Fa tres anys vaig conèixer un escriptor. I no un de qualsevol, sinó al que m’ha fet entendre Barcelona en la seva plenitud.

Vaig aconseguir l’entrevista de la manera més innocent, a través del seu nét, que era de la meva edat. Només perquè tenia 17 anys i no li faria les preguntes de tots aquells que portaven anys estudiant la seva obra, va accedir a conversar amb mi. Els genolls em van començar a tremolar quan em vaig adonar que era ell mateix, als 84 anys, el que sonava a l’intercomunicador de casa seva. L’ascensor era antic, de fusta. Vaig pujar-hi i va ser com si el temps s’aturés. Vaig seguir al senyor Marsé per un passadís blanc i estret. Al seu final, el despatx, amb un munt de bolígrafs sobre la taula, la llum entrava pel finestral típic de l’Eixample. S’explicava amb ímpetu i tendresa. De la mateixa manera que va imaginar el Pijoaparte i la Teresa; la Maruja i el Cardenal, entre els quals vivia jo des de feia mesos. La sensació d’entendre l’espai i el temps dels anys 50 un nivell més era inexplicable.

Sense Barcelona, no hi hagués hagut Marsé. Però vaig entendre que sense Marsé, Barcelona seria també diferent. Més autocomplaent, altanera i orgullosa potser. Als seus ulls era viva la Barcelona sòrdida, canalla, fronterera; menys solemne, més irònica i descreguda. La capsa de torrons que li havia portat li va fer menys il·lusió que veure el meu Últimas tardes con Teresa ple de post-its. “El monte Carmelo es una colina desnuda y àrida situada al noroeste de la ciudad [...]”. Llegia del meu exemplar la seva descripció de la seva Barcelona i de tant en quant pujava la mirada. La sensació d’irrealitat era indescriptible. Al tornar a entrar a l’ascensor, tots els mesos estudiant la Barcelona de Marsé cobraven un sentit diferent. Si aquesta connexió serena era la que sentien els periodistes després de cada entrevista, jo volia ser periodista.

Podria explicar-nos algun record de com eren i com van néixer els incipients moviments antifranquistes? Quina imatge tenia vostè llavors del lloc que ocupava la Universitat en la nostra societat?
Bé, d'això en sé poc, per una raó molt senzilla, perquè jo no vaig anar a la Universitat. Em vaig haver d'informar d'aquest tema, dels aldarulls estudiantils de l'any 56 o 57, que són els que viu Teresa. Al meu retorn a París tenia amics que sí havien estudiat i que havien viscut les manifestacions, els tancaments al claustre de la Universitat, etcètera. Sobretot, em van ajudar molt Luís Marquesán, amic del poeta Jaime Gil de Biedma, i Álvaro Rosal, són qui jo recordo.

En aquella època qualsevol estament oficial estava vinculat fatalment a la dictadura franquista, de manera que l'opinió no era molt bona. Però insisteixo, una experiència directa no la puc oferir perquè jo no ho vaig viure, estava treballant.

Com era el Carmel? Per què va triar el Carmel com un dels espais de la novel·la?
Han passat tants anys que és diferent, clar. L'any 56 era l'inici de la televisió a les cases, això va marcar un dels principals hàbits de convivència. No hi havia tant de trànsit, els nens jugaven al carrer. Tot això ha desaparegut, però són canvis que també s'han produït a la resta de la ciutat. Tot això: escenografia, paisatge urbà… conforma una unitat temàtica. Com que el personatge és marginal, el barri havia de ser lògicament també marginal. Havia de ser coherent. En una novel·la és convenient que tots els elements conflueixin a un fi determinat, que és el tema que es proposa l'autor.

Si avui hagués de crear al Pijoaparte, seria un immigrant? Quins serien els seus trets més destacats?
És possible que fos un noi magrebí, del barri del Raval, per exemple, o un noi pakistanès, no ho sé, perquè clar les condicions han canviat però el problema persisteix. Es tracta simplement d'un personatge que intenta integrar-se en un món i una societat que no són els seus, fins i tot amb una llengua que tampoc és la seva. En la novel·la, apareixen reflectides de manera perifèrica les primeres protestes universitàries a Barcelona.

Continua existint a la Barcelona actual un abisme tan gran entre la quotidianitat d'uns barris i altres? En quina mesura la Barcelona actual és conseqüència de la que vostè va descriure?

Ho és, tot evoluciona, en alguns aspectes per a bé, ens uns altres per malament. La salubritat, per exemple. Han canviat físicament però no gaire, el barri de la Salut, el Carmel o el Guinardó. No tant com, per exemple, la Barceloneta o la Vila Olímpica, que han sofert uns canvis radicals.

La novel·la Últimes tardes amb Teresa mostra un coneixement directe tant de la vida social dels immigrants com de la burgesia catalana. Com va aconseguir obtenir aquest coneixement tan perspicu de totes dues formes de vida? Vostè no era immigrant ni vivia al Carmel, era tan evident la misèria quotidiana en què vivien els immigrants?
Estava relativament molt a prop, i jo freqüentava molt la Muntanya Carmel. Des de xaval, jo vivia al barri de la Salut, el carrer Escorial conflueix amb la Plaça Sanllehy. I aquests escenaris, com el Parc Güell, no eren com avui, que no pots entrar perquè està ple de japonesos i cobren entrada, era una espècie de paradís per als nens amb ganes d'aventures i de viure una mica lliures, era fantàstic.

Una mica més amunt, a la mateixa carretera, estava la Muntanya Carmel, i de vegades ens atrevíem a pujar. Dic ens atrevíem perquè sabíem que era un barri habitat per xavals perillosos, per nosaltres resultaven perillosos, més que els del barri en el qual jo vivia, que forma part de Gràcia, un barri petit burgès. La Muntanya Carmel, llavors, era molt lumpen. Hi havia colles de xavals sense escolaritzar, és a dir, que estaven tot el dia al carrer, de cap rapat i eren fills d'immigrants. I vivien molt lliurement, en realitat, els envejàvem perquè nosaltres teníem col·legi i ells semblava que no. Total, que fascinats per aquest món, ens atrevíem a pujar per a jugar amb ells amb una pilota de futbol, que ens robaven, la majoria de vegades. Aquesta era la relació, una relació infantil, que després, en l'etapa juvenil, va acabar desapareixent, lògicament.

"Es confonen moltes vegades la cultura amb la llengua, la pàtria amb la llengua. Tot això no m'interessa. Jo opino que la veritable pàtria de l'escriptor no és la llengua, és el llenguatge"

Vostè ha escrit sempre en castellà però la seva vida ha transcorregut en una ciutat bilingüe. Com considera que s'ha desenvolupat la convivència entre totes dues llengües en la societat barcelonina?
Crec que a nivell de carrer, popular i veïnat, s'han desenvolupat sempre bé i sense problemes, excepte alguns fanàtics que sempre hi ha hagut en totes dues parts. Aquest conflicte està en les altures, en responsabilitats, els polítics que no s'aclareixen i cometen autèntics disbarats en aquests temes.

Des del punt de vista d'un escriptor, no hi ha cap mena de problema, perquè realment és una societat bilingüe, ho ha estat sempre i crec que ho continuarà sent. Lògicament, després de quaranta anys de repressió cultural per part de la dictadura franquista, la Generalitat i els estaments oficials catalans han intentat, com diria, donar suport al desenvolupament de la llengua autòctona aquí, que és la catalana. I això ha estat bé, encara que en alguns aspectes probablement s'han passat.

Però insisteixo, en el terreny que a mi m'importa, en el de les persones, la convivència entre la gent, el veïnat, el carrer, no hi ha cap problema. Un pot començar parlant en català, i si s'adona que l'altra parla en castellà, es passa al castellà i viceversa. Per exemple, en la mateixa família, amb el meu fill Sacha parlo en català i amb la meva filla Berta en castellà, i la seva mare és castellana.

Des del punt de vista de l'escriptor, en relació amb l'idioma, o idiomes en aquest cas, tal com jo ho veig, hi ha llibertat absoluta. Jo vaig començar a llegir i vaig estudiar en una època en què el català era impossible. De manera que, com a escriptor, m'he format mentalment en llengua castellana, i no he volgut canviar perquè m'he sentit més còmode. Començar de zero amb el català em semblava una cosa molt complicada i difícil.

Ara bé, aquesta èmfasi identitaria que posen els polítics amb la llengua jo no el comparteixo. Es confonen moltes vegades la cultura amb la llengua, la pàtria amb la llengua. Tot això no m'interessa. Jo opino que la veritable pàtria de l'escriptor no és la llengua, és el llenguatge.

La literatura catalana començava a recuperar l'espai del qual havia estat exclòs per la dictadura. Mercè Rodoreda, en els mateixos anys en què vostè escrivia, descrivia la Barcelona d'abans de la Guerra Civil en La Plaça del diamant o El carrer de les Camèlies. Hi ha algun aspecte de la literatura catalana que destaqui?
Per descomptat, soc lector de novel·la i poesia en català. Lector de Josep Pla, de l'obra completa. Això en el terreny intel·lectual estrictament, però en el terreny de l'amistat, jo vaig tenir una intensíssima relació amb Gabriel Ferrater, amb el conegut Salvador Espriu, amb moltíssima gent. No he tingut, ni tinc, problemes amb amics que escriuen en castellà, catalans que escriuen en castellà, perquè ens coneixem des de joves. Per exemple, Enrique Vilamatas o Eduardo Mendoza.

De tots els llibres que ha escrit, quin li agrada més?
Això és una pregunta molt difícil de contestar perquè entren en joc factors molt diversos per a l'apreciació del treball. Estic molt content d'Últimes tardes amb Teresa, amb el pas del temps m'he adonat de quins eren els nervis secrets de la novel·la. És la que més acceptació ha tingut, la que perviu després de quaranta anys, que és difícil que una novel·la encara es reediti. No obstant això, la primera que vaig publicar, que és imperfecta i potser no té els valors que té aquesta, és per a mi molt entranyable, perquè està vinculada a una època de la meva vida molt especial, de relacions. Però clar això és una apreciació molt personal. Objectivament, des d'un punt de vista estrictament literari, estic molt content d'Últimes tardes amb Teresa (1966), Si te dicen que caí (1973), i les últimes (Notícias felices en aviones de papel (2014), Esta puta tan distinguida (2016)).

La publicació d'aquesta entrevista ha estat possible gràcies a la disposició de la familia de Juan Marsé i la coordinació de l'Agència Literària Carmen Balcells. La imatge de portada és de Luis Miguel Palomares. Els ho agraïm sincerament.