Julián Casanova (Valdealgorfa, Terol, 1956), un dels historiadors espanyols més importants i amb major projecció internacional, és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Saragossa i professor visitant a la Central European University, Viena. És membre del consell de redacció de diverses revistes científiques, entre elles, Historia Social i Cuadernos de Historia de España i és col·laborador habitual de les pàgines d’opinió d’El País i forma part del "Gabinete" del programa de ràdio d'Onda Cero Julia en la Onda. 

El passat 2020 va publicar el seu últim llibre Una violencia indómita. El siglo XX europeo (Editorial Crítica). Des del terrorisme anarquista d'inicis de segle, a les guerres de secessió a Iugoslàvia durant els anys noranta, Casanova ofereix un recorregut per les diferents manifestacions de violència de l'Europa del segle XX, on hi destaquen la violència colonial, la neteja ètnica, la guerra, el genocidi i la violència sexual.

Quins eren els teus objectius principals a l'hora de fer aquesta investigació?
Treure a la llum les parts més ocultes i desconegudes de les manifestacions de violència i trencar amb l'enfocament "europeu-occidental", elaborat sobretot des de Gran Bretanya i França, que resta importància, o ignora, els diferents processos històrics d'una àmplia regió d'Europa Central i de l'Est i dels països mediterranis i que divideix el segle XX en dues meitats, de contrastos: una primera molt violenta i una segona pacífica. Com no hi ha una única història europea, sinó múltiples històries que se superposen i entrecreuen l'una amb l'altra, he intentat situar les principals manifestacions de la violència en un context transnacional i comparat.

A què es deu aquesta violència "indòmita"? Quins factors van ser claus?
No hi ha una teoria general sobre la violència, ni els casos específics ajuden per si sols a establir el que ha estat el meu principal propòsit: descobrir i conceptualitzar la lògica de la violència a través de les similituds i diferències entre els diferents episodis històrics. I en aquesta lògica solen destacar com a fils conductors les ideologies de la raça i de la nació, els moments de crisis generats per les guerres i les revolucions, i els projectes d'utopies totalitzadores. Darrere d'aquestes ideologies i projectes hi havia individus que prenien decisions concretes i estratègiques, el protagonisme de les quals no pot ser ignorat. D'aquí la rellevància que concedeixo als actors polítics, principals i secundaris i gairebé sempre masculins, als Estats, a membres dels moviments paramilitars i terroristes, de la violència revolucionària i contrarevolucionària, de guerres i postguerres. Però també a les dones i als nens, que van patir més que ningú l'arbitrarietat i inseguretat de les ocupacions, deportacions, la fam i les epidèmies.

"Destaquen com a fils conductors, les ideologies de la raça i de la nació, els moments de crisi generats per les guerres i les revolucions, i els projectes d'utopies totalitzadores".

En una entrevista amb el diari Público afirmes que "a mesura que el llibre avança, la narració es va enfosquint". Com evoluciona aquesta violència al llarg del segle?
Amb la violència dels imperis a les colònies, amb la Primera Guerra Mundial, amb les revolucions que la van acompanyar i amb els dos grans moviments i règims polítics que d'ella van resultar, el comunisme i el feixisme, la violència individual, terrorista, de mort al poderós i al tirà, va donar pas de manera definitiva a la de masses, a l'eliminació de grups definits per la classe, la raça, la religió o la nació.

Parles de carreteres secundàries. Què són i per què és important transitar-les?
Tracto de mostrar que la història no és un carrer d'una sola direcció. La carretera principal, la de la història política-diplomàtica-militar, de grans personatges i poderosos països, es completa en la meva recerca amb els fenòmens i esdeveniments històrics que no solen aparèixer a les fonts oficials. La història amb majúscula dels "grans personatges" -principalment homes, blancs i cristians- es creua, troba i a vegades xoca amb històries en minúscules de la multitud, d'homes i dones anònims. Un mosaic incomplet, les peces del qual he tractat d'ajustar a través d'una varietat calidoscòpica de lectures sobre el passat. Les carreteres secundàries són tortuoses, tenen precipicis que no apareixen en els mapes utilitzats pels grups dominants.

"I va ser a les colònies on va començar "l'orgia de violència" que va destruir les vides de milions de persones i que va 'rebotar' a Europa, tornant a la direcció d'origen, el 1914", afirmes al teu llibre. 
El repartiment d'Àfrica entre els principals poders europeus des dels anys vuitanta del segle XIX va significar un punt d'inflexió per al nou imperialisme, que va adquirir noves formes i un caràcter molt diferent del vell model colonial. La difusió del sentiment imperialista va contagiar a amplis sectors d'aquestes societats, en paraules de Konrad H. Jarausch, amb "una poderosa barreja de nacionalisme, militarisme i racisme". La superioritat armamentística dels europeus va subjugar a tots els pobles africans i només Itàlia va tenir algunes derrotes estrepitoses a Etiòpia.

La baralla per Àfrica i per l'adquisició de colònies va ser acompanyada d'excessos i manifestacions violentes, un procés en el qual hi va exercir un paper important l'adopció d'elements bàsics del darwinisme social, la interpretació de la vida i del desenvolupament humà com una cruel lluita per la supervivència on els forts dominaven als febles. L'imperialisme va tenir efectes devastadors i la violència utilitzada per sufocar la resistència indígena va anticipar el que tant va impactar després, perquè es creia que mai abans havia passat, al front oest durant la Primera Guerra Mundial. Les polítiques racistes i d'extermini van deixar banys de sang, amb diversos milions de víctimes entre tots ells, al domini britànic de Sud-àfrica, l'alemany d'Àfrica del Sud-est, l'actual Namíbia, i especialment al de Leopold II com a "regne sobirà" al Congo.

"La violència utilitzada a les colònies va anticipar el que tant va impactar després, perquè es creia que mai abans havia passat, al front oest durant la Primera Guerra Mundial".

Expliques que la Primera Guerra Mundial no va acabar el 1918. Per què?
La primera gran onada de violència massiva que va viure el continent va començar amb la Primera Guerra Mundial, les revolucions de 1917 a Rússia i les seqüeles de conflictes armats i paramilitarisme que va deixar la fallida dels imperis i del sistema tradicional de poders a una gran part d'Europa Central i de l'Est. Perquè, encara que oficialment va durar quatre anys i tres mesos, la Primera Guerra Mundial no va acabar el novembre de 1918, amb l'Armistici. Va ser seguida d'una onada de violència paramilitar, de "brutalització" de la política i de glorificació de les armes, de la violència i de la masculinitat. Les experiències de milions de soldats "brutalizats" al front i a les trinxeres van continuar després de l'Armistici amb la derrota, els disturbis i la por a la revolució, i la desintegració del control de l'Estat sobre la societat civil. Durant les dues dècades següents, els esquadrons armats, secundats per moviments polítics i grups financers, les confrontacions a manifestacions i mítings i els atacs als oponents polítics es van convertir en moneda corrent entre les organitzacions esquerranes i ultradretanes. La Primera Guerra Mundial va ser seguida d'una "epidèmia" de violència paramilitar.

I la segona tampoc acaba el 1945...
A partir dels inicis de 1945, amb la derrota dels feixismes, centenars de milers de persones van ser víctimes d'una violència retributiva i venjadora, amb un ampli catàleg de sistemes de persecució: des de linxaments, especialment en els últims mesos de la guerra, a sentències de mort, presó i treballs forçats. Però no en tots els llocs va ser igual i amb la mateixa intensitat. A Alemanya, origen de gairebé tot, van ser executades o empresonades menys persones que en altres països occidentals i, com va passar en les dues guerres mundials, va ser al centre i est d'Europa on es va vessar més sang.

Tal com expliques al llibre, tant la Primera Guerra Mundial com la Segona, van ser més destructives i traumàtiques a Europa de l'Est que als països occidentals i no obstant això, des de la historiografia se li ha parat menys atenció. Per què?
Els 224 milions de persones que vivien als imperis multinacionals d'Àustria-Hongria, Rússia i als Balcans abans de la Primera Guerra Mundial mostraven una notable diversitat ètnica, lingüística i religiosa. Com mancaven d'una llarga història de construcció de nacions, d'Estats independents, i els Estats multinacionals havien sobreviscut, l'àrea que s'estenia des de la mar Bàltica a l'Adriàtic va romandre com una franja de població barrejada, com era llavors denominada. Els aguts conflictes de classe del segle XIX, construïts i conceptualitzats com la "qüestió social" a Occident, van aparèixer en part com a religiosos i nacionals a Europa Central i de l'Est. Sembla obvi que la mirada des d'Europa de l'Est descobreix un panorama diferent al transmès per la majoria dels historiadors d'Europa Occidental i dels Estats Units, per als quals tots els horrors del segle XX van néixer de la Primera Guerra Mundial.

"La Primera Guerra Mundial va ser seguida d'una onada de violència paramilitar, de "brutalització" de la política i de glorifiació de les armes, de la violència i de la masculinitat"

Una idea molt difosa és que el conflicte armat als Balcans dels anys noranta s'explica per "odis ancestrals" i per una qüestió de la regió, que té una llarga història molt propensa a la "cultura de la violència". Però per a entendre la naturalesa del conflicte, on hem de mirar també?
La guerra i totes aquestes manifestacions de violència no van ser inevitables, no van ser un reflex d'aquesta història tan "característica" dels Balcans, sinó el resultat d'una desintegració política, que es pot explicar i ha ocorregut en altres escenaris històrics. En negar que els "odis ancestrals" van ser les causes profundes d'aquella guerra, els millors especialistes no han volgut argumentar que l'etnicitat no compti, que la història sigui irrellevant o que Iugoslàvia fos un paradís multiètnic. Les elits postcomunistes i nacionalistes, secundades per diferents grups militars i paramilitars, van explotar les tensions ètniques a través dels mitjans de comunicació i la propaganda per mobilitzar a soldats i a la població civil i per a aconseguir els seus objectius van recórrer a la manipulació de la història, a greuges mítics i a les memòries més recents de la Segona Guerra Mundial. Van veure així una oportunitat, en el context de desintegració de les estructures de l'Estat, d'agafar poder i territori, davant la passivitat d'institucions internacionals com la Unió Europea, L'OTAN i les Nacions Unides.

Afirma que les violacions massives a Bòsnia i Hercegovina "no van ser el resultat d'esporàdics esclats d'ira o d'emocions embogides per la guerra". Què hi ha darrere? 
Si per alguna cosa va destacar la violència en les guerres de secessió de Iugoslàvia, va ser per les violacions de dones musulmanes a Bòsnia i Hercegovina, un pla de terror organitzat i orquestrat pel comandament militar serbi-bosnià. La informació d'aquestes violacions massives –i també sobre les que van ocórrer a Ruanda al voltant dels mateixos anys- i el subsegüent reconeixement internacional com a crims de guerra va donar "legitimitat intel·lectual i urgència ètica" a estudiar la violència sexual en totes les guerres anteriors. Aquestes violacions, escenificades en moltes ocasions en públic, no van ser el resultat d'esporàdics esclats d'ira o d'emocions embogides per la guerra, sinó "una política racional" planificada per la direcció política i militar sèrbia a Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina. Com els saquejos o execucions, la violació era un "acte social" que incloïa a un nombre considerable d'homes.

"La informació no contrastada i l'opinió difuminen les fronteres entre els historiadors professionals i els aficionats a la història"

Per què és important l'estudi d'aquesta violència?
Les històries introduïdes en la meva recerca sobre la violència durant el segle XX europeu mostren que homes i dones es van veure afectats de diferents maneres per les guerres, revolucions, accions paramilitars, neteges ètniques i genocidis i que centrar-se en aspectes específics de gènere il·lumina una millor comprensió dels motius, la dinàmica i les conseqüències dels crims massius. La història social, cultural i d'identitats de gènere va començar a situar a les dones -i als nens- en els relats de les desgràcies provocades per les guerres, les revolucions, les neteges ètniques i els genocidis, on haurien sofert més que ningú l'arbitrarietat i inseguretat de les ocupacions, deportacions, la fam i les epidèmies.

"Els passats fracturats es recorden des de presents dividits". Què vol dir això i quin és el paper de l'historiador aquí?
Aquest segle de violència indòmita ha deixat cicatrius, visibles o ocultes, de massacres i destrucció. Un passat fet present, recordat, oblidat, confrontat, reprimit. Els records i commemoracions de passats difícils i violents plantegen enormes desafiaments als historiadors, que intentem diferenciar entre història i memòria, entre coneixement documentat i subjectivitat. Al contrari que les lluites heroiques, els triomfs militars o les celebracions de la grandesa nacional, els passats traumàtics o infames no es presten a relats fàcils o d'autobombo. Les memòries canvien amb el temps, conforme la societat i la política evolucionen, i canvien també les seves formes de difusió en els mitjans de comunicació. Com ocorre amb l'anàlisi de la història, la memòria convida a diverses i controvertides lectures. D'una banda, la informació no contrastada i l'opinió difuminen les fronteres entre els historiadors professionals i els aficionats a la història. De l'altra, quan es tracta del segle XX -de guerres, revolucions, neteges ètniques i genocidis-, resulta difícil distingir entre les recerques sòlides, contrastades, debatudes en congressos i treballs científics, i els relats propagandístics o polítics. És la confrontació entre l'historiador i les memòries encara adolorides i les postures ideològiques capaces de despertar intenses passions. 

Fotografia de capçalera de Wikimedia Commons