tant, era una arma política i econòmica.

Què en penses, d'aquesta droga?
És evident que una droga no és res positiu, perquè anava a parar a tot arreu del món, però en el cas dels hmong els era positiu perquè era una ètnia que, sinó, estava condemnada a la pobresa i a la misèria. Pot trobar altres formes de vida? Sí. El que passa és que a les zones on viu o a les que està condemnada a viure per la persecució, a menys que s'hi cultivi opi, és molt difícil que surti bé alguna altra cosa. Intenten fer altres cultius, però aquests no agafen bé a la terra i no donen beneficis.

Què en penses que, des de sempre, les potències principals hagin estat implicades en guerres i negocis a la Indoxina?
Són cínics, però això passa amb tots els països. Per una banda diuen promoure certs valors, però per l'altra s'enriqueixen a partir de negocis que serien considerats totalment il·legals i amorals. En el cas de l'opi és molt rellevant. Els francesos neguen que ells estiguin conreant aquest opi, inclús utilitzen els hmong perquè ho facin i financen la seva colònia. O sigui, tu vas a colonitzar un país i a sobre ho fas amb el cultiu de l'opi, que té una conseqüència per a la salut de les persones, que impliques una ètnia que llavors deixes tirada, és tot un cúmul de despropòsits per part de les potències colonials que l'únic que fan és deixar conseqüències nefastes pels territoris que han trepitjat.

Això França, però i EUA?
Sí, en el cas d'EUA és molt bèstia. No només els impliquen en el cultiu de l'opi, sinó que els impliquen en una guerra. La CIA munta una guerrilla d'hmong i el 1974 abandona Laos, s'emporta els principals líders de la guerrilla, i a tota la resta els deixen allà tirats. Perquè com que és una guerra que EUA va fer de forma "secreta", no volen deixar rastre. I encara hi ha gent hmong que es pensa que Estats Units tornarà a ajudar-los. La gent que es troba ara a la selva, que han nascut allà i tenen ja 40 anys, segueixen amb el relat que els han explicat els seus pares i avis, i és que ells han d'esperar una solució de Nacions Unides. I els han exterminat pràcticament a tots i encara esperen que Nacions Unides vingui un dia i els doni una solució. És dramàtic.

Com gestiones aquests sentiments de tristesa, contradictoris a vegades, de la gent que has entrevistat i has deixat enrere?
Per a mi és molt dur, perquè tu fas la teva feina i se suposa que hauries d'anar a un lloc, expliques allò, i la teva feina ja està feta, però els sentiments personals te'ls emportes. Llavors són famílies que realment han patit una persecució, que tu has estat davant d'elles, i que de tant en tant, fins i tot els meus contactes, em pregunten si hi haurà alguna conseqüència de què s'arribessin a exposar amb mi. I jo mai els puc prometre res, però ells tenen l'esperança que passi alguna cosa. Llavors t'ho emportes i és dur i, per això, als agraïments, el primer que faig és donar les gràcies a la gent que ha parlat amb mi. Fins i tot hi ha vegades que m'han demanat ajuda econòmica, però clar, jo no puc fer-hi res més.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —