Enyoro un difusor d'olis essencials. Ho reconec. No em fa vergonya. Soc d'aquelles persones que durant el confinament han tornat a casa dels pares a buscar refugi i també un espai una mica més gran que 50 metres quadrats sense balcó ni terrassa per passar aquests dies. Vaig marxar del meu pis de lloguer, que segueixo pagant religiosament cada mes, a finals de març. I dins la maleta no hi vaig posar cap vestit d'estiu ni tampoc el difusor d'olis essencials. I pel que sembla, les dues són coses que em fan falta. 

No sé si em converteixo automàticament en una mala persona per trobar a faltar objectes durant aquesta emergència sanitària que hi ha qui s'ha decidit en convertir en una retirada espiritual. Però ho faig. Evidentment, trobo a faltar les copes de vins, sopar amb les meves amigues, tornar cansada de la universitat, agafar-me fort a les barres del metro plenes de bacteris. Trobo a faltar parlar fins tard amb algú que no sigui la meva germana, i els petons i les abraçades. Bé, les abraçades la veritat és que mai m'han agradat gaire. Què? Afegeixo un altre punt a la llista de ser una mala persona? Ens tornarem a abraçar? No gràcies, tornem-nos a veure i a beure!

No ho puc evitar, hi ha objectes que m'estimo. M'estimo una ampolla del vi més barat del Mercadona que em van regalar per un amic invisible, una tassa de record de les noces entre Meghan Markle i el príncep? Enric d'Anglaterra, un pòster de la Maja Desnuda de Goya i un pal que em servia per rascar-me l'esquena. Tot això està acumulant pols a un pis de l'Eixample tancat des de fa cinquanta dies i ho enyoro perquè són les meves coses. I m'agrada mirar-les, tocar-les i fer-les servir.

Ara soc a casa dels meus pares, a casa meva, suposo encara. Però no dormo a la meva habitació d'adolescència, on tantes vegades vaig plorar. Sinó que m'han desterrat a l'habitació que era del meu germà petit. Una habitació que encara no sento com pròpia i la calaixera o les prestatgeries que la decoren tampoc. Per sentir-la més meva, vaig agafar dues plantes que ma mare ja no sabia on posar i les tenia dins un lavabo, i vaig decidir que a partir de llavors, em pertanyien. A una l'he regada massa i s'ha ofegat. L'altre està preciosa, li faig net les fulles amb un drap cada setmana i diria que fins i tot està contenta. 

En el trasllat i després de mirar-me desenes de vídeos de vides minimalistes en què tothom aparenta ser molt més feliç que jo per tenir menys coses, vaig decidir fer neteja i llançar tot el que creia que no necessitava. Entre aquestes coses, vaig buidar la meva capsa de records on  guardava l'embolcall de la primera compresa que vaig utilitzar o els adhesius amb el meu codi de barres de la selectivitat. Aquests dies, ho he trobat a faltar. Ara, no vaig posar dins la bossa que vaig donar a Càrites unes sabates de taló de 10 centímetres que em vaig comprar quan anava a tercer d'ESO amb les quals faig -i feia- més d'un metre vuitanta d'alçada. I em va fer feliç trobar-les i me les poso per anar a estendre la roba.

Soc una mala persona perquè m'agrada comprar-me coses. Soc feliç amb un llibre nou dins una bossa de paper i quan pago un croissant. Aquests dies me'ls passo entre pàgines web comparant preus de pantalons de campana a botigues del senyor Amancio Ortega, salvador de la nació. Però, eh! No me'ls compro. Que soc una mala persona, però també una noia que s'enfronta a una vida adulta sense el suport econòmic dels seus pares i amb la perspectiva d'una vida regida per la precarietat.

Suposo que trobo a faltar la meva antiga calaixera perquè allà hi vaig guardar molts secrets. I què el vincle que m'uneix al pòster va més enllà del paper en si i em recorda a la primera vegada que em vaig perdre dins El Prado. Fins i tot enyoro el meu matalàs, encara que en el que ara dormo sigui més còmode, perquè me'l vaig comprar amb el meu primer sou i en ell he après a ser feliç i a estimar sense necessitar res més. Està clar que no som el que tenim. Però jo me les estimo, a les meves coses.