Un integrant de Madrid, un altre de Múrcia i un de Barcelona. Dani Vera, Edu Libra i Toni Bello conformen Las Bajas Pasiones, el grup urbà més vitalista i autèntic del panorama. A ritme d'electrònica, pop i música urbana, reivindiquen la cultura queer, la llibertat, la rebel·lia, lligar en espais públics i no demanar perdó per ser com ets. Amb dos àlbums a l'esquena, el grup va presentar el seu tercer projecte, Neocancaneo, el passat 11 de febrer. Aquí mostren la seva part més descarada i alguns dels seus hits més ballables, sense deixar de banda la seva lluita contra el patriarcat. 

Aquest febrer heu estrenat el tercer disc, Neocancaneo, coincidint amb l'afluixament de les restriccions per la pandèmia... Com ho heu viscut?
Edu Libra: Quan vam treure Neocancaneo estàvem super expectants, però ha coincidit amb què tots els grups han tret el seu projecte al mateix temps. Després de dos anys parats, està tothom a saco. Ho hem emprès amb moltes ganes, però hem vist que no és tan fàcil com en altres moments. 
Dani Vera: Hi ha una mica de saturació; també amb el tema concerts, cada dia hi ha mil mogudes. Tot i que la cosa va a millor, i sembla que a l’estiu hi haurà més història.
E.L.: Hem tingut presentacions a València, Madrid, Múrcia i Barcelona. Tot guai, però ens esperàvem encara més, i ha estat un… a poc a poc. Ara està remuntant. 

Neo, significa "nou", i cancaneo "tenir relacions sexuals a llocs públics". Per què aquest nom, quin és el concepte del disc?
E.L.: El nom va sorgir a una platja nudista amb una zona on la gent va per lligar i practicar sexe natural. És un d’aquests llocs on el tema virtual perd importància a favor del que es dona al moment. Volíem reivindicar el fet de lligar a l’espai públic, de què passin coses fora de les xarxes. De tornar a aquesta autenticitat, que mai ha marxat, però sembla que les aplicacions de lligar ja fan la feina per nosaltres, i no mirem el que tenim al voltant.

En aquest disc continueu amb la vostra essència, combinar rap, pop, reggaeton, amb electrònica experimental... Però les cançons tenen encara més ritme que en els discos anteriors, no?
E.L.: Sempre generem cançons pensant en el directe, i cada cop ho fem més ballable. Abans encara fèiem alguna cançoneta més tranquil·la, però ara anem a matar. Aquest disc té més ràbia, descàrrega, guitarres… I a la vegada és una mica més lleuger. Han estat idees que ens sorgien de manera ràpida, no tan premeditada ni profunda. Els altres discos també tenien el seu rotllo, però aquest és més descarat.
D.V.: Sí, i també ens connecta amb els nostres inicis, pel fet d’intentar treure música sense pensar en les expectatives. Ajuntar-nos i crear, treure el primer que et surt de dintre. A l’inici semblava que ens n'aniríem cap a l'urban, que continua estant allí, però al final, i sense saber com, el resultat ha estat més de guitarra, més punky. 

"A Dejar Querer" és una cançó sobre l'alliberació, deixar fluir... Per què l'heu triat per obrir el disc?
E.L.: La cançó resumeix diverses coses que ens agrada aportar, a escala musical, de concepte i de lletra. Primer, que el tema en si és una festa, i la tornada se’t queda ràpidament. Després, que era un tema que de sobte va funcionar. A vegades t’adones que un tema funciona, i no saps per què, però el vas escoltant i veus que té alguna cosa especial, que connecta.
D.V.: També connecta amb el títol del disc, ja que la cançó parla sobre el cruising, i porta una mica l’essència de tot allò que som. A nivell musical és més pop, però de cop hi ha un canvi a rap més dur. Ens defineix bastant. 

Al videoclip de Duele, podem veure codis de l’estètica queer, una parella de guàrdies civils i un diccionari de VOX calant foc. Com encaixen aquests antagònics?
E.L.: Volíem parlar de com actualment estem vivint el mateix que es va viure en un passat a Espanya: avenços per un costat i retrocessos ideològics per l’altre. Sempre hi ha aquestes dues Espanyes: persones que volen més llibertat i gent que és cada cop més reticent. La idea era connectar Vox amb el pensament més retrògrad, i al mateix temps reivindicar que existeix una força que va per sobre tot això, i els temps van canviant. Per això, al final la Guàrdia Civil acaba ballant i besant-se. Van caient en la perversió. (rialles)

Realment veieu la societat així, tal com indica la lletra, "que duele ver que nada cambia, todo es como ayer"?
E.L.: Sí, d’alguna manera sí. Hi ha mil coses que se saben, tots les sabem, però a escala majoritària costa que evolucionen. Qüestions super importants, canvis, que ja fa cent anys que es debaten. Quan veus que hi ha coses que et fan mal i mai arriben a canviar perquè sempre hi ha la mateixa força oposant-se… I que de sobte a tota Europa sorgeixen partits neofeixistes amb els mateixos discursos de fa 60 anys que ja hem vist que són i fan... Et preguntes, collons, cap a on anem?

En aquest disc teniu temes com "Me Coloco" o "Te lo contaría", que tot i tocar temes negatius, com un desamor, o la repressió del patriarcat, ho feu de manera molt vitalista, no?
E.L.: Sí. Som partidaris de plorar una mica i sortir de festa un altre cop. Aquesta actitud de “bé… Doncs tampoc és tan important, no?”. Al final totes aquestes coses també et fan créixer. Hem de donar-li la volta a tot el que vivim. A vegades és dur, però és part de la vida.
D.V.: Volem cremar-ho d’aquesta manera, en la catarsi del ball i la música.
E.L.: Tenim una actitud vital que connecta amb la del grup, de “vinga, anem a disfrutar. Deixa’t d’històries i ballem”. Els concerts són això: una festa. Estem vives. Si una cosa et fa mal és perquè estàs viu. Balla-ho, canta-ho, crida-ho si fa falta. Som vitalistes en aquest sentit. 

"Las Bajas Pasiones es el fuego interno, maricones con pintauñas negro" dieu a Pintauñas Negro. Us ho plantegeu molt tot el tema estètic, roba i tal?
E.L.: En el dia a dia no tant (rialles). Però per als concerts sí. Normalment, portem dues mudes i ens canviem. No és una part principal del grup, però sí que li donem una volta.
D.V.: Ens agrada aconseguir una estètica treballada. Són coses que no et planteges al principi, passes més del tema, però van apareixent i t'adones que també són importants. 

“Estem vives. Si una cosa et fa mal és perquè estàs viu. Balla-ho, canta-ho, crida-ho si fa falta"

Avui en dia l'estètica queer s'està fent més popular entre els artistes, però en molts casos separada del seu discurs ideològic. Que n'opineu?
E.L.: Pensem que hi ha dues maneres de veure-ho. Per una banda, sembla que la masculinitat hegemònica surt de la seva zona de confort. S’obre cap a altres opcions, i és interessant. Hi ha gent molt jove que en mirar a Bad Bunny, que és un referent, vestint d’una altra forma i amb les ungles pintades, pren consciència. L’altra mirada és que aquesta és una moda que crida l’atenció, que és el que es busca a les xarxes, i hi ha gent que continua reproduint els mateixos esquemes de masculinitat i patriarcat, però utilitza l’estil per cridar l’atenció sense qüestionar-se res. Per una part pot ser guai per molta gent, i per una altra crema una cosa que pot ser reivindicativa per altres.

Té dues lectures...
D.V.: Clar. És guai que s'utilitzi, jo no sento que s'estiguin apropiant. Però sí que d'alguna manera dius, joder, doncs, no sé, fes algo més, no? No sols algo estètic, cambia les teves lletres també, surt del teu espai de poder una mica. 

“Hi ha gent molt jove que en mirar a Bad Bunny vestint d’una altra forma i amb les ungles pintades, pren consciència”

Hi ha molts artistes que segueixen sense posicionar-se pel que fa a problemàtiques LGTB, sobretot a l'escena urbana. Creieu que hauria de ser primordial?
E.L.: Sí, perquè no? Seria guai que es parlés més, perquè al final són els que tenen més referència. Referents LGTBI n’hi ha cada cop més, però no són tan majoritaris. Tu mira a veure qui és més reproduït globalment… Continua sent la mateixa gent. Llavors està guai que facin complicitat i obrin la mirada. 

Al tema Game Over parleu d'anar vencent els "dolents" de la vida com si fos un videojoc. Ens rodegem massa de relacions tòxiques sense adonar-nos?
E.L.: Total. Des de petits no ens ensenyen a tenir relacions sanes, és un aprenentatge quasi autodidacte, que fem amb la pràctica. O vas amb gent que ja s’ha treballat molt i et va ensenyant o la lies i te la lien. Hi ha molta toxicitat a les relacions, i es veu en les dinàmiques dels adolescents. No s’ensenya a posar límits, tenir el teu espai, llibertat… De cop entres amb moltes ganes de viure l’amor, però et trobes amb una toxicitat molt bèstia, i vas aprenent a hòsties. Quan portes diverses relacions aprens el que vols i el que no, com dir les coses. I d’allí traiem tema per a les cançons. (rialles)

A Rebel·lia heu utilitzat una il·luminació molt fosca, imatges en blanc i negre, cossos nus, iconografia de la verge... En què us heu inspirat?
E.L.: El videoclip el fem amb un equip de gent, no sols nosaltres. Però el que volíem era parlar de la rebel·lia com un concepte obert, la rebel·lia interna, que té a veure amb el puritanisme i la moral. Per això escollim una iconografia molt oberta, que a cada persona li pot suggerir coses diferents, com una verge plorant que és una persona travesti. Tot està connectat amb la simbologia religiosa que sempre ens han inculcat, per sortir d’allí.
D.V.: Hi ha diverses històries, la verge, dues noies besant-se, un noi més masculí que sembla que vol barallar-se i acaba ballant… Tot parla de sortir-se’n de la norma, del que s’espera d’ells.

En aquesta cançó dieu: "quan em poso a escriure, i trec de mi una força de l'interior, que mai he vist". Us descobriu a vosaltres mateixos quan feu música?
D.V.: Sí, és super terapèutic escriure. Les arts en general han de fer-se així: més sortint des de dintre que pensant en el que passarà fora. Al final es tracta d’això, nosaltres escrivim, fem música i ho trèiem tot. Després surt un percentatge que nosaltres decidim, però mai deixem de fer música perquè forma part de nosaltres. 
E.L.: I quan estàs creant sempre hi ha un moment d’inspiració que et fa profunditzar, i t'adones que surten coses que ni tu sabies que tenies a dintre. És pur creixement personal, entendre’t millor ser conscient. 
D.V.: També et pots permetre la llicència de dir certes coses… És alliberador. 

“No quiero sobrevivir, solo quiero vivir”, dieu al tema Sobrevivir. A què us referiu?
E.L.: Sobre connectar amb tu mateix, viure com vols viure i no deixar-te portar. ‘Sobreviure’ són els moments en què et deixes portar, et poses en mode zombi i no vius la vida que vols, sinó la que t’han dit que has de viure. ‘Viure’ significa existir plenament com vols, sortir de l’esquema d'allò que t’han imposat. A vegades és com un “desperta!”. Ens ho diem a nosaltres mateixos i també a la societat: espavila!

Porteu en l’escena queer nacional uns quants anys. Com heu vist que ha evolucionat?
E.L.: Cada cop hi ha més gent fent coses, i es nota en l'àmbit musical; hi ha més referències. Estan arribant a esferes més elevades, abans era més marginal. Així i tot, veiem que hi ha molts festivals que continuen obviant l’escena LGTBI. No tenim cabuda en alguns espais, i això sempre ho reivindiquem. Molaria que hi hagués més festivals amb pluralitat, no sols les quatre coses que és fan al juny, on treuen a tota l’escena a fer coses. Molaria que estiguéssim a tots els festivals, perquè encara veiem els cartells amb els mateixos projectes sempre. D'homes heteros, pròpiament. Ara comencen a haver-hi més grups de ties reivindicant el seu espai. Però tot el queer i altre tipus de referències es troben molt en falta. 

"Molaria que hi hagués més festivals amb pluralitat, no sols les quatre coses que és fan al juny"

Es estrany, perquè demanda i públic n’hi ha.
E.L.: Sí, sí… Ara comença a haver festivals més orientats a això, però va molt a poc a poc.
Toni Bello: Jo vaig flipar, perquè per exemple el públic de Tribade al Viña Rock era super gay. I és el Viña Rock. Jo relaciono el queer amb els millenials, amb el canvi. Un canvi generacional, que ha fet que tot el queer tingués molt més pes, perquè abans era un concepte més ambigu. Va entrar una generació a la qual no li importa el que està establit, i ho canvia, perquè així és. 
E.L.: Sí, però fixa’t que el Viña grups de noies en tenien molt pocs i grups queer…

Perquè pot semblar que el públic del Viña d’entrada no hagi de ser així, però…
T.B.: Però ho és, sí, sí. Als pàrquings del Viña bé que es nota. (rialles)
D.V.: El que passa és que fa X edicions del Viña no hi havia un grup de dones. Al final els festivals, fins a quin punt fan les coses perquè consideren que ha de ser així o ho fan per pressió social? Igual que els rapers, que ja no diuen certes coses, no utilitzen cert vocabulari, però després els veus en el dia a dia i diuen coses de merda tota l’estona. Perquè hi ha una pressió social, i cuiden més el que han de dir. Bé, suposo que és positiu… Però no és el canvi real. 
T.B.: És el mainstream. Si no passes per la pedra no entres dintre del panorama. 

A quin festival us agradaria anar?
E.L.: Al Sónar.
T.B.: Coincidim.
D.V.: Clarament.

Què és el millor i el pitjor que us ha portat, dedicar-vos a la música?
E.L.: El pitjor la precarietat. És molt inestable viure de la música. Potser creus que pots viure, i hi ha moments en què t’has de buscar un altre treball de seguida. El millor… Que amb la música coneixes a molta gent. Estàs connectat a moltes coses que estan passant, sempre estàs en moviment.
D.V.: Això mola moltíssim, conèixer a gent. I el tema de donar un bolo és una droga. Acabes amb una adrenalina… Hi ha alguna cosa física i mental que et dispara, et deixa en un núvol; i després has de ser conscient d’això, perquè si no acabes ves a saber on. Mola molt el bolo, i com ens ha faltat durant la pandèmia… A vegades les coses sembla que perdin el sentit, i de sobte, en el moment que fas un bolo et reconnecta un altre cop.
E.L.: És el que li dona sentit a tot. Treure un disc està guai, però no hi ha una interacció directa. Quan fas el bolo pren sentit tot el recorregut que portes, els anys dedicats… Va passant el temps i dius, ostres, això és el que li dona sentit a allò que fem: la connexió amb el públic.