Si jo ara et demano que m’enumeris els primers fenòmens paranormals que et venen al cap, què diries? Ovnis, fantasmes o exorcisme, no? Potser, si ets original o si resulta que t’interessa molt el tema, n’has pensat algun altre. Però prepara’t, perquè jo n’he descobert un de sorprenent que, tot i ser molt més proper a la meva vida, sempre em passava desapercebut: la desaparició de les militàncies durant l’estiu.

El descobriment el vaig fer aquest agost, quan una tarda vaig obrir Telegram. Aquest gest, aparentment tan petit i quotidià, sovint és una odissea: 60 missatges d'un grup feminista, 40 al grup d’habitatge i una allau de convocatòries a concentracions, xerrades i actes que arriben des de tots els canals que segueixo (infinits, diria). Sense comptar, clar, els 90 missatges d’aquell col·lectiu on realment ja no participo però d’on no he tingut el valor de sortir del xat. Et sona? M’enganyo perquè penso que està bé mantenir-me al dia del que es fa, i la realitat és que mai llegeixo els missatges.

Però no! Aquella tarda era diferent: només hi havia cinc missatges. Perplexa, i patint que la xafogor fastigosa de Barcelona no m’hagués ennuvolat el cervell, vaig fer refresh unes 20 vegades. Res, realment només hi havia 5 missatges. Cinc! “Ai clar, és agost” - vaig pensar- “la gent està de vacances”. 

El que sempre m’havia semblat normal, de sobte, em va remoure. Jo no estava de vacances i, de la mateixa manera, molta altra gent tampoc. Hi ha persones a qui no se'ls permet fer vacances, n’hi ha d’altres que només tenen una setmana de descans i, sobretot, hi ha molta gent que tot i tenir festa no marxa de Barcelona. Té sentit, llavors, aquest silenci?

La vida a la ciutat és una vida atrafegada; soroll i presses, jornades laborals de 40 hores o encadenar feines precàries fent malabarismes dignes d’un circ, tenir menys temps lliure del que voldríem (una gran part del qual destinat a consumir sèries de manera compulsiva) i, amb totes aquestes, intentar mantenir el compromís amb la lluita per una societat més justa. No cal ser Sherlock Holmes per descobrir que no sempre és fàcil trobar espais per cuidar-se i, per tant, cal respectar-los. 

Però també està bé tenir present que les desigualtats no fan vacances. Els desnonaments no frenen en sec, moltes feines temporals d’estiu normalitzen situacions d’explotació laboral, les festes majors no estan exemptes de violències masclistes, hi ha qui no té casa, l’arribada de persones migrades a la Frontera Sud no s’atura i les expulsions, com les que aquests dies veiem amb els menors no acompanyats, segueixen a l’ordre del dia. Això, no ho sé, per dir quatre coses. La llista podria ser una altra, perquè (oh, sorpresa) el sistema capitalista no tanca la paradeta entre juny i setembre.

No cal que em tiris cap paella al cap, que no parlo d’estar patint 24 hores al dia i durant set dies a la setmana. No parlo de no descansar, però si de revisar des d’on fem les vacances de la militància. Qui integra els col·lectius on participem? Les realitats són molt diverses i, quan les opressions ens interpel·len més directament és quan menys hi podem desconnectar. De vegades ens fa mal acceptar-ho, però molts grups on milita gent jove estan integrats per persones amb un cert (o un gran) privilegi de classe. El problema no és estar a Euskadi, a Menorca o a una casa familiar a la Costa Brava; el problema és no plantejar-se quin impacte té aquesta desvinculació de què parlo.

Potser al col·lectiu on participes heu decidit que a l’agost no voleu fer assemblees perquè és quan la majoria de vosaltres feu vacances. Legítim. Ara bé, això no necessàriament vol  dir que tothom desconnecti durant un mes sencer. Hi ha maneres de col·lectivitzar les tasques i procurar estar atentes, entre totes, per si passa alguna cosa que requereixi suport: ja sigui perquè algú s’ha quedat sense lloc on viure o perquè un col·lectiu necessita recolzament en la seva mobilització.

Les vacances, ja ho sabem, no són el mateix per a tothom i crec que és important ser-ne conscients per poder cuidar-nos des d’aquí.