Els primers contactes amb la poesia, els primers versos que es creen i les primeres obres presentades en públic són moments molt especials de la vida dels poetes. Alguns van començar a crear de ben petits. Aquest és el cas de Núria Domènech, que recorda amb tendresa que el seu primer poema va guanyar un premi escolar: “Es deia Papallona, va ser quan vaig sentir que la poesia era un llenguatge especial”. També Iris Parra va començar de ben petita, animada pels seus pares. En una classe de literatura va sentir que “un text podia ser una àncora enmig del mar esbraonat”. Quan ja en tenia dinou, Jacarandà recorda a la perfecció la primera vegada que va compondre un poema, l’estiu del 2013, inspirat a partir d’una experiència directa: “la primera vegada que vaig veure ballar carioques a una noia, em va semblar molt sensual i vaig quedar enamoradíssima del ball”.

D’altres van retrobar-se amb el món de les paraules de més grans o per motius concrets. De fet, després d’anys sense escriure poemes, Sonia Moya, inspirada per un recital de l’Anna Aguialar-Amat, va adonar-se que “allò era exactament el que volia expressar, d’aquí va sortir el poema que obre el meu primer poemari”. En canvi, també hi ha poetes que no donen tanta importància al moment concret, com ara Guillem Gavaldà: “No recordo la primera vegada que vaig crear un poema, ni tampoc m’interessa”. Tot i això, sí que recorda la intencionalitat de crear alguna cosa que el definís i, segons afirma, “d’això fa poc temps”.

De què parlar

L’escriptura és un reflex del que ens preocupa. En poesia, tanmateix, sempre hi ha un distanciament. Encara que els temes puguin néixer de l’entranya de qui els crea, es tracta d’una ficció en què el “jo poètic” pren vida pròpia i interpel·la a l’universal, al lector.

Els temes sobre els quals escriure, en el cas de Domènech, han anat evolucionant. Primer reflexionava sobre “identitat i frustració” i ara sobre “identitat i temps”. L’evolució no és casual, potser pel poder terapèutic del poema. També Moya té aquest sentit “intimista” de les paraules i en els dos últims llibres ha passat de la primera a la tercera persona per posar més distància entre el raig i el producte final. Per arribar a tothom, usa un estil quotidià amb paraules del dia a dia. I això la lliga amb Parra, que explora el que li crida l’atenció: “petits detalls, sensacions, sinestèsies”. A partir d’aquí, “si el vers s’embasta sol, estiro del fil”, explica Parra.

Veiem que Gavaldà crea des de la seva “posició existencial de subjecte polític”. I continua: “Escric des de la incomoditat que em fa ser un ésser profundament existencial i un ésser superat pel context que l’envolta”, parlant de les opressions socials que sent. I aquest punt el porta una mica més enllà Jacarandà, que parla precisament de tot el que el tabú amaga, i tanmateix intenta sortir del clixé: “Redacto d’una manera interseccional, travessada per tots els eixos d’opressió que modelen la plastilina de la meva identitat” i, allunyant-se’n una mica, “Parlo de feminismes, de l’heterosexualitat obligatòria, del sistema binari sexe-gènere, del dol i de repensar la mort, de la violència familiar i tot el que queda sepultat sota el tabú…” i ho fa precisament per donar veu a totes aquestes lluites, però també pel “poder performatiu i transformador” de la poesia, que li permet “degustar la llibertat”.

Momentum

Núria Domènech va llegir un poema inèdit escrit durant el confinament en l'espai que l'inspira, i el va oferir a la secció del "Poema de la setmana" del Diari de Barcelona

La creació artística s’ha de buscar o ha de venir sola? Aquesta és una de les grans preguntes que es fa tot creador. Domènech veu la rutina com a una eina “molt poderosa”, ella acostumava a escriure a mitja tarda, en una cafeteria. Moya també és de buscar espais concrets de creació; el seu moment és la nit, quan la seva filla dorm. La poetessa va més enllà i d’alguna manera es provoca la creativitat a partir de textos aliens: “Llegint Marina Garcés m’anoto idees a la llibreta i d’aquí en surten poemes”. Podríem dir que segueixen aquella tàctica antiga de “cap dia sense una línia”, que Freud va posar en paraules dient “si la inspiració no ve a mi, surto a trobar-la, a la meitat del camí".

En canvi, Parra contesta un sincer: “Ai! Això depèn tant del moment vital… a mà, en llibretetes que tinc escampades per tot arreu”. Amb això coincideix Jacarandà, que no creu que pugui existir “una cita amb la poesia”. Per a ella, “la poesia ve quan li dona la gana”, tot i que reconeix que els seus poemes “han nascut en la soledat i la intimitat de la nit”. L'hem d’imaginar escrivint directament a l’ordinador, trencant el tòpic dels “quaderns plens de guixades”. Gavaldà es mostra sobrepassat per la rutina, ja que en el seu cas “la precarització laboral fibla el procés creatiu”. El poeta desitja poder crear quan ell vulgui, no quan el context li permeti. Aquestes “limitacions” de les que parla Gavaldà potser eren les mateixes a les quals Susan Sontag va acabar estimant, en considerar-les “causa de la inspiració”. En aquest sentit, Domènech remarca la importància de “viure” per tenir “coses a dir”.

Sònia Moya també va ser l'autora del primer poema de la sèrie "Poema de la setamana" del Diari de Barcelona

El futur de tot això

Com es veuen els nostres poetes d’aquí a uns anys? Gavaldà, en procés de cerca del jo creatiu, aspira a “poder estar en pau” amb la seva poesia tot i la “insatisfacció constant” que li genera la seva obra. Hi ha qui emmarca el seu futur poètic en la lluita de classes, com és el cas de Jacarandà. Vol formar part d’un “sindicat de poetes” per lluitar pels drets laborals “del proletariat de la paraula”. Domènech es veu buscant “respostes diferents” a moltes de les preguntes que ara es fa, sobretot en el terreny personal. Per garantir un futur a la poesia, Moya vol seguir treballant amb infants i adolescents, per a ajudar-los a “estimar-la” des d’una perspectiva no infantilitzadora. I pel que fa a Parra, la seva resposta és existencialista: “Especifica’m en quin dels futurs possibles”.

La majoria dels nostres poetes coincideixen que la poesia del futur tindrà una gran càrrega d’oralitat. És a dir, que el futur de la poesia està a ser dita per a un públic. Per a Moya “els poetes ens hem atrevit a sortir a l’escenari”, i el públic reacciona positivament, també, i sobretot, gràcies a la complicitat d’espais dedicats a portar la poesia en escena. Gavaldà destaca la feina que fa l’Horiginal, un reducte cultural al centre del raval barceloní, que programa propostes “heterogènies”. En aquest sentit, Parra creu fermament “en la fusió i la sinergia entre disciplines”. Per a Parra encara queda molt camí per recórrer i “l’oralitat guanya terreny, rebrota”. Aquesta oralitat que recorda a la funció dels joglars farà que les peces hagin de ser “menys denses”, segons Domènech.

Anem encara més enllà. Potser aquesta oralitat portarà a la poesia a no necessitar ni d’espais físics. Jacarandà apunta que el futur de la poesia, com tots els futurs, anirà cap a la “virtualitat”. En aquesta línia, l’editor i poeta Pau Vadell, apunta que encara que els llibres digitals de poesia no tenen acceptació ni en temps de coronavirus, les “petites píndoles” que permet la xarxa, en vídeos o en webs. Un exemple clar n’és la brevetat dels tuits de @poetadguardia. En qualsevol cas, queda clar que les possibilitats que ofereix la xarxa són un camp per explorar, tant per autors com per festivals com el Barcelona Poesia.

De fet, des de l’any 2011, cada 17 de març és el dia de la poesia catalana a internet. Moltes entitats, com l’Institut Ramón Llull, els mitjans públics catalans o la UOC, fan ressò amb iniciatives de participació ciutadana o amb reculls en línia. Tot i aquesta voluntat institucional, a la pràctica, la poesia escrita en català és una rara avis en xarxes socials com Instagram. Aquesta realitat contrasta amb els casos de comunitats d’usuaris d’altres llengües, en què la poesia ha aconseguit fer-se viral. Aquest seria el cas d’@elvirasastre en castellà o de @rupikaur_ en anglès, autores que s’han fet un nom i acumulen seguidors per milers. En llengua catalana cal furgar molt per trobar projectes com @nomestu, un espai de micropoesia amb quasi 70 mil seguidors. Potser aquests són els deures que han de fer els autors a la xarxa si és que volen seguir el model anglosaxó, que gaudeix d’una quantitat innegable, però sovint també d’una qualitat més que dubtosa.