- opinió -
Joan Simó
Joan Simó
La geopolítica de les víctimes
A George Floyd li ha tocat ser un home de Tiananmen a la inversa
Per Joan Simó
Publicat el 10 de juny 2020

Coincidint amb l’inici de l’arrest domiciliari, l’empresa Movistar va decidir, en un magnífic acte de caritat cristiana, obsequiar els seus clients de menor categoria, entre els quals em trobo, amb una substancial ampliació del nombre de canals televisius disponibles. L’oferta, fins aleshores limitada a les cadenes d’àmbit nacional, va passar a incloure mitjans com la BBC, la FOX, Al Jazeera o France TV.  L’obertura d’aquesta finestra mediàtica mundial m’ha permès afrontar els vespres d’aplaudiments amb cert zen, tot desconnectant de les demostracions d’afecció nord-coreana que tant semblen agradar als meus veïns.

Però, més enllà de l’entreteniment puntual, he tingut l’oportunitat de descobrir un canal que m’ha canviat la vida. Parlo de la CNC World, l’instrument de propaganda amb el qual, imitant allò que han fet els ianquis amb Hollywood i la CNN, el règim de Xi Jinping vol donar-nos a conèixer les meravelles del seu sistema polític. La meva fascinació per aquesta espècie de Pravda televisiu del tercer mil·lenni només ha fet que augmentar amb el pas de les setmanes. Ara que els veïns ja no em molesten i he pogut tornar al lloc del qual mai m’haurien hagut de fer marxar, és a dir, la terrassa del bar La Vila, segueixo dedicant part del meu temps a la contemplació extasiada dels informatius xinesos.

L’altre dia vaig tenir la grata oportunitat d’observar com els nostres amics de Pequín parlaven sobre les protestes sorgides arran de l’assassinat de George Floyd. Mentre el presentador incidia en el greu problema que suposa el racisme als Estats Units, a la pantalla s’hi podien veure milers de pacífics manifestants demanant justícia i igualtat. Les bucòliques protestes projectades per la CNC poc o res tenien a veure amb els esclats violents i les imatges de saquejos i incendis que han fet la volta al món. No és d’estranyar que, en plena guerra comercial i en mig d’acusacions recíproques sobre l’origen geogràfic del virus, la Xina vulgui mostrar els enemics de Trump com herois gandhians reprimits per una policia sàdica i perversa. Aquest maniqueisme discursiu, tan habitual en l’era del hashtag, m’ha fet recordar altres incidents més o menys similars (les comparacions sempre són odioses) on, la premsa, en aquest cas l’occidental, s’ha dedicat a crear herois internacionals als quals tot ciutadà decent havia de recolzar cegament.

L'obsessió amb la defensa aferrissada dels oprimits ha portat a la creació d’estats d’opinió favorables a causes tan diverses com les dels demòcrates hongkonguesos, els rebels sirians o els albanesos de Kosovo. Totes elles han tingut en comú factors com una ràpida mediatització o la construcció d’un relat basat en la repetició continuada d’una o diverses imatges impactants on algú innocent era brutalment reprimit per l’autoritat del país al qual es buscava qüestionar. Totes elles han passat pel mateix cicle d'agitació de consciències, simbolisme universal i oblit sobtat tan bon punt el focus mediàtic i la batalla geopolítica del moment s’han vist traslladades a un altre escenari. A George Floyd li ha tocat ser un home de Tiananmen a la inversa, un reclam mediàtic amb el qual la Xina podria donar una estocada mortal a la decadent imatge mediàtica que fa temps que projecten des de the home of the brave. El problema ve d’arrel i dubto que canviï o pugui canviar, però ja se sap que a les masses els agraden els casos concrets.

De víctimes n'hi continuarà havent, sempre, no cal anar fins a Minneapolis per trobar-ne. Un cop acabada l’agitació, caldrà veure quina serà la pròxima en despertar l'interès dels focus i de les campanyes de solidaritat internacional. Aylan Kurdi, Kong Nyong i Phan Thị Kim Phúc van passar pel mateix sense que el seu greuge quedés compensat de cap forma.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —