Ja és setembre, per alguns, sinònim de tornada a la rutina, per d’altres, últims dies de vacances per aprofitar. Malgrat tot, la calor no marxa i encara podem gaudir de les restes d’aquest estiu excepcional. Us proposem cinc noves sèries per passar el temps, perquè tant si us falten com si us sobren hores, mai no es diu no a aquest plaer audiovisual.

La precoç: Drama (2020, 1 temporada, Playz)

Elisabet Casanovas és África, una jove que es mou entre la generació millenial i Z i l’exemplifica a la perfecció: sense rumb clar a la vida, viu amb els seus dos millors amics en un pis compartit i dona classes particulars a una nena malcriada. Després d’una sèrie de nits esbojarrades, l’Àfrica es queda embarassada i decideix avortar; la sèrie és la recerca del pare i un aprenentatge personal de la protagonista.

El millor: Elisabet Casanovas. Propera a l’espectador, una es pot sentir més que identificada.

El pitjor:  Només són 6 capítols de 25 minuts cada un, sens dubte deixa amb ganes de més.

L’activista: Years and Years (2019, minisèrie d’1 temporada, HBO)

Years and Years planteja un futur distòpic de forma tan premonitòria que fa por. L’Anglaterra dels propers 20 anys patirà convulsions climàtiques, crisi de refugiats, polítics demagogs, fallida de bancs, la dominació de la tecnologia i inclús una pandèmia vírica. Una sèrie que indigna alhora que emociona sobre la condició humana.

El millor: el realisme d’un futur que podríem viure perfectament i del que ja n’estem patint algunes conseqüències.

El pitjor: el xoc dramàtic d’un dels capítols finals... El qual no us desvetallarem.

El mamarratxo: F is for Family (2015-2020, 4 temporades, Netflix)

Imagina una família mitjana disfuncional amb el background dels anys 70 als Estats Units més convencional. Rols de gènere, educació, drogues, condicions laborals o somnis frustrats es posen en qüestió en aquesta sèrie d’animació d’humor àcid.

El millor: la caricatura d’un model de vida estatunidenc que va en fallida.

El pitjor: si crítica, potser la trobes masclista, tot i l’humor negre amb què ho tracten.

L’emo existencialista: The Sinner (2017-2020, 3 temporades, Netflix)

Tres temporades amb trames completament independents però que tenen la investigació del detectiu Harry Ambrose com a punt en comú. Un thriller policíac amb un rerefons obscur i psicològic, amb assassines que han perdut la memòria o nens que desconeixen per què maten.

El millor: l’escena de la platja de la primera temporada és sublim i t’enganxa de seguida.

El pitjor: en general, la tercera temporada, un descarrilament important.

L’intel·lectual pedant: The Wire (2002-2008, 5 temporades, HBO)

No podia faltar un clàssic com The Wire, de David Simon, que inclús s’ha considerat la millor sèrie de la història. De les primeres en proposar un format de capítols llargs i de trama continuada, el retrat fidel d’un Baltimore problemàtic va suposar un èxit. Corrupteles policials, polítiques i judicials, drogues, fallida del model escolar o del món del periodisme, tot està tacat de quelcom que fa pudor i que es critica. Sens dubte, la sèrie que cita el teu amic intel·lectual pedant.

El millor: el tractament i evolució dels personatges, rodons i únics.

El pitjor: afeccionar-te d’algun personatge... no recomanable.