Quan Lia Sampai (Barcelona, 1995) va viure una mort molt propera el 2015, va començar a cantar de forma instintiva i terapèutica. Des de llavors ja ha obtingut més d’un reconeixement i ha enregistrat tres discos. L’últim, d’aquest abril, és Un delta fràgil (Microscopi) i es centra en les Terres de l’Ebre, d’on és la seva família i on ella estiuejava de petita.

Per ella, es tracta d’una zona abandonada per les institucions, però plena de bellesa. De fet, el primer videoclip del disc, el corresponent a la cançó Vens, es va enregistrar al mateix Delta amb el cantant tortosí Arturo Gaya. També hi apareix la banda de músics joves que, poc a poc, es va formant al seu voltant. Graduada en Psicologia i Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, la Lia es troba en plena temporada de concerts després de publicar un segon videoclip del disc (Lo secret dels arbres).

En quins moments del dia a dia creus que la gent escolta la teva música?
El primer que m’ha vingut al cap és al vespre o a la nit. Després d’un concert, una noia em va dir que m’escoltava quan necessitava respostes. Quan tenia un problema i anava a buscar la cançó per reafirmar-se o buscar una resposta.

És música per posar-se de fons?
Si ho fas, serà relaxant (excepte algunes cançons). Però escoltar la lletra permet entrar a un altre espai. M’agrada pensar que la gent ho escolta amb temps, com jo les escric amb temps.

És accessible?
És difícil que arribi a tothom, perquè a la ràdio sempre sona el mateix i posen les mateixes cançons fins a la sopa [riu]. Segur que hi ha una altra Lia Sampai ara mateix que no escolto perquè no la posen.

És pel gènere?
Si hagués començat vint o quaranta anys enrere sí que seria una música de masses i ompliria estadis, però ara no interessa que això passi.

"Les meves cançons estan lluny de la superficialitat i l’impuls. Són per pensar, canviar i revolucionar. Volen temps i ara no en tenim"

---

Per què?
No interessa que es pensi, la reacció dona molts més diners i la reflexió ven poc. Les meves cançons estan lluny de la superficialitat i l’impuls. Són per pensar, canviar i revolucionar. Volen temps i ara no en tenim. Signifiquen un moment de ser-hi, pensar i mirar com són les coses i com volem que siguin i això ens ho estan capant cada vegada més.

Així que si la teva música fos menjar seria slow food?
[Riu]. Alguna cançó és més fresca i espontània, sobretot en l’últim disc. Les lletres mantenen l’estil, però hi ha vitalitat i força que s’apropen al que és “comercial”.

Parles de frescor. En l’últim disc et centres encara més en el Delta de l’Ebre, on, com vas dir en una altra entrevista, “hi ha molta aigua”. Si fossis un element, series aigua?
Crec que soc foc també. De fet, la cançó L’home de foc parla sobre que anem molt de pressa i no parem de fer coses i no volem tenir temps per parar. És l’era digital i ens afecta a tots, encara que moltes vegades diem que hem d’anar més tranquils. Però a l’hora de la veritat no dediquem temps a parar. [Riu]. Ho busco quan faig cançons, però és cert que després treballo molt, surto i faig i desfaig.

"Tenim una tendència a l’autosuficiència que equiparem amb l’èxit i amb com hem de ser i on hem d’arribar"

A més del ritme que duem, també són importants les xarxes de suport. Tu tens més d’una cançó que li dediques a familiars o amigues.
Depenem els uns dels altres, tot i que tenim una tendència a l’autosuficiència que equiparem amb l’èxit i amb com hem de ser i on hem d’arribar. Però tenir relacions boniques i poder dir-te les coses és el més important. Crec que estar sola és el que et fa estar més malament.

En la infància que reflecteixes a les teves lletres amb la teva família i els espais que habitàveu hi ha molta bellesa. Has sigut una privilegiada o es tracta de saber-la veure?
He viscut una bona vida amb una família en què ens hem estimat molt i no tothom ho pot dir. També he passat mals moments. Però sí que hi ha una importància en la mirada i en quines coses vols desfer i expressar per poder evolucionar. Abans de les cançons, moltes vegades hi ha un nus que, potser no es desfà, però canvia quan la cançó es diu a qui se li ha de dir. Es tracta de ser valenta i fer les coses diferents.

També deuen ser importants els companys de camí. Ja fa uns anys que toques amb l’Adrià Pagès (guitarres) i ara se’t sumen músics com la Coloma Bertran (violí) o en Gerard Morató (piano).
Depens dels altres encara que estiguem en un món que ens fa pensar que no. Jo no hauria arribat fins aquí sense l’Adrià i ara s’obren portes noves. La gent et fa descobrir coses i això és un tresor.

Ja saps com es dirà la teva E-Street Band?
[Riu]. No ho sé encara. M’agradaria que aquesta banda camini molt. El nou disc té més instruments i una sonoritat diferent i vull sonar així a l’escenari. Però de moment és “la banda”, ja fluirà el nom.

"El director de la meva escola va escriure en un llibre que jo li recordava a una frase que diu: 'res humà no m’és aliè'"

Pel que transmets, sembla que trenques l’estereotip de l’artista com una persona genial, però amb dificultats socials.
Sempre he necessitat connectar amb els altres. Quan era petita era molt tímida, però se n'aprèn. El director de la meva escola va escriure en un llibre que jo li recordava a una frase que diu: “res humà no m’és aliè”. Des de petita, he buscat l’entesa i l’empatia. Quan no entenc per què algú actua com ho fa, necessito saber el seu fons. Tot i que he anat entenent altres coses.
També és veritat que m’agrada molt estar sola i que no m’emprenyi ningú. Soc funcional de les dues maneres.

El que sí que se’t nota com a artista és que has estudiat a l’Institut del Teatre, perquè tens molta presència escènica.
Ovidi Montllor ho feia i m’agrada molt. Les cançons són el meu mitjà, però el més important és connectar i que tu [l’espectador] i jo estiguem junts en aquest moment i la gestualitat m’ho facilita.

Assages la posada en escena davant del mirall?
No, sempre és diferent. Perquè un dia em pot fer mal l’esquena o estic nerviosa o trista i em moc diferent. Sembla preparat, però, com la veu, depèn de l’estat anímic i corporal. Dalt d’un escenari, em vull sentir molt a prop de la llibertat.

"El que es diu no està al servei de la manera de dir-ho, sinó al revés"

Llavors la Lia Sampai que veiem sobre l’escenari o sentim als discs no és un personatge?
Soc més un personatge a les xarxes socials perquè, per exemple, sé com m’haig de fer les fotos per tenir més “m’agrada”, però aquesta part és només una feina. Sobre l’escenari és diferent. Moltes vegades no puc ser qui soc o comportar-me d’una manera i allà puc ser-ho més que en qualsevol altre lloc i vull oferir el que soc des de la veritat. Tot i que la veritat què és? [Dubta i riu].

Sempre has tingut humor i fins i tot alguna cançó digna de sonar a les pistes de ball. Recordo Bestieses del primer disc (La fada ignorant, 2019) que cantàveu amb l’Adrià.
En aquest disc les meves vivències són unes altres, més grandiloqüents com el paisatge de les Terres de l’Ebre i em porten a una alegria, una nostàlgia feliç. Aquestes imatges i emocions han de sonar d’una altra manera. El que es diu no està al servei de la manera de dir-ho, sinó al revés.

"El que es repeteix és que no hi ha prou atenció, com si fóssim la quinta província i és un problema que s’arrossega des de fa molt de temps"

Parlant de les Terres de l’Ebre, ja criticaves la seva situació a Pinyols de Gel (Amagatalls de llum, 2021). Què és el que més hauria de canviar?
No ens fan prou cas. Sempre hi haurà diferents problemàtiques com que hi hagi espècies que s’han de protegir o plagues, posem per cas. El que es repeteix és que no hi ha prou atenció, com si fóssim la quinta província i és un problema que s’arrossega des de fa molt de temps.

Hi aniries a viure?
[Canvia de dialecte del central a l’ebrenc]. M’agradaria i ho hem pensat. Ara mateix no pot ser, però en un futur sí que ho vull fer.