Una fotografia de l'exposició 'Vides de dones', dedicada a Mary Ellen Mark
Per Anna Reig
Publicat el 23 de juliol 2021

A les boletes de vidre dels ulls Laurie a la banyera, s’hi enlluerna la tendresa i l’angoixa, s’hi palpa la vida, com en totes les fotografies de Mary Ellen Mark. L’exposició Vides de dones homenatja aquesta gran fotògrafa, una de les més importants de la segona meitat del segle XX. Noranta-tres imatges omplen les parets de la fundació Foto Colectania de l'autenticitat i la  força de l'autora. M’imagino a Mark de jove pels carrers de Nova York, als anys seixanta, captant amb la seva càmera Leica instants de les manifestacions contra la Guerra de Vietnam o dels primers moviments feministes. Allà, una cosa li va quedar clara: “Només m’interessa la gent marginal”.


Laurie a la banyera, Pavelló 81, Hospital de l’Estat d’Oregon. Salem, Oregon, Estats Units, 1976 © Mary Ellen Mark


Mary Ellen Mark amb la seva Leica a Central Park, Nova York, 1970. Fotògraf desconegut

L’exposició Vides de dones posa el focus en la dura realitat d’aquestes persones apartades de la societat, tant interessants com conflictives, i que, sovint, eren de condició femenina. Així ho mostren les primeres fotografies de l’entrada, que pertanyen a l’estada de Mark al pavelló per a dones de l’hospital psiquiàtric d’Oregon. M’hi atanso i llegeixo en un panell que aquest va ser el primer projecte fotogràfic en profunditat de Mark. Ella va viure al pavelló una temporada, i va guanyar-se la confiança de les internes, fins i tot d’aquelles qualificades de “potencialment perilloses”, com podria ser la Laurie.

Unes passes més enllà, observo el famós retrat de la família Damm, que per llar, si és possible dir-ne així, tenia un cotxe. El blanc i el negre deixen entreveure l’amor i la tristesa. El gest de Crissy sobre el rostre del seu germà és ple de delicadesa. Mark tenia el do d’esperar el moment adequat, de deixar que esdevingués. No donava orientacions als seus fotografiats: “De vegades fan coses extraordinàries molt més interessants del que mai hauria imaginat”, explicava. Mark va seguir la família Damm durant molt de temps, no era d’aquelles que només es quedava per fer la fotografia, sinó que seguia i ajudava durant molt de temps a les persones que fotografiava. Per exemple, va acompanyar a la família Damm fins i tot en els moments més dolorosos, com quan va saber que el pare havia abusat de la seva filla.


La família Damm al seu cotxe. Los Ángeles, California, Estats Units, 1987 © Mary Ellen Mark

Segueixo deambulant per la sala de la fundació Colectania, i veig Amanda i la seva cosina Amy a la piscina inflable del pati de casa seva a Valdese, Carolina del Nord. La innocència infantil d’Amy s’oposa totalment a l’actitud altiva i adulta d’Amanda, una actitud que no li pertocaria per la seva edat. Entre els seus llavis s’escapa el fum del que deu ser el seu sisè cigarret del dia. El que més m’impacta és saber, a través de les paraules de Mark inscrites al panell, que la mare de l’Amanda no li podia dir res al respecte. L’Amanda la controlava completament, “li donava ordres constantment i es posava el seu esmalt d’ungles i el seu maquillatge”. Era una nena “molt intel·ligent i al mateix temps molt insolent”.


Amanda i la seva cosina Amy. Valdese, Carolina del Nord, Estats Units, 1990 © Mary Ellen Mar

Un canvi de color a la paret, del gris al blau, m’indica que entro a una nova secció, la sèrie Twins, presentada al Twins Days Festival de Twinsburg, Ohio. Els retrats de bessons em remouen i inquieten. A través de la fotografia, Mark capta els trets que fan a aquestes persones iguals, però alhora els matisos que les diferencien: una mirada, una actitud, un gest. Dins l’escala de grisos habitual de l’autora, la vida és latent. Però quan em giro, topo amb un vídeo en color en què les parelles de bessons bateguen i es mouen realment, parlen a la càmera i s’expressen entre somriures i reflexions.


Tabitha and Tiffany Good amb 9 anys, Twinsburg, Ohio, 2001 © Mary Ellen Mark

No podia anar-me’n sense veure la sèrie dedicada a Erin Blackwell,  més coneguda com a Tiny. Mark la va seguir durant més de trenta anys, i és que més que un objectiu fotogràfic, també es va convertir en la seva amiga. L’autora la va conèixer fent un reportatge sobre nens del carrer per a la prestigiosa revista Life. Tiny es trobava a l’aparcament de la discoteca Monastery, a Seattle. La ciutat on, en teoria, es vivia millor de tota Amèrica. Amb els seus amics, corria d’un cotxe a l’altre, prenia drogues i muntava la seva pròpia festa. Mark, parlant amb ella, va saber que ja amb 13 anys sobrevivia prostituint-se pels carrers de la ciutat. El seu aspecte era insòlit, com mostra la fotografia Tiny vestida per a Halloween. Amb uns guants negres i un barret amb vel de malla, tota refinada, volia assemblar-se a “una puta francesa”, deia ella mateixa. Em recorda una mica a l’Amanda amb el seu cigarret.


Tiny vestida per Halloween. Seattle, Washington, Estats Units, 1983 © Mary Ellen Mark

Arribo al final de l’exposició, i en una sala fosca i silenciosa un projector plasma sobre la paret negra un seguit d’imatges de Mark, moltes d’elles no incloses a Vides de dones. I és que l’arxiu de l’autora consta de més de dos milions de fotografies, de manera que l’exposició només ha estat un petit tast d’aquesta dona fascinant. Mark ofereix una lliçó de vida i de fotoperiodisme, que no pot caure en l’oblit. La seva mirada sobre les persones era sensible i empàtica. A les fotografies la càmera es torna invisible, per mostrar-nos les escenes tal com van succeir. “No hi ha res més extraordinari que la realitat”, deia. I és que només ella va ser capaç de retratar la bellesa i el dolor d’uns ulls.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —