Preguntar a Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) si és més cinèfil o més futboler és desfilar entre l’atreviment i la inconsciència. El 2016 es va convertir en el segon espanyol, després del seu reverenciat Luis Buñuel l’any 1961, en guanyar una Palma d’Or al Festival de Cannes. La Champions, si es fa el símil futbolístic.

D’entrada, la resposta és poc prometedora: “Depèn, no poso rànquings”, arrenca amb un somriure misteriós. Però acaba confessant: “Si el partit és prou important, no hi ha color. Fins i tot he parat rodatges per veure un partit”.

Darrere el seu èxit a Cannes, pel curtmetratge Timecode, s’hi amaga una filmografia íntimament relacionada amb el futbol. La història, ambientada en un aparcament subterrani, té connexió amb el futbol que Giménez va conèixer vestit de curt en les categories regionals. “Jugava de migcampista, però ja t’he dit que era bastant dolent”, explica al Diari de Barcelona amb una mirada mig burleta mig melancòlica: “Tenia molt toc, poc gol i menys treball”.

Les seves vivències sobre el terreny de joc, també les mil i una històries que giren al voltant d’aquest futbol modest, han nodrit bona part dels seus curtmetratges. El debut és amb Libre indirecto (1997), un partit de regional en el que expulsen el porter de l’equip local i una aficionada molt especial anima el suplent la resta del partit. El segon toc de pilota arriba amb Máxima Pena (2005), la mateixa història des de l’òptica de l’entrenador, que intenta evitar el descens del seu equip quan hauria de ser al funeral del seu pare.

La següent jugada ve amb Rodilla (2009), en què un home de mitjana edat veu al mític futbolista del Celta de Vigo treballant de taxista i acaba recordant que és l’únic que li faltava per acabar el seu vell àlbum de cromos. I el periple acaba amb Ascenso (2020), que narra el rerefons d’un partit on està en joc pujar a la categoria professional.

A l’entrevista no ve vestit de curt. Llueix una jaqueta de cuir negre, es cobreix la closca amb una boina gris i emmarca els seus ulls clars en unes ulleres de pasta. La conversa té lloc al bar de la Farinera del Clot, una antiga fàbrica de farina que des de 1999 s’ha convertit en una fàbrica de cultura. Comença amb l’excusa d’unes paraules que va pronunciar el desembre del 2021.

Ho va fer en motiu de la vuitena edició de l'Offside Fest (Festival Internacional de Cinema Documental de Futbol) celebrat als cinemes Maldà per projectar Ascenso, on reivindicava que el futbol no estava prou representat al cinema i que ell volia corregir aquesta manca de proporcionalitat. “Era ironia total. Si amb curtmetratges penses a canviar una mica el tarannà del futbol i del cinema, vas de cul”.

Però el missatge de fons, que el futbol està mal representat al cinema, el mantens?
Jo crec que no cal ser un expert per veure-ho. El futbol té una presència social brutal. En canvi, al cinema està infrarrepresentat.

Per què? Si som a un país amb tanta tradició futbolística
Pel que fa a reproduir el joc en si, el que m’he trobat fent pel·lícules és que és difícil trencar amb la imatge visual que tenim tots del futbol. La televisió marca una estètica que és difícil de trencar. Estem tan acostumats a veure els partits per televisió que, quan et surts d’aquesta visió establerta, crees una mica de trencament. Després, si parlem de tot el que envolta el futbol, aquí sí que no tinc resposta, perquè hi ha 50.000 històries per explicar.

"El futbol té una presència social brutal, però al cinema està infrarrepresentat"

En d’altres països hi ha més presència d’aquest tipus d’històries?
A Europa jo diria que no. Hi ha algunes pel·lícules, com The Damned United, que es va fer al Regne Unit. Però a Europa estem igual. És veritat que hi ha un submón de pel·lícules de futbol, sobretot hi ha molt documental enfocat a televisió. Si poses canals com Vamos, de Movistar, hi ha molts documentals basats en les experiències d’un jugador. Però la ficció no està representada. A Espanya, ambientades en el món del futbol, ens costa trobar-ne. Hi ha Días de fútbol (2003), El penalti más largo del mundo (2005)... Però la ficció deixa molt que desitjar, no hi ha varietat.

No?
No és que sigui súper cinèfil, però trobo que no hi ha pel·lícules de ficció basades en el futbol amb un impacte cultural i una qualitat raonable. Al discurs de l’Offside Fest deia que els nord-americans ho fan molt millor, els seus esports estan tractats d’una altra manera en la seva filmografia. Hi ha pel·lícules de beisbol, de futbol americà, de bàsquet... i de tots els estils: serioses, de ficció, d’animació...

Pot ser que es el futbol, pel seu vessant popular, sigui menystingut per la cultura?
Diria que això està superat. Fa 30 o 40 anys podríem entrar dins d’aquest raonament, però ara no. No crec que hi hagi algú pensant a fer una pel·lícula sobre futbol i digui que no la fa perquè el futbol és culturalment menystingut. Almenys, en el meu cas no ho és.

"Al no haver pel·lícules referents i exitoses, el cinema sobre futbol continua sent un espai una mica desconegut"

Per què t’interessa explicar aquestes històries que envolten el futbol?
Abans que cineasta, era futbolista. Vaig jugar fins als 27 anys. Era molt dolent, amateur, encara que estava federat i jugava a tercera i segona regional. El sol fet de passar per aquestes categories ja et dona moltes històries. Crec que hi ha un submón i un univers interessantíssim per a la ficció que està, no sé si desaprofitat, però es mira cap a una altra banda. Jo he fet uns quants curts, i tinc alguns escrits que no s’han fet per moltes raons. Fins i tot algun llarg que estava escrit i no vaig poder finançar.

El motiu?
En part, perquè hi ha una mica de prevenció sobre si una pel·lícula sobre futbol pot funcionar o no. En no haver referents exitosos, continua sent un espai una mica desconegut.

Et volia preguntar d’on venia la passió pel futbol... ja ho has contestat.
El meu pare era directiu d’un petit equip del barri de Sants i soci del Barça de tota la vida. A banda de jugar-lo, he viscut futbol tota la vida. Però com tanta gent. Només has de preguntar una mica i veuràs moltíssima gent que juga o ha jugat a futbol, no cal anar al món professional. El món del futbol amateur o modest és súper ric, i més a Catalunya. Tens el Júpiter, el Sant Andreu... cada barri té el seu equip emblema. El futbol modest, que és el que represento moltes vegades als meus curts, és tot un món a part. De vegades, molt diferent al futbol que veiem a les grans lligues i a la televisió.

Tenen alguna semblança, però?
Sí que té a veure, perquè el joc és el mateix, però tot el que l’envolta és diferent. El futbol modest té unes regles, té un espai, té una ànima... Moltes vegades això queda ocult als ulls de la gent i això és el que intento reflectir als curts.

"Quan jugava a futbol, havia vist companys que arribaven al partit de festa i sense dormir"

A Ascenso, el teu últim curt sobre futbol, també tractes aquest món.
Aquí hi ha aquesta frontera en què un equip està entre seguir sent amateur o esdevenir professional, l’esquer de guanyar-te la vida amb el futbol o no. També recordo haver anotat històries o petites anècdotes de l’època en què jugava a segona o tercera regional i, a part, fer llibres. Jugar en certs camps a Barcelona era jugar-te la vida...

Hi ha alguna història que puguis explicar i que no hagis representat en cap curt?
Vaig fer un curt que es diu Nitbus. No té res a veure amb el futbol, però el punt de partida era una anècdota personal. Tota la història passa en un autobús i els dos protagonistes van a jugar un partit de futbol sense haver dormit. Això és una cosa que encara passa i passa sovint, també a Primera Divisió.

Neymar... 
(Riu) No vull dir noms. Però mentre succeeix tota la història interna dels personatges, es van canviant a l’autobús per jugar. Quan acaba el trajecte, a 400 metres del camp de futbol, ja surten canviats per jugar. Això, que sembla una història inventada, ho he vist.

Ho has vist o ho has viscut?
Ho he viscut. No era jo qui em canviava, però he vist companys que sortien de l’autobús o del seu cotxe ja canviats de festa i sense dormir. 

A banda del futbol modest, per què et focalitzes tant en descensos i ascensos?
T’ajuda a donar-li una mica més de dramatisme, per posar a la gent en un punt de trencament. Sóc molt dolent analitzant el per què explico el que explico, però quan penses una història sempre creus que li has de donar una mica més de ganxo. A banda d'això, normalment les meves històries beuen de gent perdedora, que mai no està al focus mediàtic.

Per què?
Crec que és molt més interessant el món d’un perdedor que el d’algú que estigui triomfant i li vagin molt bé les coses. Crec que la felicitat és poc cinematogràfica. Ara hi ha molts documentals que reflecteixen la figura de Maradona, que ho té tot. Més exitós que ell igual no en trobes i amb la part més fosca tampoc. Per això és tan atractiu. Igual si Maradona hagués estat només exitós i no tingués aquesta part fosca, no seria tan cinematogràfic.

"És molt més interessant el món d'un perdedor que el d'un triomfador... la felicitat és poc cinematogràfica"

El fet que hagis tingut un contacte tan estret amb el futbol modest, et fa mirar amb uns altres ulls un partit de Champions, per exemple?
Cada faceta del futbol té el seu encant i el seu forat negre. Quan veig un partit de Champions, l’intento gaudir. El futbol modest és un altre tipus de focus: primer, perquè en formava part i m’hi sento molt identificat; després, té aquest punt reivindicatiu de contenir moltes històries que no s’han explicat mai i és una bona oportunitat per a mi com a cineasta. Si s’expliquen bé, aquestes històries són interessants per a tothom, fins i tot si no t’agrada el futbol.

Sí?
Els meus curts de vegades s’han passat en festivals internacionals o a la televisió i hi ha gent que em ve i em diu que no li agrada el futbol, però en canvi li ha agradat el meu curt. Perquè són històries universals: tan és si passa al món de la moda, del hip-hop o del futbol.

I amb quins ulls veus la Superlliga?
Si abans parlàvem d’ascensos i descensos, això ho matem en una Superlliga. Però també et dic una cosa: el joc és tan simple i potent, que pot amb tot. Fins i tot amb aquestes iniciatives una mica elitistes o aristocràtiques. Aquí hi ha un tema claríssim: el futbol conviu amb una cosa que es diu capitalisme, que és on vivim. Una cosa que mou tants milions, fa inevitable que existeixin aquestes capitalitzacions del futbol. Un altre tema és si FIFAs o UEFAs són la solució, només cal veure el que hi ha passat últimament allà. Tampoc hi ha moltes pel·lícules d’això i jo no les faré...

Futbol femení. La seva irrupció pot dotar aquest esport de nous significats?
Hi ha una cosa amb el futbol femení que és inevitable: el seu referent és el futbol masculí. Fins que no passi un temps d’adaptació en què el futbol femení tingui la seva pròpia personalitat, tindrà el mirall del masculí. És inevitable, perquè són més de 100 anys en què el futbol ha estat masculí i prou. Només cal parlar de pel·lícules com Ibéricas Futbol Club, que tracten el futbol i les dones d’una manera molt diferent al que representa Alexia Putellas. És difícil desfer-se d’aquesta història, però estem en un temps d’evolució i crec que el futbol femení agafarà la volada que ha de tenir. Perquè el joc és el mateix, la seva senzillesa és quelcom miraculós.

Què t'agrada més del futbol: el joc en si o tota aquesta part social que l’envolta?
Com a simple espectador, el joc mana sobre qualsevol cosa. Com a cineasta, la cosa canvia. També està el gran repte de dibuixar un partit de futbol a la pantalla. Com a espectador de cinema noto de seguida quan està teatralitzat, és inevitable. A Màxima pena tot el partit passa en off, a Libre indirecto és un punt de vista súper limitat que ajuda a creure’t el partit. Però quan poses una càmera dins un camp de futbol, has d’anar molt en compte.

(...)
Els nord-americans ho fan molt bé: si mires Any Given Sunday, d’Al Pacino, els partits de futbol americà te’ls creus. Aquí també es pot fer, però necessites un treball, un pressupost i una infraestructura molt grans per fer creïble un partit de futbol. Per això, cinematogràficament, dona més joc el que envolta un partit de futbol, que és relativament més fàcil de dramatitzar.

"Sempre hi ha aquesta sensació d'explicar la sinopsi de la teva pel·lícula sobre futbol i que l'altra persona baixi el nivell d'atenció"

Si et demanés de fer una pel·lícula sobre algun personatge del món del futbol, qui escolliries?
Hi ha gent que envolta el món del futbol i que igual l’espectador mitjà no sap ni que existeix: des del que marca les línies del camp fins al que cuida que un estadi estigui en activitat per un dia de partit. I no tenen res a veure ni amb el Messi, ni amb el Barça, ni amb la FIFA, ni amb la Superlliga. Però aquest tipus de personatges igual tenen una pel·lícula meravellosa.

Parlant amb gent del teu món, t’has trobat amb algú que et digui... "Juanjo, on vas fent això de futbol"?
Sempre hi ha aquesta sensació d’explicar la teva sinopsi, d’enviar la pel·lícula a un festival o d’intentar finançar-la i que l’altra persona baixi el nivell d’atenció. Potser l’has de convèncer o l’ha de veure per rescatar aquesta intenció que hi ha sota el futbol.

Quan guanyes la Palma d’Or el 2016, en algun moment penses en totes aquestes converses que havies tingut? Potser com a manera de reivindicar-te.
L’any que la guanyo, també la guanya Ken Loach, que ha fet pel·lícules on el futbol juga un paper molt gran. T’estic parlant d’un director súper reconegut, que igual ningú l’associa amb el futbol. Però si mires la seva filmografia toca, sobretot, les històries dels proletaris d’Anglaterra. I no pots dibuixar aquestes històries sense tocar el futbol, perquè forma part de les seves vides d’una manera importantíssima.

Quina pel·lícula de futbol tens com a referència?
Sincerament, no et puc dir una que sigui la meva Bíblia. A tothom li ve al cap Evasión o victoria, que és una pel·lícula mítica, però és més per caire sentimental que per qualitat cinematogràfica. Perquè si parlem de credibilitat, veure Sylvester Stallone de porter no és gaire creïble.