A vegades pequem de preciosistes quan es tracta d'animació: ens agrada tot a condició que sigui lloable en la seva estètica. Ens oblidem, doncs, que l'encant més gros de l'animació no està sols en allò bell, sinó en tota aquella expressió estilística de l'art. Estem acostumats a les animacions dels monopolis usuals (d'ulls grans i agradable, marges rodons i colorits) i, per tant, tot altre producte dibuixat acabarà sent secundari a les idees que ja tenim implantades sobre la bona animació i la que "no ho és tant". A tots ens agrada veure coses boniques, però no sempre és el que necessitem. Les animacions de Plympton suposen un xoc de les estètiques de les quals parlem; són brutes, fosques i exageren els pitjors atributs dels seus personatges –que no s'assabenti Disney o morirà de l'espant–.

Footprints és la història d'un home que es lleva amb un sol objectiu: trobar i acabar amb el monstre que ha trencat la seva finestra. A mesura que va seguint el camí de petjades, però, la bèstia apareix més grossa i amenaçant, fins que arriba el moment d'enfrontar-se a ella. Es desperta el clàssic argument de l'heroi contra el malvat, però amb un desenllaç del tot dispar a aquesta tradició: es descobreix que va ser el protagonista qui va disparar i trencar la finestra, amb què inaugurà una eterna batalla de la paranoia. La por és un sentiment que neix de nosaltres cap a l'exterior, mai a la inversa; pertany a tothom, com el monstre pertany a la ment del protagonista. Cal també enfrontar-nos a la culpa, que mai sembla trobar lloc en nosaltres. És doncs una obra inquietant sobre el que veiem i no volem veure.

Aquest és un dels molts curts de la carrera de Bill Plympton, icona de l'animació indie i conegut per títols com Plymptoons (1992), ¡Me casé con un extraño! (2001) o Idiotas y Ángeles (2008). El 1987 va estar nominat als Oscars dins la categoria de 'Millor curt d'animació' per Your Face.