Enterraments per videoconferència i cerimònies de cremació amb només tres familiars: haver de lamentar la mort d’un ésser estimat enmig de la pandèmia del coronavirus és, potser, un dels reptes més complicats per a tots. En parlem amb la psicòloga clínica Anna Miñarro, experta en experiències traumàtiques, i descobrim algunes de les històries de dol d’aquests dies. 

Vivim immersos en una epidèmia plena d’incògnites i pèrdues inesperades. Quan es produeix una mort en aquestes circumstàncies i de manera tan imprevista, “l’experiència traumàtica pot sobrepassar les capacitats d’assimilació del nostre psiquisme”, afirma Miñarro. Ens trobem en una situació molt complicada i cal complir una sèrie de normes que ens han imposat per no empitjorar-la. No se’ns permet abraçar ni fer petons als nostres estimats per poder-nos donar consol i tampoc no ens podem acomiadar de la persona que acabem de perdre. D’aquesta manera, “el ritual de l’inici del dol queda totalment impedit”, explica la psicòloga.

Com a professional de la salut mental, Anna Miñarro afirma que està "molt preocupada” i preveu que les conseqüències “seran traumàtiques a nivell social, econòmic i sanitari”. Està convençuda que estem patint una catàstrofe i assegura que “posar-hi paraules i acceptar el patiment” és el primer pas per prevenir conseqüències traumàtiques a llarg termini.

El Departament de Salut va prohibir les vetlles i les cerimònies religioses, però Miñarro destaca que “estar confinats no implica haver-nos d’aïllar també a nivell emocional”. Per tant, recomana buscar alternatives que permetin acomiadar-nos de la persona en la mesura que es pugui, com ara escriure una carta de comiat, posar la seva cançó preferida o compartir una fotografia a les xarxes socials.

Planta habilitada com a dipòsit refrigerat al Tanatori de Collserola. FOTO: Eduard Batlles (ACN)

Skype des de l’Iraq per enterrar el seu pare
Mireia Termes és treballadora humanitària d’una ONG i el 7 de març va marxar a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, per motius de feina. Pocs dies després, el seu pare es va contagiar de la Covid-19, el van ingressar a l’hospital per una forta pneumònia provocada pel virus i, com que no millorava, el van ingressar a l'UCI. Tot i així, el tractament no li va funcionar i van aparèixer complicacions renals. Els metges ja no van poder fer res i el 29 de març va morir. 

“El meu pare era molt conegut al poble i m’imaginava que, quan morís, el seu enterrament estaria ple de gent i no en aquestes condicions”, confessa la Mireia. En un principi no hi deixaven anar a ningú, però van trigar cinc dies per poder-lo enterrar, ja que la funerària estava col·lapsada. Aleshores, la llei havia canviat i van permetre assistir-hi a dos persones: la seva mare i un dels seus germans. Ella -des de l’Iraq- i els altres dos hi van estar presents a través d’una videoconferència per Skype, i van poder llegir uns textos per acomiadar-se'n.

“Després de l’enterrament, els veïns van posar la sardana La Santa Espina als balcons quan van sonar les campanes de les 12 i es va sentir per tot Pallejà. Al meu pare li encantava i va ser un homenatge preciós”, recorda Termes. Precisament, la psicòloga Anna Miñarro afirma que “cal dur a terme rituals d’acomiadament i donar protagonisme al difunt tot i que sigui des de la distància”. Aquestes accions tenen “una càrrega simbòlica i molt emocional que permet connectar amb els sentiments i el dolor mentre ens ajuden a integrar la pèrdua”, afegeix. 

Ara ja ha passat un mes, però la Mireia assegura que no s’ho acaba de creure del tot. “Quan faig Skype amb la família i veig que ell no hi és penso que potser està ocupat o ha sortit a comprar i ara tornarà, però no”, confessa. Un fet que l’ajuda a sentir-se millor és recordar algunes de les situacions extremes que ha vist com a treballadora humanitària i pensar que “podria haver sigut molt pitjor”. 

Esperances que van acabar en infortuni
L’avi d’Imma Suay tenia 86 anys quan, el 28 de març, el van ingressar a l’Hospital Vall d’Hebron. Feia dies que tenia tos i estava molt dèbil i va donar positiu a la prova del coronavirus. El 31 de març van comunicar a la família que el traslladaven al Centre Blauclínic Isabel Roig perquè havia millorat i que segurament el cap de setmana ja podria tornar a casa. Finalment, però, va haver de continuar ingressat.

Després de diversos dies sense notícies, el 9 d’abril els metges els van trucar per dir-los que els ronyons de l’avi havien deixat de funcionar i que li quedaven unes 12 hores de vida. La matinada de l’11 d’abril va morir, la qual cosa va suposar un cop molt dur per a la família: “Ens havien donat esperances i després d’il·lusionar-nos vam rebre la patacada”, confessa l’Imma, mentre assegura que el pitjor de tot, però, ha sigut l’angoixa dels dies que el seu avi va estar ingressat i que hagi mort “sense tenir-nos al costat”. 

Segons Miñarro, això pot provocar un sentiment de culpa per als familiars que, com l’Imma, haurien volgut fer companyia al difunt durant els seus darrers moments de vida. Per aquest motiu, explica que “els professionals de la salut mental hem insistit molt en la necessitat d’acompanyar els pacients en estat crític” tot i que sigui un sol familiar. Finalment, ja hi ha diversos hospitals —com Sant Pau o la Vall d’Hebron— que ho permeten.

La psicòloga recomana que, en casos com els de l’Imma, cal valorar “el conjunt de la vida que va tenir la persona que hem perdut i consolar-nos sabent que va tenir una vida prou agradable i feliç”. Així doncs, cal pensar que “el futur ens permetrà fer-li un homenatge”, afegeix Miñarro. L'Imma ho té clar: “El vam poder incinerar al cap de quatre dies, però quan tot això acabi li farem una missa per acomiadar-nos-en com cal”. 

A través d’Instagram, l’Imma ha expressat i ha compartit el seu dol durant les darreres setmanes, una acció que Anna Miñarro considera que és positiva per a la salut mental perquè “és fonamental posar paraules a les nostres emocions” i les xarxes socials poden ser una eina perfecta per fer-ho.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hoy hace un mes que celebramos tu cumpleaños y nos hicimos todas estas fotos. Y ahora de repente... ya no estás??✨

Una publicación compartida de P I N K I ?? (@pinkibli) el 15 Abr, 2020 a las 1:39 PDT

Tres setmanes després de la pèrdua del seu avi, l’Imma agraeix tenir el dia “tan ocupat per la feina” perquè li permet no notar tant “que no és a casa”, ja que vivia amb ella i els seus pares. L'Imma és conductora del metro de Barcelona i dona classes virtuals d’anglès als alumnes d’una escola. Es tracta de dues activitats que l’ajuden a mantenir-se distreta aquests dies tan complicats. 

Dol traumàtic per partida doble
En tan sols 24 hores, Ivan Calle va perdre la seva àvia paterna i el seu avi matern a causa del coronavirus. L’àvia de l’Ivan tenia 82 anys i va morir el 29 de març per una crisi respiratòria, perquè “van privar-la de disposar d’un respirador perquè era una persona gran”, afirma el seu nét. L'avi tenia 71 anys quan van ingressar-lo a l’hospital el 26 de març. Quatre dies després, els van avisar que havia patit un ictus que li havia paralitzat part del cos. Van intubar-lo, però no ho va aguantar i el van sedar perquè no patís. Al cap de mitja hora, va morir. 

Mi abuela de 82 años y mi abuelo de 71 no han muerto por #COVIDー19, los HAN DEJADO MORIR. @salutcat les negó respiradores e ingreso en UCI, como a otros mayores en Catalunya. Abro hilo, por ellos, y todas las familias rotas: | @gencat @albaverges @QuimTorraiPla @sanchezcastejon

— Ivan Calle Zapata (@ivancaza97) April 3, 2020

Tot i que l’Ivan afirma que era conscient que algun dia hauria de patir la pèrdua dels seus avis “perquè és llei de vida”, no imaginava que seria així. “No poder acomiadar-te d’ells, celebrar l’enterrament o consolar-nos amb la resta de familiars és molt dur”, afirma. La seva àvia ni tan sols va tenir companyia durant la cerimònia d’incineració: “S'acabava de modificar la llei i quan el meu pare va saber que hi podien assistir dos familiars va marxar al poble on la incineraven, però un cop allà li van dir que ja era massa tard”, lamenta l’Ivan. 

En el cas del seu avi, afortunadament van poder assistir-hi fins a cinc familiars perquè “van fer una excepció de manera extraoficial”. Uns dies després, l’Ivan va visitar la seva àvia per ajudar-la en el que calgués, però explica que “se li va trencar l’ànima” quan la va veure sola i plorant desconsoladament al sofà. “És una situació molt difícil perquè havia de mantenir les distàncies de seguretat i no podia abraçar-la per consolar-la”, afegeix. 

La psicoanalista Anna Miñarro assegura que, en aquests casos, “la calidesa de l’entorn i parlar amb qui tenim més a prop” pot millorar molt la situació. Si no ho fem, assegura que poden aparèixer patologies o problemes emocionals que es poden convertir en crònics. Per això, recomana plorar, deixar fluir les emocions i “tenir clar que estem aïllats, però no sols”. L’estat d’alarma fa que la fugida del dol i l’oblit sigui impracticable, apunta Miñarro, i per això hem de “distribuir-nos el dia de manera que ens puguem cuidar i distreure”, amb qualsevol activitat creativa o física. 

Les històries de la Mireia, l’Imma i l’Ivan només són un petit exemple de l’elevada quantitat de gent que ha de lamentar pèrdues d’éssers estimats aquests dies. Cal ser conscients que el procés del dol és molt complicat, sobretot en una situació tan traumàtica com la que estem vivint. Per això, Miñarro recalca la importància de “la validació del món emocional de cadascú per guiar-nos cap a la sortida adequada”, mentre reflexiona que “aquest virus ens ha portat la por a la malaltia i a la mort, però també és una experiència d’humilitat davant la humanitat i de superació personal”.