Quatre nois de Liverpool van formar el 1960 una banda que passaria a la història de la música i que obriria les portes de manera definitiva a un tipus de grup que avui dia encara és perfectament vigent: els grups de música formats íntegrament per nois, coneguts amb el nom de boyband. Els Beatles van ser els primers que van triomfar explotant aquest format.

Després de vuitanta anys i uns quants canvis socials, les boybands i els seus integrants continuen causant furor. Això vol dir que ens trobem davant d'un fenomen que sobreviu al pas del temps i s’adapta a cada generació. La dècada passada, la boyband per excel·lència va ser One Direction, que va marcar un abans i un després per als mil·lennista. Ningú sap què depararan els anys 20, però el que sí que sabem és que el seu inici ha tingut un protagonista musical clar: BTS, el grup format per set nois sud-coreans que han arribat a ser el model a seguir per triomfar en aquest format musical.

Un producte musical que va més enllà de la música

A simple vista, una boyband és un grup de nois joves que canten i ballen bé, que solen encaixar en els estàndards de bellesa occidentals —sempre compleixen les normes estètiques del moment—, que són simpàtics i es deuen al seu públic. Ara bé, aquestes bandes són un producte en què tots i cadascun dels detalls estan vigilats amb lupa. Tomeu Canyelles, historiador de la música, assegura que les boybands són "un producte desproveït de qualsevol element contracultural que resulti molest o provocador”. Segons Canyelles, aquest "conservadorisme" també condiciona un element vital per a l’existència de les bandes: la seva projecció al públic.

En aquest aspecte, la seva imatge té, diu Canyelles, "un paper decisiu" que canvia segons l'època, s'adapta als cànons i als gustos de la majoria, per tal de no només ser musicalment atractius, sinó també ser-ho visualment. El que ha canviat el 2020, però, és justament aquesta estètica a la qual el públic sempre ha estat acostumat. Amb el nou model de boyband provinent de Corea del Sud, entre les quals destaca BTS per ser els primers a aconseguir una gran projecció internacional, els patrons associats fins ara al gènere masculí han fet un gir rotund.

En aquest sentit, Paula Merino, titulada en Estètica i Bellesa, considera que els membres de la majoria de grups de K-pop no tenen vergonya a l'hora de posar-se roba i maquillatge que "en altres països sí que duen amb més pudor". La masculinitat asiàtica, sobretot la d’aquells que es dediquen al món de l’entreteniment —això inclou cantants, però també actors i altres personalitats públiques—, és entesa de forma diferent al que s’entén com a masculinitat a Occident. A Corea del Sud, molts elements que els occidentals atribuïm tradicionalment al gènere femení són valorats de manera positiva en els dos gèneres. "Es cuiden moltíssim, i saben que el maquillatge els obrirà portes perquè els farà cridar més l’atenció", explica l'estilista Paola Benítez.

Tot i això, la indústria coreana ha explotat el concepte de la boyband perfecta, basant-se en aquestes figures que anomenen ídols. Després de ser escollits a través de càstings o, en un gran nombre de casos, a través d'agències, els joves aprenents s’embarquen en un període d’entrenament molt dur que no acaba fins que no encaixen en algun projecte de boyband.

Els membres del grup BTS en un concert. Foto: AP

Per tal d'escollir els més aptes, es fixen en les seves habilitats i personalitat, la qual ha de ser carismàtica, atractiva i modèlica per a l’audiència. Després, l’agència els assigna un rol concret que molts cops els acompanya durant tota la seva carrera: el líder responsable, l’enèrgic que sempre anima l’ambient, el jove i adorable maknae, etc. Tomeu Canyelles assegura que tots tenen "rols de personalitat diferenciats" que atreuen a tota mena de gustos i que, alhora, es complementen entre ells per formar un conjunt perfecte.

Innovar en estètica i en estil musical

No obstant això, la majoria de les boybands acostumen a tenir trajectòries molt curtes. Les que sobreviuen al pas del temps són una excepció si es comparen amb tots els cantants d'un sol èxit, com per exemple Jimmy Eat World amb "The Middle" o els Hanson amb "MMMbop". Canyelles assenyala: "la lògica capitalista controla la pulsió artística", i afegeix que "això explica per què moltes de les boybands per antonomàsia tenen trajectòries discogràfiques relativament curtes".

La dependència extrema de la seva base de seguidors per poder seguir triomfant limita la seva capacitat d’evolucionar estilísticament. Per assegurar-se que els fans no marxen, la productora s’ocupa que, malgrat que publiquin cançons i àlbums diferents entre si, mai perdin un element comú, la qual cosa promou que s’assemblin molt entre ells. Zayn Malik, exmembre de One Direction, explicava a la revista Fader: "Si cantava una melodia o una estrofa amb un estil una mica R&B es tornava a gravar 50 vegades fins que semblava pop. Sempre que canviava alguna cosa, no encaixava [...]. La direcció tenia un concepte rígid de què volia per part de la banda". 

Aquest aspecte, però, torna a fer un gir amb les bandes de K-pop. El gènere d’aquestes boybands, tot i anomenar-se pop, va més enllà d'aquesta etiqueta. És difícil establir uns termes concrets per definir quin estil de música és el corresponent a cada grup coreà, tenint en compte que cada àlbum és completament diferent i hi podem trobar des de rap a hip-hop o R&B. Per tant, el grup experimenta constantment i el seu estil va evolucionant, fet que fomenta abraçar un públic molt més ampli i divers.

Els fans, l'element imprescindible

Qui no recorda la clàssica imatge de les fans dels Beatles cridant i plorant en un concert? Tot i que pot semblar graciós o, fins i tot, increïble, aquesta escena representa a la perfecció allò que és essencial perquè una boyband triomfi. Independentment de l'esforç que hi hagi al darrere, és a dir, de la feina de la discogràfica o del talent dels seus membres, la boyband no triomfarà si no té fans, als quals no només els ha d'agradar la seva música, sinó també els han de prendre com a referents. Per il·lustrar la magnitud del fenomen, l'any 2019 BTS va fer un concert a l’estadi Rose Bowl, a Califòrnia, amb capacitat per a més de 90.000 persones. Era el mateix lloc on havien actuat artistes únics com Michael Jackson, The Rolling Stones o One Direction.

El sociòleg Jordi Busquet considera que el fenomen fan és un factor "històric" que canvia amb el temps però que persisteix i que és "intergeneracional". Malgrat les crítiques que sovint es fan als fans, categoritzant-los com a persones histèriques o malaltissament obsessionades, Busquet defensa que aquesta relació amb les bandes, en aquest cas, amb BTS, es tracta d'una activitat "sana", que es comparteix entre aquells que tenen la "mateixa afinitat".

En aquest sentit, però, compartir els gustos musicals no havia estat tan fàcil com ara. Gràcies a Internet, es poden crear comunitats d’arreu del món de persones a qui els agrada una determinada boyband i s'uneixen en línia per compartir-ho. Això, que les generacions anteriors gairebé no podien ni imaginar, ara afavoreix la difusió del fenomen fan arreu del món.

Propera parada: Corea del Sud

Les boybands sud-coreanes han entès el concepte i l'exploten al màxim. El producte que s'ha creat a Corea viu bàsicament a base de les xarxes socials: la majoria de grups tenen un únic compte a Instagram i Twitter, des d’on concentren tot el contingut que publiquen a Internet, a partir d’una gran estructuració i planificació. També hi ha aplicacions i programes d’entreteniment creats exclusivament per a ells. Quan fan un comeback, és a dir, quan publiquen un àlbum nou, s’estableixen horaris setmanals per garantir contingut d'entreteniment constant.

Així, la promoció dels grups i la interacció amb les fans no s’atura mai. Mitjançant la publicació de contingut molt personal de cadascun dels membres de la banda, es crea un vincle emocional molt més fort que el que existia entre les boybands que hem conegut fins ara i els seus seguidors, basat en una gran devoció mútua. Un altre factor clau és el marxandatge, pòsters, pel·lícules i altres productes personalitzats, ja que reforcen el "sentit de culte a la personalitat", segons apunta Canyelles, que creu que quan aquestes iniciatives són degudament promocionades mitjançant canals d’informació "permeten reforçar la lògica de les majories i les conductes d’imitació".

Música intrínsecament lligada a la imatge, música convertida en un producte que va més enllà de la creació artística i s’enfoca moltíssim en el seu públic i en les vendes. Les boybands són la suma de molts elements creats i mesurats al mil·límetre que les fan triomfar i les distingeixen d’altres tipus d’artistes. Els Beatles van ser només la primera parada d'un llarg trajecte des del Regne Unit fins a Corea del Sud, on probablement no s'acaba el camí. A mesura que han passat les dècades, la indústria musical ha anat agafant consciència de la rendibilitat d’aquest fenomen. Prova d'això és que el model s'ha anat actualitzant i adaptant perfectament als nous temps, fent d’Internet i la globalització dos grans aliats.

BTS ha aconseguit reunir literalment un exèrcit —els seus fans s’anomenen ARMY— de deixebles a través de les xarxes socials, malgrat que són de Corea del Sud, un indret que s'allunya de l'imaginari occidental. L’idioma ja no és una barrera i tampoc no ens limitem a cançons bàsiques pop d’amor. BTS, com totes les boybands, és part d’una història i comparteix característiques amb els seus predecessors, però ha anat encara més enllà del que s’havia aconseguit fins ara, a fi de convertir-se en el model de boyband del 2020.