Que la derrota ens acompanyi a tots els fets importants de la nostra història no és cap misteri. Que el dia nacional de Catalunya sigui, precisament, la commemoració de la derrota de l'11 de setembre de 1714 ja en diu alguna cosa, dels catalans. I és que de fracassos, n'anem ben servits.

Vinícolament tenim un territori molt potent, però als restaurants sempre s’hi troba la denominació d'origen "la Rioja". Els turistes demanen sangria abans que ratafia. El pa amb tomàquet que se serveix a Madrid, no és pa amb tomàquet. Tendim a dir algo en lloc de quelcom - i d'això l'única cosa bona és que La incorrecta no deixarà de tenir feina-. Poca gent sap que el fundador de la companyia Chupa-Chups era Enric Bernat Fontlladonosa, un barceloní de bé. Hem perdut els accents diacrítics. Es demanen més Estrella Galícia que Estrella Damm.

L'hummus del Mercadona és millor que el del Bonpreu. Catalunya té un de cada cinc quilòmetres de peatge d'Espanya -teòricament això canviarà en breu, però 'no diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat'-. Per no parlar que les taxes universitàries són el doble de cares que les d'Andalusia. L'estatut d'autonomia, ja en si, és una derrota. I podria continuar, però tot està agafant un to massa depressiu, així que ens quedem amb els set segons que va durar la independència.

Estem tan acostumats a perdre que, quasi per obligació, hem après a esprémer al màxim les petites victòries. Petites victòries com que Rosalía segueixi només cinc persones a Twitter, i una d'elles sigui Mercè Rodoreda, passant per la col·laboració amb Nike per patrocinar les espardenyes, patrimoni cultural català per excel·lència. M'agradarà veure el dia que comencin a arribar turistes amb espardenyes, turistes d'aquells que evidentment prefereixen sangria abans que ratafia; llavors la feina la tindrem nosaltres per gestionar el tràngol.

Triomfs com tenir el millor programari de consultes lingüístiques gràcies a Softcatalà i Optimot. D'haver fet la cadena humana més llarga del planeta, encara que hagi servit de poc. Que a Madrid es digui allioli i no ajo y aceite. Que totes les tietes portin la samarreta de l'Assemblea per fer esport. Que el meteoròleg de referència sigui influencer. Que en català es digui casquet volador i no gorrocoptero, perquè pobres els que miraven Doraemon en castellà, i que a 3XL hi hagués més episodis d'anime doblats en català que els que hi havia a la resta d'Espanya.

I poc se'n parla que Viggo Mortensen, l'Aragorn a Senyor dels Anells, parla català, és soci d'Òmnium Cultural i va explicar la tradició del tió en una entrevista al Late Show. Que Selena Gómez ensenya a fer pa amb tomàquet —del de debò— al seu programa de cuina Selena +Chef. Que Steven Spielberg va comprar els drets de Polseres Vermelles. Que a tot Amèrica del Sud miren Merlí. I que l’Estaca és una cançó reivindicativa a Bielorússia. Però res equipara el discurs que va fer Pau Casals a l'ONU quan li van atorgar la medalla de pau i mig món sencer va escoltar El cant dels ocells en violoncel.

Sembla mentida que amb la derrota sempre al nostre costat, sorgeixin petites victòries com aquestes. L'última, l'aparició de Laia Codina, jugadora del FCB femení amb una ampolla de ratafia Russet a la roda de premsa després de passar a finals de la Champions. Un fet que va despertar l'interès de l'expresident Torra i que es va guanyar la seva felicitació a Twitter, no tant pel partit, que també, sinó per la ratafia (a Catalunya destaquem per tenir unes autoritats a l'altura dels esdeveniments). Podria obrir debat sobre si la ratafia és o no la millor beguda, però no cal obrir res, perquè ho és.

El dia que l'hummus del Bonpreu sigui millor que el del Mercadona, el dia que a Madrid aprenguin a fer un pa amb tomàquet de veritat i el dia que deixem de dir tinc que, aquell dia, haurem guanyat. O, bé, haurem guanyat una mica. I potser amb això ja tirem uns dies més, o setmanes, i potser, fins i tot, un parell d'anys. I el que potser no acabem d'entendre és que, precisament, aquest és el problema.