Laura Ferrero (Barcelona, 1984) va decidir autoeditar el seu primer llibre Piscinas Vacías l'any 2016. Després de ser tot un èxit a les llistes de vendes d'Amazon, va publicar amb l'editorial Alfaguara, la novel·la Qué vas a hacer con el resto de tu vida (2017) i, a començaments d'any va tornar al gènere del relat amb La gente no existe (2021).

La periodista, editora, guionista i escriptora ha aconseguit apropar-se altra vegada als seus lectors amb una dosi de realitat. Un llibre que explica 17 històries de persones normals amb vides normals i on, Ferrero ha radiografiat la societat pre i postpandèmica a la perfecció.

El desamor, els abusos o la mort estan presents en aquest llibre. Però de rerefons, el tema principal és la reflexió sobre la nostra existència, i si realment "estem vivint com voldríem viure", a més de mostrar els diferents tipus de relacions que teixim durant la vida.

Parlem per telèfon sobre La gente no existe, però també sobre els finals— i si existeixen— la literatura com a eina que ajuda a acomiadar-se— i a curar— i el fet de fer-se gran i què suposa.

Vas estudiar Periodisme i Filosofia, però quan vas saber que volies dedicar-te a l’escriptura?
Sempre he escrit, des que tinc ús de raó. Crec que escriure és la meva manera d'entendre'm i d'entendre el món. Sempre he estat vinculada amb l'escriptura, he estat contínuament escrivint. Al començament feia històries més de redacció d'escola i, després, a poc a poc, vaig començar a escriure crítiques i ressenyes... Al final et vas animant i t'adones que, en realitat, portes tota la vida fent el mateix.

Per què vas decidir autoeditar-te el teu primer llibre?
Soc editora i he estat treballant molts anys en el món del llibre i sabia que si començava a picar porta per porta a les editorials i em presentava amb un llibre de relats sense haver fet res més, em costaria. Aleshores, vaig pensar que com era editora podia editar-me'l jo. Fa molts anys d'això, no sabia molt sobre l'autoedició, però en aquell moment em va semblar una bona opció, tot i que ara no sé si ho faria.

Esperaves la bona acceptació que va tenir Piscinas vacías?
No és que m'ho esperés. Vaig publicar Piscinas vacías per a mi, no vaig fer-ho per a altres. En aquell moment jo tenia un blog on escrivia, tenia lectors i es va anar coneixent (el llibre) arran d'això. A més, es va posicionar molt bé a Amazon i d'allà ja em va trucar Alfaguara. No és una cosa que esperés o no. Ho vaig fer sense cap expectativa, perquè a vegades tens la sensació que si no publiques alguna cosa, no pots fer-ne una altra.

Suposo que aquesta pregunta te l’han fet moltes vegades però, per què La gente no existe? 
L'últim relat porta el mateix nom que el títol, 'La gente no existe'. D'alguna manera, en tots aquests relats hi ha una reflexió sobre què és estar aquí. Perquè tots ens morim, això ho tenim segur. "Tots morim algun dia, però no sé si tots estem vius". Tinc la sensació que vivim en una societat molt enfocada en l'acció, a tirar cap endavant, però no acabem d'estar aquí. Passem una mica superficialment per la vida, per això, el tema del llibre és l'existència. Per mi és una reflexió, una pregunta cap al lector. D'alguna manera els pregunto si estan aquí i quines són les estratègies per viure la teva vida. Per mi aquests relats són una mica un mostrari de la nova existència, de les possibilitats que tens de no estar realment aquí.

"Els finals no existeixen a la vida, perquè tot és una continuació. L’únic final que hi ha és la mort"

Parles de temes molt complicats com el desamor, la mort o els abusos, com en el relat de ‘Gangrena’. Com ho fas per tractar-los amb tanta cura? 
Per mi la funció de la literatura és la de visibilitzar; quan parles d’alguna cosa li estàs donant llum. Aleshores, existeixen totes aquestes realitats que no ens són agradables o que no les volem parlar, perquè vivim en una societat d’espot publicitari, més que de realitat. Penso que la literatura, en el meu cas, té aquesta funció: la de parlar de totes aquestes coses que normalment no es parlen, no perquè siguin tabús, sinó perquè pensem en unes altres coses. És la meva manera de visibilitzar aquestes realitats on crec que s’ha de posar llum.

A ‘Candy Crush’ la narradora explica que li agrada escriure sobre històries d’amor. En tot el llibre es tracten diferents tipus de relacions, però en cap s’explica una “història d’amor amb un final feliç”. Com és?
També et dic una cosa, sincerament, què és un final feliç? Tenim la imatge de comèdia romàntica de Hollywood, de noi i noia acaben junts, però, al final, és una imposició. Els finals no existeixen a la vida, perquè tot és una continuació. L’únic final que hi ha és la mort. La pel·lícula sempre la tallen en un moment quan les coses acaben bé, però, després, continua. Llavors, tenim totes aquestes confusions finals de com seguir amb les coses… Però aquestes històries (del llibre) no tenen gaires finals, més que finals feliços o no, és la vida mateixa.  Són finals oberts i crec que és el lector qui els ha d’acabar dins el seu cap.

Dona la sensació que els teus personatges sempre acaben marxant.
Créixer és una mica fer-se aquesta pregunta: què és més fàcil anar-se'n o quedar-se? Et fas gran quan t'adones que no pots estar marxant sempre de les coses que et fan por o de les relacions on no vols estar. D'alguna manera el creixement o el compromís neix una mica del fet de quedar-se. Quedar-se amb una visió menys cinematogràfica de la vida, però una visió més real.

En més d’una ocasió has explicat que el relat d’ “Una trenza’ tracta sobre la teva àvia, que va morir durant la pandèmia. Per què inclous un relat tan personal?
D'entrada aquest relat no l'anava a incloure en aquest llibre. Jo el vaig fer quan va morir la meva àvia per la Covid-19. En aquell moment no teníem cap manera de acomiadar-nos de la gent. Aleshores, vaig escriure això com una mica un no-obituari. Quan vaig acabar el llibre, vaig pensar que el relat per mi tenia molt sentit que hi estigués dins i el vaig decidir incloure. Normalment no faig coses tan personals, perquè sempre fa una mica de por o imposa, però en aquest cas, com és una vivència que crec que ha tingut molta gent, de què hagi marxat una persona i no ens n'hàgim pogut acomiadar, vaig decidir incloure'l.

Escriure és una manera de fer el dol.
En un moment determinat (de la pandèmia) no es podien fer ritus, com ara la vetlla o els enterraments. Els ritus ens ajuden a fer-nos a la idea de les coses. Si et diuen que algú ha mort, però no fas cap mena de procés per adonar-te'n, no te'n fas a la idea. Llavors, per mi les paraules ajuden a pensar en tot això i t'ajuden a començar a fer un dol, que fas molt més a poc a poc, perquè no deixa de ser que et falten tots els elements que normalment tens per acomiadar-te d'algú. Mai ens haguéssim imaginat que hauríem acabat en una situació així. Crec que cadascú va fer el que va poder per acomiadar-se; el que podia escriure, va escriure. Et diuen que algú ha mort i no pots fer absolutament res, ni sortir al carrer.

Els relats van ser escrits abans de la pandèmia, però tot i així creus que lliguen bastant amb el desànim general que estem vivint?
Sí, casen molt amb la pandèmia. Clar, el llibre ja estava acabat, però no deixa de ser que és una radiografia d'un moment que vivim. No sé si diria que estem decebuts, però abans de la pandèmia, teníem una vida en la qual vivíem molt de pressa, no ens paràvem a pensar en les petites coses. El llibre per mi és una reflexió, sobre quan pares i t'atures a pensar què estàs passant i com estàs vivint. Per tant, és un llibre per abans de la pandèmia però també per a després de la pandèmia. La gente no existe no deixa de ser un toc d'atenció, per pensar si realment estàs vivint com voldries viure.

"Per mi la funció de la literatura és la de visibilitzar; quan parles d’alguna cosa li estàs donant llum"

Quin és el relat que et va costar més escriure?
Hi ha un que em va costar molt escriure que és el de 'Gangrena', el que tracta sobre els abusos. Perquè sempre he volgut parlar sobre què és un abús, què és el consentiment, crec que és un dels grans temes dels quals hem de parlar ara. No he trobat mai un llibre que parli del consentiment i que m'hagi agradat, bé, que l'hagi vist escrit amb sensibilitat. Per això, va ser un repte per mi afrontar aquest tema des de la literatura. Com es pot parlar d'uns abusos, que no són aquells que surten per televisió que ràpidament els relaciones i els veus perquè hi ha una violència física. Parlo d'aquest abús que es dona en el marc d'una relació que no te n'adones perquè aparentment aquella persona amb qui estàs, t'estima i és quan anem callant determinades coses. És un tema que em venia molt de gust tractar, però vaig trigar molt a trobar el to, que no sé si l'he trobat, en acostar-me a aquests temes.

La crítica ha dit diverses vegades que la teva literatura recorda a Carver. Tu també t’hi veus reflectida?
Penso que és un elogi. Tant de bo m'hi veiés reflectida a Carver, crec que em ve molt gran la comparació. Sí que és veritat, però, que la primera persona de qui vaig llegir un relat és de Carver. El relat de 'Catedrales' és un dels que més m'ha agradat. Al final, crec que les comparacions acaben sent negatives perquè ja poses una predisposició al lector. Perquè si dius 'aquesta noia em recorda a Carver', quan veus que no és Carver potser t'emportes una decepció (riu). Però, igualment, jo estic molt contenta que em comparin amb Carver, prefereixo això que em diguin qualsevol altra cosa.

Vas fer una aparició a Nieva en Benidorm, d’Isabel Coixet. T’agradaria que algun dels teus relats pogués arribar a la gent en format audiovisual?
A mi m'encantaria. El llenguatge audiovisual té moltes coses que jo en literatura no puc fer. En una pel·lícula pots posar música, imatge...  penses la història d'una altra manera. Seria molt interessant que es poguessin adaptar alguns relats o la novel·la.

Canviant una mica de tema… Ets molt activa per xarxes socials, sobretot a Instagram. L’utilitzes per arribar més als teus lectors o com a full en blanc per plasmar els teus pensaments?
Quan tenia el blog escrivia allà i ara escric a Instagram. És una mica una manera d'estar a prop dels teus lectors. A través de les xarxes, la gent t'escriu i t'explica les seves experiències i, això a mi m'agrada, perquè l'escriptura és una feina molt solitària. D'aquesta manera sents una mica què els passa als altres i també és maco. Crees una mena de relació amb gent que no coneixes.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Laura Ferrero (@lauraferrero)

Per acabar, vas començar amb un llibre de relats, després una novel·la i amb La gente no existe has tornat els relats. El següent en que estas treballant, és una novel·la?
Estic fent una novel·la, a veure quan l’acabo. Fa temps que la vaig començar i ara estic avançant-la.