M'he assabentat que Julio Anguita (Fuengirola 1941 -Còrdova 2020) ens havia deixat per una notificació al mòbil. Més que la seva mort -després del seu tercer infart, pocs confiaven en la seva recuperació-, m'ha sorprès que no fos el meu pare qui m'avisés de la notícia. Tot el que sé de l'exdirigent del PCE i d'Esquerra Unida m'ho ha explicat ell, militant d'aquest partit; des de ben petita m'ha narrat aventures en què quasi sempre hi sobrevolava el seu nom. 

He rebut la seva pèrdua amb molta tristesa, però -tristament, també- amb molt desconeixement sobre què ha representat la figura d'Anguita per a la política espanyola. Tinc la sensació que nosaltres -els joves de la generació Z- sabem molt poques coses sobre com va ser vertaderament la política dels últims vint anys del segle XX, perquè ningú mai no ha fet esforç per explicar-nos-la.

Amb llàgrimes als ulls i avergonyida per tota aquesta ignorància, no he pogut evitar recórrer al meu pare perquè, emocionat pels records i per totes les experiències viscudes, m'expliques com va ser la vida del "Califa rojo de Córdoba":

“Julio Anguita va ser la primera alegria del PCE, després de la desfeta en les inicials eleccions generals. El primer alcalde comunista en una capital de província rompia amb la idea dels límits del comunisme quan Europa portava una altra direcció. Al califat de Còrdova, Anguita desenvolupava una política de gestió i, a Andalusia, una política de les idees. 

Tot això, quan el Partit Comunista queia a bocins, incapaç de compaginar el clàssic centralisme democràtic i les noves formes de fer política a les institucions, i es perdia en interminables disputes internes. En certa manera, l’èxit electoral del PSOE, que no corresponia a una implantació real, havia limitat l’espai del partit de l’antifranquisme i les llibertats. 

Paradoxalment, també va ser el PSOE qui va permetre una segona oportunitat a aquella esquerra sense brúixola. Amb la convocatòria del referèndum de l’OTAN, en el qual Felipe González es desdiu d’antigues promeses, aquella esquerra desfeta i desorientada es refà. Primer amb Gerardo Iglesias, el miner, després amb Julio Anguita, el professor.

Julio Anguita i Josep Portella en un acte d'IU a Menorca, l'any 1994. Foto: Diari Menorca

Posteriorment, la multiplicació dels casos de corrupció que afectaren als socialistes, la guerra bruta contra ETA, i les mesures econòmiques, que van des de les privatitzacions de les grans empreses públiques fins l’acceptació del Tractat de Maastricht, obren el camí d’Esquerra Unida, on destaca el discurs de Julio Anguita. Destaca pel contingut inconfusible i també per la forma: rigorós, clar, polèmic, respectuós, allunyat dels polítics de l’espectacle i del show bussines en el que ja es convertia la pràctica política en procés de professionalització. 

Potser per això, per la rotunditat, un poc autoritari. Va arribar un punt, emperò, que el PSOE va veure perillar la seva hegemonia electoral en l’esquerra, i va començar una campanya de setge contra Anguita i EU. No es van trobar tots sols, en l’empresa. Per un costat, les clavegueres i l’aparell mediàtic de l’Estat i l’aparell mediàtic del grup PRISA, encapçalat per El País. Per altra, amb la profusió de la idea de pinza PP-EU contra el PSOE, que a base de repetir-la va calar entre el votant d’esquerres. Per últim, amb la promoció, dintre de la pròpia Esquerra Unida, de la contestació interna a Anguita, on va destacar aquella denominada Nueva Izquierda, la majoria dels líders de la qual van acabar acomodats en càrrecs facilitats pel PSOE.

A aquesta campanya també hi van servir algunes posicions dels socis catalans d’EU, Iniciativa per Catalunya, i la tradicional facilitat amb la que els comunistes dediquen més temps a la pròpia existència que no a la societat a la que pretenen servir, en una pràctica del canibalisme polític digne d’estudi. 

Aquella escalada de tensió va conduir a uns seriós problema cardiovascular que va precipitar el seu adéu a la política en primera línia. La darrera demostració d’honestedat va ser el de renunciar a tots els beneficis dels ex-diputats i tornar a la seva feina a l’institut. Posteriorment, la mort del seu fill a la guerra d’Iraq va ser el darrer cop.

Durant aquests anys, Anguita mai no ha deixat l’activitat política de la reflexió i el debat i la crida a la unitat de les esquerres. No és estrany que tant Podemos com Esquerra Unida, tant Pablo Iglesias com Alberto Garzón, l’hagin tingut com a referent i que hagi estat un impuls en el procés d’unitat que s’està generant. 

A l’inrevés de 1993 i 1996, quan els vots d’EU no van ser imprescindibles pel PSOE, els resultats de 2019 han fet veure al PSOE la necessitat de l’acord amb la seva esquerra i han impedit, almenys en aparença, la reedició d’aquella campanya de setge de la segona meitat dels anys noranta. La crisi política generada pel procés a Catalunya, amb efectes sobre el conjunt de l’Estat, i la dramàtica crisi mediambiental, agreujada per l’esclat del COVID19 , han estat motiu de preocupació i pública reflexió del líder que no volia que li fessin fotografies”. 

Josep Portella Coll (Ciutadella, 1955) va ser diputat per Esquerra Unida al Parlament de les Illes Balerars entre 1995 i 2003 i coordinador del partit a Menorca entre 1994 i 1999, entre d’altres càrrecs..