Sembla mentida, però ja és aquí, amb nosaltres, al Si pogués parlar, l'article més cobdiciat dels últims mesos. Ha costat, però, després de molt insistir, ha accedit a parlar amb nosaltres i donar-nos el seu punt de vista sobre la situació actual. Parlem d'identitat, de noves tendències i de com afrontar una pandèmia amb una mascareta.

Es podria dir, sense pèls a la llengua, que el 2020 ha estat el teu any.

Sabeu allò del minut de glòria? Doncs sí, definitivament, el 2020 és el meu any de triomf particular. Fins ara, estava reclosa a prestatgeries blanques i antisèptiques, ensumant perfums tòxics o observant l’interior de cossos inerts... No era el més agradable, t’ho puc ben assegurar. Ara, per fi, surto a la llum, i ho faig en una multiplicitat de variants: des de la clàssica higiènica fins a les més modernes, les EPIs, i també amb teles estampades amb flors i dibuixos animats. M’ha anat d’allò més bé, una mica d’aire fresc.

Malgrat això, l’opinió pública no t’és del tot favorable.

Que se’m rebutjava, en un inici? Doncs ja m’he convertit en la nova obligatorietat habitual. Sé que soc difícil, però només demano una mica de paciència. Amb el temps, us acabareu acostumant, us seré imprescindible i, fins i tot, m’arribareu a estimar. Feu-vos compte que he arribat per quedar-me.

Sens dubte, trepitges amb força. Com ho fas per estar activa tot el dia?

És la meva feina. Formo part d’aquells pocs casos en què un gaudeix del seu ofici. Vaig néixer per a això, i no pas per ser usada per quatre gats amb professions mig oblidades. No sé si ho sabies, però el meu pare, el cirurgià romanès Mikulicz, se les va haver de veure per establir-me allà, el 1897. La nostra primera generació era una mica mandrosa, tot s’ha de dir... Però durant la dècada dels 20 ens vam imposar amb força als quiròfans: va ser el nostre primer triomf. Les dinàmiques apreses s’han estès fins avui, amb un treball incansable fruit d’anys de pràctica meticulosa. Barrar els agents estranys s’ha convertit en el pa de cada dia, i ensenyem les nostres filles la millor manera d'intervenir-hi, tot per anar-ho perfeccionant.

Preveieu aquesta escalada mundialment?

No et mentiré: fa anys que ens estem preparant. Després de dècades observant els més virulents patògens, les més estranyes composicions d’això que anomenem la Terra, artificis creats de la mà de l’home, una s’ho podia esperar. No és que ens alegrem de la catàstrofe, més aviat ens sap greu. Enrere queden les pestes i grips de segles remots, però ara cal preguntar-se què hagués passat aleshores si haguéssim existit. No és per vanagloriar-me del meu ego, però som essencials. Llàstima que no ho hàgiu sabut veure fins ara.

Molt es parla del vostre gran competidor, el gel antisèptic. Com és la relació, actualment?

La gent ens empeny a una rivalitat, però jo no li veig cap sentit. Podem ser col·legues de feina i col·laborar sense problemes. De fet, hem establert una relació gairebé de simbiosi, ja que un no pot actuar sense l’altre. Ens complementem a la perfecció i ambdós tenim cabuda a les vostres bosses sense que hàgiu de decidir per un o l'altre. Ens hem adonat que per a la gent, com més, millor. Sí que és cert que ell agrada molt més, és més pràctic i no suposa cap molèstia, sembla que sigui ideal. Però, com ja he dit, nosaltres seguirem sent imprescindibles, res no ens traurà aquest estatus. Parla amb el sabó, crec que ell està una mica més emprenyat... [Riu.].

Com preveieu el futur?

El que vindrà, ningú no ho coneix, però crec que no marxarem. Recorda que parles amb una mascareta quirúrgica, potser m’he quedat massa enrere, els anys em pesen, però m’aventuro a dir que les noves generacions es reinventen i miren més enllà del que hem estat practicant fins ara. Hi ha coses que no arribo a entendre, com allò de les influencers, els quals surten a Instagram i han fitxat per marques esportives o d’alta costura. Suposo que és el jovent que puja. Ja s’ho faran. Si els pertany el futur, que ho facin amb cap, però mala herba mai no mor.