A word is dead
When it is said,
Some say.
I say it just
Begins to live
That day.
-    Emily Dickinson

Les paraules són l’eina més poderosa que tenim, capaces d’infligir dolor i generar felicitat. Tenen una capacitat d’impacte incalculable de la qual no en som conscients. Parlem despreocupadament deixant anar allò que ens passa pel cap sense ser conscients de què estem generant. Sense adonar-nos que podem estar a un fonema de disparar algú allà on fa més mal, o de capgirar la tristesa d’un mal dia cap a la felicitat d’un que no ho és tant.

En un món on les pantalles ens protegeixen de l’emoció de la comunicació cara a cara, hi ha qui eixample l’ego per aprofitar les xarxes per desfogar-se. Comentaris pejoratius, indirectes molt directes, frases amb dobles sentits, opinions ofensives, són exemples del que es troba en la immensitat digital. El que pocs són capaços de fer és entendre l’impacte de la paraula. Que allò que un escriu rere la immunitat emocional d’una pantalla no té per què implicar la immunitat del receptor que pot rebre cada lletra com una petita bala.

Tothom recorda paraules que li han canviat la vida, frases que han marcat un abans i un després, comentaris que han fet mal, i d’altres que han sanat ferides. Converses impactants, missatges inspiradors, i simples paraules boniques que han arrencat somriures en dies grisos.  Tot i això, per alguna qüestió de superioritat moral humana que no acabo d’entendre, però que segur està estudiada, el més habitual de llegir a les xarxes i d’escoltar en molts entorns socials són crítiques, negativitat, paraules carregades d’un mal important. Aquestes les deixem anar com expiracions de l’aire que respirem, amb imprudència i sense més. Per contra, infravalorem el positivisme de les bones paraules.

Un fet tan simple com dir bon dia i donar les gràcies. Una felicitació quan un company presenta un treball que consideres bona feina, un compliment al menjar quan vas a un restaurant i t’agrada el plat que has demanat, un “ànims” a una amiga que estigui tenint un mal dia, un recordatori que tot sortirà bé, una oferta d’ajuda, un bon consell quan fa falta, i fins i tot, un fet tan simple com dir “m’encanta la samarreta que portes”. Tan fàcil de dir, tan cert i pur de pensar i pot ser la guspira d’un canvi positiu.

Des que articulem el primer so, ens comuniquem constantment, per la via que sigui, a través de la paraula. És tan fonamental com el batec del cor i, per contra, li atorguem un valor inexistent. Em pregunto si quan s’escrivien cartes i parlar per telèfon tenia unes complicacions i un cost molt elevat, es valorava més el que es deia. Una carta d’amor d’aquelles que s’enviaven els pares quan ell era a la mili i ella l’esperava a casa. Pensaven en cada detall, en el significat i l’impacte de cada expressió utilitzada, en les emocions fetes paraules. Em pregunto què passaria si en lloc d’utilitzar Whatsapp i Twitter -que no ens donen espai per processar res-, ens tornéssim a enviar cartes. En seríem capaços?

Algun cop he fet l’exercici d’escriure’n, per aniversaris de persones especials, per dir adéu als qui ja no tornaran, per a explicar algun fet que no em veig amb cor d’articular espontàniament. El resultat sempre són paraules molt més sinceres i meditades i és així com he pres consciència de què puc generar amb el que dic.

Escriu una carta. No l’enviïs si no vols. No cal. Escriu-te-la a tu mateix o a algú a qui estimis. Atura’t a pensar. Com diràs el que penses, què t’agradaria que aquella persona sabés, com vols que el seu dia canviï amb allò que li diràs. Fes l’exercici d’entendre que la paraula és el més a prop que estaràs de la màgia més fantàstica. Com deia la poetessa Emily Dickinson: “La paraula mor quan és dita, diuen alguns. Jo dic que comença a viure aquest dia”.