Fa mesos, quan no hi havia coronavirus, no era estrany que en una mateixa setmana coincidissin dues o més pel·lícules del mateix gènere o que es dirigissin al mateix públic. Ara, la cosa és diferent: en aquesta estranya època per als cinemes en què no hi ha grans estrenes i els que hi ha arriben a compte gotes (si és que arriben), és estrany trobar dues propostes que es facin la competència.

Aquesta setmana, però s'estrenen dues pel·lícules del mateix gènere: Nekrotronic i Little Monsters, dues comèdies de ciència-ficció australianes. Sí, la nacionalitat dóna una mica igual, però també és curiós que hi hagi dues pelis australianes en una mateixa setmana. Quina de les dues val més la pena anar a veure?

Little Monsters

Little Monsters fa un gir de 180 graus a les pel·lícules de zombis, ja que els seus protagonistes són nens de parvulari i l'únic que els separa d'una mort segura a mans de zombis famolencs són la seva professora i un músic de trenta anys irresponsable. Durant una excursió escolar la classe de la professora Miss Carolaine (Lupita Nyong'o), acompanyada d'un músic fracassat i irreverent anomenat Dave (Alexander England), hauran de sobreviure a un sobtat atac zombi. Els dos protagonistes lluitaran per salvar els nens d'aquest imprevist mortal.

Personalment, la premissa d'enfrontar a un grapat de nens innocents a hordes de zombis famolencs m'ha semblat senzillament genial i més tenint en compte que s'ha espremut fins a l'última gota d'aquest plantejament a priori justet.

Un dels aspectes argumentals en què podem veure fins a quin punt està ben plantejada la proposta és en la relació dels dos adults amb els nens. Perquè no es traumatitzin de per vida, Dave i Miss Carolaine intentaran fer creure als nens que tot és un joc, que els zombis no se’ls volen menjar.

Aquesta idea tan enginyosa es duu a la pantalla amb un munt d'escenes delirants al mateix temps que entranyables: hi ha un bon grapat de moments en què Dave i Miss Carolanine tranquil·litzaran als nens i aniran creant vincles més forts amb ells, encara que un centenar de zombis els persegueixin. Aquests moments més amables, que frenen el ritme de la pel·lícula, no es fan pesats perquè estan molt ben mesurats; es barregen les escenes més gamberres amb les més dolces. El resultat no es fa per res embafador, ja que està molt ben equilibrat.

Arran d'aquest to dolç i el seu ritme més aviat pausat, la pel·lícula no arriba a ser una comèdia de terror. Els zombis són lentíssims i només funcionen com a mer obstacle per als protagonistes, que no podran creuar la barrera de morts vivents en descomposició que els talla el pas.

Però no us preocupeu, la pel·lícula compta amb quantitat d'escenes divertidíssimes, que ens faran riure a cor què vols en més d'una ocasió. El personatge de Dave, el clàssic perdedor immadur, funciona d'allò més bé com a contrapunt a la professora responsable, Miss Carolaine, interpretada per una Lupita Nyong'o en estat de gràcia.

Nekrotronic

Howard North (Ben O'Toole) descobreix que en realitat és un nikromant, un caçador de dimonis i fantasmes destinat a enfrontar-se a Finnegan (Monica Bellucci), la cap d'una corporació malvada que vol posseir tota la ciutat via internet mitjançant una app. Amb l'ajuda de dues germanes nikromants, Howard haurà de parar els peus a Finnegan, salvar el món i convertir-se en el millor nikromant de tots els temps.

Nekrotronic té tot el que promet la seva proposta: un antiheroi, una mítica batalla entre el bé i el mal, fantasmes, dimonis i... poc més. Sí, ja sé que pot semblar que aquesta llista és bastant completa, però el problema d'aquesta pel·lícula és que tots els elements argumentals que planteja són vacus, són un poti-poti de reinterpretacions d'altres pel·lícules sense personalitat ni originalitat,

Aquesta pel·lícula, com moltes altres, és la demostració que no es pot construir la casa per la teulada; la pel·lícula té tantes mancances pel que fa a l’argument que ni tan sols els seus efectes especials (bastant cuidats, cal admetre-ho) poden salvar el film. Tot i comptar amb algunes escenes d'acció interessants, la pel·lícula no s'enlaira causa de la seva manca de recursos argumentals, ja que, en essència, no deixa de ser la història de l'elegit que s'ha d'enfrontar al mal absolut que ja hem vist mil vegades.

La pel·lícula fa aigües des del minut un per plantejar-nos uns elements gastats i repetits fins a l’avorriment. El resultat? Un caça-fantasmes amb aires de pel·lícula futurista protagonitzada per uns personatges descaradament plans amb els quals és impossible empatitzar. Si us sóc sincer, crec que la pel·lícula podria haver donat molt més de si.

Realment, és trist no poder donar més corda a aquesta pel·lícula que, tot i posar-hi molta cura a l'apartat visual, no acaba de convèncer a causa del seu argument, arquetípic i poc suggerent. Si sou fans de cinema Sèrie B, segurament us agradarà aquesta proposta, ja que compta amb algunes escenes vistoses i uns efectes especials que amenitzen un recorregut pels tòpics més fàcils de les pel·lícules de ciència-ficció.

Conclusió
Aquestes dues pel·lícules, encara que pertanyin a un mateix subgènere (les comèdies de ciència-ficció australianes amb tocs de terror) disten molt l'una de l'altra. Simplement en el seu plantejament: Nekrotronic posa sobre la taula una història prototípica que no surt dels tòpics fàcils. Tot i comptar amb uns efectes especials cuidats no deixa de ser una simple pel·lícula de Sèrie B molt però que molt justeta.

D'altra banda, Little Monsters, sense ser la pel·lícula de l'any, sí que aposta per una premissa més original, que dota de gran personalitat al film. És clar que Lupita Nyong'o és la guinda del pastís que acaba de rematar aquesta proposta però en essència, Little Monsters resulta molt més gaudible que Nekrtronic, simplement per comptar amb un argument curat, original i divertit.