Que la masturbació forma part de la naturalesa humana no és cap novetat. Que existeixen joguines eròtiques que permeten gaudir-ne a través de l’experimentació, tampoc. No obstant això, és evident que des de fa un temps, amb la pandèmia com a factor desencadenant, el tabú que envolta aquests aparells sembla que es vagi dissipant en la nostra societat.

El confinament va servir com una època per a l'experimentació del propi cos. Segons dades de Platanomelón, una de les botigues eròtiques en línia amb més èxit a Espanya, les vendes van augmentar en un 200% comparat amb les setmanes prèvies a la quarantena. A més a més, es van imposar pràctiques com el sexting, que consisteix a enviar missatges, fotografies i vídeos de contingut sexual a través d'internet. Més enllà dels riscos, és evident que molta gent va decidir sortir de la seva zona de confort sexual.

Les masculinitats tòxiques 

Però per què les dones expliquen, cada cop més obertament, les seves experiències amb els succionadors de clítoris i altres joguines, mentre que als homes els costa tant? Mónica Branni i Andrea Martínez, psicòlogues i sexòlogues, parlen sobre la invisibilització de les joguines sexuals masculines –o per ser més exactes, adequades per a persones amb penis– com un fet carregat de sentit en una societat patriarcal com la nostra. Segons Branni, que treballa a Platanomelón, aproximadament un 60% dels homes cis heterosexuals declara no necessitar aquests instruments. 

No obstant això, assegura que altres estudis manifesten que aquests augmenten la funcionalitat sexual, a més de suposar un camp de descobriment de nous orgasmes. El motiu d'aquesta posició contrària? Les masculinitats tòxiques.

Aquest terme, segons que expliquen totes dues terapeutes, es refereix a la “por” que té l’home –normalment heterosexual– a provar algunes joguines (orientades, per exemple, a la masturbació anal) per semblar menys home que els que no les proven. A més a més, s'afegeix l'argument, amb forta càrrega conservadora, que sol anar de la mà amb aquest sector de la població: “L'home ja ho sap tot sobre la seva sexualitat”. 

Segons Martínez, la clau es troba en el sorgiment de moviments revolucionaris socials, en aquest cas de reivindicació sexual. És llavors quan sorgeixen forces oposades que suposen ser la resistència.  Alliberar-se d'aquests prejudicis, no encaixar al 100% en els estereotips que la societat masclista imposa, perjudica també alguns homes. Si s'atreveixen a parlar d'això, tal com assegura Martínez, “corren el risc de ser perseguits per aquesta ‘policia de la masculinitat’”. Són, per contra, els homes homosexuals o bisexuals els més oberts a experimentar amb aquests aparells.

Mónica Branni (sexòloga): "Més del 60% dels homes cis hetero diu que no necessita joguines"

Poca informació

No obstant això, no són pocs els motius que fomenten aquest ocultisme al món eròtic masculí. Estimuladors prostàtics, masturbadors i altres joguines per a la zona erògena, hi ha una gran varietat per triar, però el problema principal es troba en el desconeixement que hi ha sobre aquests.

Tal com afirma l'Andrea, “hi ha molts homes que quan se'ls parla de botiga de joguines eròtiques automàticament consideren que és per a l’estimulació del penis, i no sempre és així. Assignen una pràctica a una orientació sexual, posant aquesta barrera, quan realment són joguines dissenyades per a una estructura anatòmica independent de l'orientació”. El sexe o el plaer anal, segons Branni, “és un món ple d'estigmes i falses creences”. 

D'altra banda, cal recalcar que les joguines sexuals també són aptes per gaudir en parella. D'aquí sorgeix una altra de les causes del temor als aparells. Martínez assegura que, independentment de l'orientació sexual molts homes en la relació poden tenir por a la ‘substitució’. Sosté que “venen a la consulta perquè el seu rendiment sexual els genera molta ansietat”.

Rendiment entès, és clar, sota els paràmetres de la masculinitat més clàssica. Que l'home tingui por per sentir-se reemplaçat per un aparell de silicona és un motiu més per tenir una certa repulsió a les joguines eròtiques. No obstant això, Branni també apunta que l'ideal seria veure'ls com a complements que sumen, mai com alguna cosa que resta o que és perjudicial per a un mateix o per a la parella. 

Estimulador de l’anus, pròstata i perineu. PLATANOMELÓN

Dissenys insuficients 

La insatisfacció amb el mercat de joguines existent és un motiu més de l’allunyament de possibles consumidors. De fet, és cert que resulta ser un públic complicat i per al qual constantment s'estan buscant innovacions. Per a Martínez, la solució passa per escoltar una mica més els interessos que pugui haver-hi.

“He vist que han comunicat queixes sobre com es dissenyen algunes joguines, perquè en moltes ocasions el que es fa és prendre els productes per a dones que tenen èxit. Però no podem traslladar alguna cosa que funciona per estimular una vulva com alguna cosa que funcionarà per estimular un penis. Per exemple, hi ha moltes persones amb penis que la vibració ni els va ni els ve”.

Més enllà de la botiga de joguines eròtica, el tabú de la masturbació masculina varia segons l'edat. I no només les generacions que parlen d'això, també en com es considera aquesta pràctica en funció del moment de la vida en el qual es trobin. Martínez reflecteix que “mentre que en l'adolescència està molt normalitzat que els nois es toquen, no m'imagino homes heterosexuals d'edat adulta, o que tinguin parella, fent-ho amb aquesta llibertat sense que se'ls acusi de 'pajeros'. Del que han de presumir és de la quantitat de dones que 's'han tirat'”. Les dues terapeutes estan d'acord que cal donar més obertura, deixant a un costat les diferències d'edat, anatomia o gènere. 

Andrea Martínez (sexòloga): "A moltes persones amb penis la vibració ni els va ni els ve"

Encara que existeixen diferències culturals arreu del món, a partir de ritmes diferents s’està donant un progressiu canvi de mentalitat. Les diferències culturals influeixen, però cada país s'adapta al tempo que es va marcant en la societat. El que és clar és que, comparat amb uns anys enrere, hem avançat. La masturbació, una cosa tan nostra, es posiciona com un tema de conversa més. I al costat d'això, malgrat qui li pesi, les masculinitats tòxiques –ja des de fa un temps– estan en escac.

Per poder parlar de la masturbació és evident que l’educació sexual ha d’estar sobre la taula. A les aules, i a la societat en general, és un tema que s’ha de tenir en compte per poder avançar. Per sort, ja s'han tractat temes relacionats amb la prevenció de la violència de gènere. Però ara toca anar més enllà i centrar-se en altres punts de vista. I en això, les dues sexòlogues conflueixen. 

Mónica Branni defensa que els sectors d’edat més avançada  –aquells que surten de l’interval d’entre els 18 i els 25 anys– “són generacions que han crescut sense educació sexual i probablement senten més pressió quan es parla de masturbació i ús d’algunes joguines". És per aquest motiu que s'ha de tenir en compte un públic plural i molt divers. Branni assegura que "és fonamental centrar-se en totes les edats, ja que així l'efecte aconseguit serà molt més determinant". 

Per poder parlar de sexe cal ampliar la nostra òptica. Aquesta paraula, amb el pas del temps, ha anat adquirint múltiples significats. Branni, en aquest aspecte, ho té molt clar: "El sexe també és plaer, gestió emocional i relacions sanes." 

Creu que les esperances de futur són optimistes i aquest canvi de mentalitat en el concepte de sexualitat pot generar millores per parlar de forma oberta de sexe i, sobretot, d'ús d'instruments sexuals en els homes i dones. "Ara és un concepte més fluït i representatiu, i per sort, sembla que les masculinitats tòxiques s'estan començant a dissipar", declara la sexòloga de Platanomelón.