Leo Urban: "Els instants abans d'escalar cap torre tinc molta por" - Diari de Barcelona
Entrevista
Leo Urban: "Els instants abans d'escalar cap torre tinc molta por"
L'escalador francès acaba d'enfilar-se a la seva tercera torre barcelonina, després d'haver escalat l'Hotel Arts i la Torre Agbar.
Un taxi para a la sortida del pàrquing de l'Hotel Melià Sky. En baixa un jove que no arriba als trenta, amb gorra, una camisa de ratlles mig oberta, texans curts i xancletes de platja. Podríem pensar que és un guiri més. Això si no fos perquè la tarda anterior, Leo Urban, un jove francès resident a Andorra, havia pujat fins al capdamunt del mateix hotel on ens hem citat. Ens saludem amb un cop de colze i tots dos aixequem la mirada. Des del peu de la torre, els 115 metres impressionen moltíssim. Només em surt dir-li un "estàs boig". "No et pensis", em respon.
Com se t'acut escalar l'Hotel Melià Sky?
Fa tres anys que vinc a Barcelona i em fixo en la torre. Primer de tot em va entrar pels ulls, per la seva estètica. Per pujar un edifici t'ha d'agradar. Després vaig començar a fer proves. La torre té 34 pisos, així que venia a practicar pujant i baixant 34 vegades, a una alçada d'uns dos o tres metres. El treball físic consisteix en això, en anar provant a poc a poc. Un cop tens aquesta part superada, queda encara el treball mental, on has d'estar completament convençut del que estàs fent.
D'on sorgeix la teva afició per escalar edificis?
Per posar context, he de dir que fa quinze anys que faig parkour a l'aire lliure. Visc a Andorra, així que intento entrenar-me sempre al medi natural, entre muntanyes i arbres. He tingut la sort que he viscut tota la vida al costat d'una antena inhabilitada de 125 metres. De petit tenia por de les altures, i per treure-me-la vaig començar a pujar pisos d'aquesta antena a poc a poc. Primer el primer pis, després el segon, el tercer... així fins a poder escalar-la sencera. Això s'ha acabat convertint en la meva afició.
Com et sents els instants abans de començar a enfilar-te?
Els instants abans d'escalar cap torre, quan ja no hi ha marxa enrere, tinc molta por. Fins i tot et vénen pensaments que pots caure o que et pot passar qualsevol altra desgràcia. La preparació prèvia és importantíssima. No només s'ha d'estar llest en l'àmbit físic, sinó que has de tenir la ment a punt. Els dies abans practico meditació i em concentro molt en la respiració, perquè si a 90 metres tens algun problema, l'única sortida la tens en no perdre la concentració.
#LéoUrban #melia pic.twitter.com/hASIYj0Kx3
— Pau Galan Rosas ? (@paugalanrosas) July 21, 2020
Aquesta por potser es reduiria si utilitzessis algun tipus de protecció? Per què no ho fas?
Pujo sense cap mena de protecció perquè em molesta. Si tinc una corda lligada, els meus moviments no poden ser tan naturals i em sento incòmode. A més, la sensació quan has arribat a dalt és que ho has fet tot sol, sense cap mena d'ajuda. Intento portar el mínim de material possible. Per exemple, l'Hotel Melià el vaig escalar portant només els peus de gat, els dits embenats i magnesi per no relliscar.
Quina és la reacció de la gent quan et veuen enfilat a 50 metres?
La gent reacciona de dues maneres. Hi ha els que truquen a la policia i et criden que baixis i després hi ha els que es paren a gravar i t'animen. El carrer es va omplir de gent, més fins i tot que quan vaig escalar la Torre Agbar. Quan arribes al capdamunt, la sensació que tens és indescriptible. No només pel repte aconseguit, sinó també per l'energia que et transmet la gent des de la base de la torre.
Escalar aquests edificis sense permís és il·legal. Això no et frena?
És evident que el que faig és il·legal. En cap moment m'han donat permís per a pujar a cap edifici. I tot això té un cost econòmic, ja que he de pagar les multes que em posen. Però això no em frena a l'hora de perseguir els somnis. Jo no estic encoratjant a ningú a escalar cap edifici. Però per a mi era un somni, i els somnis s'han d'intentar seguir, malgrat que puguin tenir un cost econòmic o puguin ser perillosos. Aquest és el missatge que intento transmetre en el meu canal de YouTube. No estic dient als meus subscriptors que escalin cap edifici, evidentment, però sí que intento encoratjar-los en què surtin de la seva zona de confort i intentin anar darrere dels seus somnis.
Quanta gent sap que escalaràs un edifici abans que ho facis?
Mai no aviso ningú de quan serà el pròxim. Només ho saben alguns col·legues que m'ajuden a gravar i la meva parella. No ho vull dir mai als meus pares, perquè sé que quan escales un edifici has d'estar completament concentrat, i sé que si la meva mare està patint, em puc descentrar. Malgrat això, els meus pares em recolzen en tot el que faig, encara que pugui ser perillós. Per xarxes tampoc no dic mai res, perquè si avisés, podria venir algú per intentar aturar-me o fins i tot per avisar a la policia.
De fa sis mesos publiques les teves accions a YouTube. Si no graves les escalades, pot quedar la sensació que no has fet?
He estat molts anys sense gravar res del que feia. Tinc molts salts de parkour que són autèntiques barbaritats i que només existeixen al meu cap. Però des que vaig començar a pujar torres sempre em filmo. No necessito que la gent sàpiga que he escalat una torre, ja que la motivació per a fer-ho és interna, però és cert que l'aprovació de la gent és molt satisfactòria. El plaer personal que sento quan arribo a dalt és enorme, però la sensació que tens si hi ha gent al peu de l'edifici aplaudint-te ho amplifica molt més. Pel que fa a gravar-me i publicar el meu contingut a internet, passa una mica el mateix. No és el motor que em mou a fer el que faig, però l'escalf que reps és molt gratificant.
Quin és el següent repte?
Continuar escalant torres. Ja tinc el meu objectiu fixat, però de moment no vull dir quin és. Només puc avançar que és a París i que serà l'edifici més alt al que mai hauré pujat.
T'atreviries amb la Torre Eiffel?
La vaig fer el 3 de novembre de 2015. Vaig tenir la sort que va ser just abans dels atemptats de Bataclan. Ara seria del tot impossible, perquè la torre està totalment protegida. Tot i això, la vam haver de pujar de nit. Quan vam arribar a dalt només hi havia un empleat de seguretat que ens va confondre amb algú de manteniment. Fins i tot ens va oferir baixar per l'ascensor, fins que es va adonar que no teníem cap mena d'acreditació. Tot i això, vam poder marxar sense cap multa ni cap denúncia.
Tots els edificis dels quals parles són civils. La religió és un límit?
Més o menys. El 2015 vaig pujar a Notre Dame, també de nit. És la primera i última església que tinc pensat escalar. No és que no pugui o no vulgui, sinó que tinc molt de respecte per la religió i pel poder que té. Ja no estem parlant d'una multa petita. Si escales una església i s'aixeca polèmica, pots acabar anant a judici fàcilment. Molta gent em demana que m'enfili a la Sagrada Família, però tinc molt clar que no ho faré mai.
Fins ara només has estat per Europa. Algun dia escalaràs en un altre continent?
De moment no tinc pensat sortir d'Europa. Als Estats Units és molt perillós, perquè la legislació és diferent. Fins i tot Londres és complicat. Fa uns mesos van condemnar un britànic a mig any a la presó per haver escalat un edifici. Per molta llibertat que em doni pujar torres, la meva llibertat personal va sempre primer.
